No als règims dictatorials!

Ingredients per una dieta original

Dr. Miquel Masgrau

El temps modern sotmet els humans a mil tensions, a la feina, en les relacions personals, ambientals, falta de temps… Moltes d’elles, dissortadament la major part, són inevitables, ja que són pròpies de l’estil de vida de la nostra societat; per això és una llàstima que hom quedi pres en les que únicament depenen d’un mateix. Una de les que hom es crea, i que dóna molt mala vida a bona part de la població, és la preocupació desmesurada pel pes, una preocupació que va molt més enllà de la salut i la pèrdua d’agilitat. És una qüestió estètica que influeix directament en l’autoestima i, el que encara és més aberrant, en el temor de que afecti l’estima de la parella, fins el punt que, per solucionar-la, s’està disposat a seguir un autèntic via crucis, amb estacions a les èpoques en les que la bonança del clima fa alleugerir el vestuari.

De la mateixa manera que es diu que el tabac és la principal causa evitable de malaltia, és podria afirmar que el règims són, per moltes persones, una de les principals causes evitables d’infelicitat.

Abans de fer qualsevol dieta pels quilos de més s’ha de tenir en compte que hi ha dues maneres ben diferents d’enfocar la qüestió. Una, la tradicional, sense perdre mai de vista que l’objectiu fonamental de l’alimentació és la salut, parteix del llenguatge del cos, guiat pel sentit del gust; el paladar acostumat als productes de l’entorn natural poc condimentats és, en condicions de salut, el millor indicador del que més convé. Es tracta de seguir l’instint, educat per la tradició gastronòmica de cada cultura.

Com resumia ja Avicena (s.XI): “Si el cos de l’home és sa, totes les coses que li semblen millor a la boca, l’alimenten millor”.

Aquest plantejament tradicional parteix de la idea que cap animal en llibertat està obès, i que una alimentació natural facilita la salut del cos, i al contrari: un cos sa pot assimilar tots els aliments del seu entorn natural. Segons aquest punt de vista, no cal fer dietes, sinó simplement portar una alimentació adequada a la persona i les seves circumstàncies.

A l’altre extrem de la tradició, s’està imposant un enfocament inspirat en pressupostos més o menys racionals, que dedueix el valor dels aliments a partir de les seves característiques físiques i químiques. La idea subjacent a aquesta concepció de l’alimentació és que dels camps de concentració no en va sortir ningú gras. La principal proposta és, doncs, lluitar contra el sobrepès limitant la ingesta.

I entremig hi ha tot un ventall de prescripcions dietètiques fonamentades en els supòsits més variats: dietes hipocalòriques; la dieta de l’astronauta (que no era la que seguien els astronautes); la de la clínica Mayo (que ni la clínica reconeix com seva); dieta de l’esportista; de Scarsdale; del Dr. Atkins, a base de greixos i que prohibeix els aliments avorrits, com les verdures i la patata; dieta del dr. Lutz, que prohibeix el pa; dieta de menjar la meitat; l’antidieta; Montignac; la dieta combinada; la dieta dissociada; preparats de farmàcia; dieta a base de patata; d’arròs integral; de proteïna; rica en fibra; depuratives; el plan F; la dieta del doctor Haas; del grup sanguini; el dejuni, amb xarop o sense…

Aquestes formes d’abordar el problema comporten dinàmiques ben diferents. Qui es sotmet a les normes d’un règim s’endinsa en un terreny de generalitzacions impossibles que mai no arribarà a dominar. Un règim extern, sigui bo, fet i imprès o pensat a mida de l’interessat, s’ha de seguir sempre al peu de la lletra; pot ser més o menys dràstic i pot anar més o menys bé però, per regla general, té efectes transitoris perquè força a una alimentació sovint apartada dels usos i costums, i és tan poc pràctica que la persona no pot mantenir-la per sempre. A més, els apropaments imperatius, fets a base d’obligacions i prohibicions, esperonen les transgressions i provoquen un malestar que genera nous problemes. Les dietes imposades són tan anti-naturals que fàcilment aconsegueixen el contrari del què pretenen. La prova d’això és que la gran majoria de les persones que entren en aquesta dinàmica, es passen bona part de la vida patint i privant-se d’una de les principals fonts de plaer.

Fer-se càrrec de la pròpia alimentació, en canvi, és una forma de treball personal que cerca desvetllar les necessitats reals de cada persona a cada època de la seva existència. Quan el plaer de menjar està en consonància amb les necessitats del cos, genera un benestar que també es manifesta a l’exterior.

El principal inconvenient de la major part dels règims és que fomenten el sentiment d’ignorància en les persones; sota l’aparença d’informar, els col•loquen en una manera de pensar tan estranya a elles mateixes que els fa dependents d’unes idees o d’uns professionals que se suposa que saben més el que els convé que elles mateixes.

Això malgrat que moltes d’aquestes dietes són efímeres, i estan destinades a desaparèixer, bandejades per unes altres, també riques en promeses, igual que elles varen substituir a les seves predecessores, ara deslluïdes per l’experiència. La història es mostra pròdiga en errors garrafals que, en el seu temps, eren acceptats com normes dietètiques saludables. Així les fruites i les verdures, que eren l’aliment bàsic de la població, es consideraven tot aigua i d’escàs valor nutritiu, en tant que la carn, més escassa, era, i és encara, molt apreciada. Els greixos estaven molt ben vistos fins els anys cinquanta. El vi, que era tòxic, és ara cardiotònic. L’oli d’oliva, ingredient bàsic de la dieta mediterrània, va ser objecte fa ben poc d’una campanya denigradora per part de les revistes científiques. Els làctics són aliments molt consumits, als que els envolta una forta controvèrsia, encara avui dia. (Vegeu l’article, El mite de la llet.)

La dietètica, tan varia,
que és boig qui se’n fia.

Vivim un temps atabalat i poc propici a la reflexió. Subministrar receptes, però, resultaria contradictori en un espai com aquest, que cerca donar eines pel benestar emocional, doncs amb la millor de les intencions, el que estaríem fent és abocar a noves dependències tot i orientant envers un camí sense sortida.

Les dietes bones i fetes per aprimar són l’equivalent del menjar precuinat: tan en l’un com en l’altre, és molt millor fer-s’ho un mateix. Incitar les persones a confiar en el seu bon criteri i a buscar dins d’elles mateixes la forma d’alimentació que més els convé és l’únic realment eficaç des de tots els punts de vista, i és el que allibera de la dictadura dels règims. És una actitud similar a la de qui vol ajudar a un necessitat subministrant-li aliment, quan és molt més efectiu proporcionar-li els mitjans perquè se’ls procuri ell mateix.

El principal benefici d’una bona manera d’alimentar-se no està tant en els quilos de menys que s’hauran de traginar, ni tampoc en la millora de la imatge i l’autoestima, sinó en alliberar moltes persones del temps que passen de règim en règim, la meitat enaiguades del què no poden menjar, i l’altra penedides d’haver transgredit, culpabilitzant-se d’haver pecat. Imagineu el temps que s’allibera, l’espai mental que es desocupa i les emocions negatives que s’estalvien!

LLEGIU L’ARTICLE COMPLET