Actualment, un dels principals problemes de la nostra dieta és que els aliments més accessibles estan processats, i per tant desnaturalitzats, i fins i tot els que provenen directament del camp tot sovint estan sotmesos a un cultiu intensiu, tractats amb pesticides i adobs químics per revitalitzar una terra cada vegada més empobrida. És a dir, que tenen el que no haurien de tenir, i no tenen el que haurien de tenir: són contaminats i deficitaris. Això fa que, sigui quin sigui el tipus d’alimentació que hom segueixi, ja sigui de cereals, de vegetals, i sobretot els basats en proteïnes animals –encara més contaminats- sigui, en general, poc vital. En termes químics aquesta desvitalització es pot reflectir en la manca d’algun dels ingredients essencials, i que fins ara sempre havien estat presents, d’una manera o altra, en l’alimentació humana.
Per suplir aquesta mancança, s’han comercialitzat una gran varietat de complements dietètics: vitamines, minerals, enzims, aminoàcids, àcids grassos essencials, begudes tonificants… que intenten aportar el que hauria de provenir d’una alimentació sana. Però també hi ha un altre tipus de “complements dietètics” que, en no presentar-se en capses i pots, com si fossin fàrmacs, sembla que hagin de ser menys efectius, quan de fet són tot el contrari, doncs subministren aquests ingredients en el seu estat original, i per tant més assimilables per l’organisme: és el cas del calci, per exemple, tant necessari pel cos, que s’assimila molt millor provinent dels vegetals de fulla verda que dels fàrmacs o de la llet. Així, l’aigua de mar és un bona font de minerals, les fruites de vitamines i els germinats d’energia vital…
Un altre d’aquests complements naturals extraordinàriament beneficiosos per la salut són els sucs verds –és a dir, de vegetals de fulla verda- perquè són en ells mateixos un concentrat de vitamines i minerals, alcalinitzen i oxigenen la sang, netegen l’organisme de residus i proporcionen energia neta, és a dir, que no provoca un desgast ulterior. Són una font immediata i natural de minerals, que a més vénen acompanyats dels enzims que n’afavoreixen l’assimilació. És, com dèiem, la millor font de ions de calci i magnesi, imprescindibles pel metabolisme.
Els sucs verds són en ells mateixos un concentrat de vitamines i minerals, alcalinitzen i oxigenen la sang, netegen l’organisme de residus i proporcionen energia neta.
En els sucs verds destaca l’abundància d’una molècula que és central per la vida: la clorofil·la, del grec “kloros”, verd, “phyllos”, fulla. És la molècula responsable de la fotosíntesi, és a dir, de transformen l’energia del sol en fructosa, a partir de l’anhídrid carbònic atmosfèric i l’aigua. Des d’un punt de vista evolutiu, la clorofil·la és precursora de l’hemoglobina, la qual transporta aquest oxigen que desprenen les plantes a les cèl·lules dels organismes pluricel·lulars més complexes. De fet, la molècula de la clorofil·la és pràcticament igual a la de l’hemoglobina -i els seus colors són complementaris-, amb la principal diferència que en el centre en comptes de tenir-hi un àtom de ferro hi té un àtom de magnesi. Així que podríem dir que la clorofil·la és la sang de les plantes, i prendre el suc d’aquestes plantes, una transfusió verda. Cal tenir en compte que la clorofil·la que absorbim per via alimentària a través dels vegetals sencers no passa a la sang perquè està embolcallada en cel·lulosa, mentre que alliberada per pressió sota la forma de sucs vegetals s’absorbeix en major proporció.
La indústria farmacèutica, però, en ha acostumat a atribuir les virtuts de les plantes a un sol dels seus components, amb la idea de poder-lo aïllar i comercialitzar. Però malauradament la clorofil·la és inestable i no es deixa emmagatzemar, ja que amb la llum i l’aire perd les seves propietats en qüestió d’hores. No es pot envasar i vendre a no ser que s’adulteri amb un estabilitzador que li resta bona part de les seves propietats, i per tant no ha estat objecte d’estudis, malgrat que els anteriors a 1950 mostraven grans beneficis per la salut humana.
Per altra banda, els sucs verds són molt més que clorofil·la, és a dir, és clorofil·la en el seu entorn natural, amb tot el que l’acompanya: enzims, cloroplasts… Els sucs són un concentrat de vitamines fresques, vives, assimilables, però també cal tenir en compte altres factors que no es poden pesar ni mesurar, com és la vitalitat o la potencialitat. És per això que els sucs frescs de les plantes joves i acabades de collir són en principi molt millors que els preparats comercials de clorofil·la. Els aliments rics en clorofil·la actuen com a magatzems d’energia solar, i de fet proporcionen beneficis similars als de l’exposició al sol.
La clorofil·la dels sucs verds neteja i purifica l’organisme, estimula la regeneració de la fórmula sanguínia, en particular dels glòbuls vermells, normalitzant els leucocits en cas de leucopènia i corregint també la trombocitopènia. Per això, és beneficiosa per l’anèmia, i s’ha de pensar en ella com a preventiu d’alteracions de la sang en el cas de tractaments oncològics. Desintoxica i saneja l’organisme, fent que el medi intern sigui inhòspit per paràsits, fongs, bacteris i virus. És especialment útil en el tractaments de les micosis, tant freqüents avui a causa d’antibiòtics i immunosupressors. Alhora, vitalitza l’organisme, afavoreix la curació de les ferides i la seva cicatrització, i aplicada externament neteja i elimina les olors de les nafres necròtiques i els teixits gangrenats.
Un dejuni de sucs és molt beneficiós tant per malalties agudes, especialment de l’aparell digestiu, del fetge i del pàncrees, com sobretot per l’obesitat i les malalties cròniques: circulatòries, cardiopaties, reuma… gràcies a la seva riquesa nutritiva i poder desintoxicant. Són molt fàcils de digerir, pel que el cos pot concentrar-se en el procés de guarició.Aquests dejunis han d’anar seguits d’una etapa de transició, primer amb una dieta a base d’aliments crus, i anar incorporant els aliments de la dieta habitual a poc a poc.
Aquests sucs no són estrictament menjar, no atipen, no tenen calories. Són pur aliment: un còctel de substàncies nutritives. És a dir, són exactament el contrari dels aliments processats, que atipen i no alimenten.
El suc d’herba de blat
Menció apart mereix els suc d’herba de blat. Als anys 30 es va fer un estudi als EUA sobre quines eren les millors pastures, i es va trobar que l’herba de blat era l’aliment més ric en enzims i clorofil·la, i el moment de màxima vitalitat i força nutritiva era just abans d’espigar. A partir d’aquí, alguns naturistes varen començar a donar, i encara avui es dóna en clíniques especialitzades, el suc d’herba de blat per tractar el càncer i altres malalties greus. Té el desavantatge que no es pot emmagatzemar, i per tant comercialitzar, però l’avantatge de que s’ho pot fer un mateix a casa seva, sembrant la llavor de blat en safates amb 3 cm de terra abonada orgànicament, i collint-la quan està al punt (d’una setmana a deu dies) per extreure’n el suc. En aquest moment, les fulles tenen un 70% de clorofil·la, de manera que un petit xarrup equival a una gran quantitat de la millor verdura, però a més a més conté 11 cops més calci que la llet, 5 cops més ferro que els espinacs, 5 cops més magnesi que el plàtan, i 60 cops més vitamina C que la taronja. És tant concentrat que s’ha de prendre en poca quantitat, en dosis d’un got de xarrup, o barrejar amb altres sucs, especialment de poma, que li rebaixa el gust intens.
L’herba de blat és una bona manera de desintoxicar i vitalitzar l’organisme, però la seva preparació és prou laboriosa perquè moltes persones la reservin en cas de malaltia o com a complement per als tractaments del càncer. Per saber-ne més:
Wigmore, Ann: Salud y vitalidad con la hierba de trigo, Océano Ambar, Barcelona, 2000.
