Un dels tics de l’home modern és el d’anar immediatament a la farmàcia o a l’armariet de les medicines, en el cas que no es duguin ja sempre a sobre, a la que apareixen uns determinats malestars. Els reis de l’automedicació són els tranquil·litzats i els analgèsics, és a dir, els calmants del malestar psíquic (els sedants), i els del malestar físic (els analgèsics).
Primer d’una manera ocasional, i a partir de la quarantena de forma molt més continuada, l’home de la societat del benestar es va fent addicte als calmants, que ve a ser el mateix que dir que viu bona part de la seva vida dopat. L’automatisme malestar-calmant indueix a un consum desmesurat, i fa que uns fàrmacs que en determinades ocasions són de gran utilitat, en el seu conjunt fan molt més mal que no pas bé.
La irracionalitat d’aquest tic es posa de manifest només que ens parem a considerar la qüestió:
- El gran predicament que tenen i la devoció amb la que són consumits fan oblidar sovint que, com el seu nom molt bé indica, només són calmants, no curen. Es fa difícil de creure que en el segle XXI, una medicina capaç de fer tants prodigis, que pot anestesiar, tallar, remenar i cosir qualsevol part del cos sense que el malalt se n’adoni, i que disposa de fàrmacs tan eficaços pel dolor, arreu se senti a les persones queixar-se dels seus mals.
- No s’acostuma a parar esment que els calmants són substàncies tòxiques per l’organisme, malgrat que el prospecte ens avisa que alguns dels mals que poden ocasionar són pitjors que la malaltia que es pretenen tractar. És una mena de ruleta russa que hom es pren a la lleugera, perquè no vol creure se li dispararà a ell. Sembla que amb això dels prospectes i les etiquetes ja estem immunitzats, perquè hi ha tants perills per tot arreu, que acabem per no fer-los cas: no ve d’un. Només cal observar els fumadors de cigarrets o el poc cas que se li fa a l’etiquetatge dels productes alimentaris.
Tothom sap, i qui no ho sap és perquè no vol, que sota l’eufemisme “efectes secundaris” s’amaga el fet que els calmats són metzines a petites dosis, però que poden fer mal a persones susceptibles. L’aspirina, el més consumit de tots els calmants, pot donar hemorràgies fins i tot a dosis petites, i no sé ara, però fa uns anys, el 90% dels ingressos hospitalaris per hemorràgia gàstrica estaven relacionats amb medicació analgèsica i antireumàtica. Segur que hi ha qui pensa que exagerem els qui estem en contra l’automedicació i aconsellem reduir el consum de calmants, però als metges se’ns fa difícil no estar-ne després d’haver vist persones que arrosseguen problemes greus de salut, com a conseqüència d’uns fàrmacs que varen prendre per un mal menor.
- En aquesta irracionalitat del consum indiscriminat de calmants també s’oblida sovint que la majoria dels dolors es curen sols. Molts cops ni tan sols es dóna temps a que es manifestin. Hi ha molt dolors de matí, que van passant a mesura que et vas posant en moviment, i sobre tot amb la dutxa calenta. M’agradaria saber la quantitat de persones que atribueixen la millora gradual al calmant que, segons ells, s’han de prendre només llevar-se.
- El prodigi més gran dels calmants, el súmmum de la irracionalitat, és que molts cops es prenen malgrat saber que són ineficaços. “Que volies que fes?” Et pregunten. “Em feia un mal terrible!” I es tiren coll avall calmants que saben per altres vegades que no els han calmat res. La por al dolor és tan gran, que en ocasions es prenen determinacions que no es prendrien en cap altra circumstància.
No es té prou en compte que molts dolors, i en especial els crònics, són conseqüència de la mala vida, de la tensió, de les preocupacions, dels mil excessos de la vida moderna: de menjar, de beure, de fumar, d’estimulants, excessos físics i de feina. I també de la inactivitat i el sedentarisme, en el que hom pot acabar sentint com grinyola tot el cos. D’altres vegades, el dolor arrela a les emocions contrariades, a la frustració, a la ràbia continguda, i molts cops, és un avís del propi organisme que ens indica que hem de canviar d’hàbits.
