L’ozó medicinal s’inclou en un flux de oxigen pur en una concentració molt petita (99.95 parts d0oxigen per 0,05 parts d’ozó quan es per ús intern). Hi ha una dosi òptima que és la que aconsegueix la màxima efectivitat.
Hi ha diferents maneres de dur l’oxigen activat al lloc on és necessari. Les formes més usuals són:
- Aplicació directa a la pell per mitjà d’una bossa de plàstic: cas de les gangrenes i cremades.
- Injecció subcutànea (sota la pell): cel•lulitis.
- Injecció intramuscular (a las natges): dolors reumàtics.
- Petita autohemoteràpia: s’extreu al pacient una petita quantitat de sang -normalment uns 10cc.-, s’ozonifica i es torna a injectar immediatament via intramuscular. S’aconsegueix així una mena d’autovacuna provinent de les pròpies cèl•lules. Molt utilitzada pel tractament de càncer.
- Autohemoteràpia major: coneguda també com “depuració de la sang”. S’extreuen de 50 a 150cc. de sang que, després d’ozonificarla, es torna a injectar a la vena. És el mètode d’aplicació més corrent en cas de malalties greus, com l’artritis, l’herpes, el càncer i les malalties cardíaques.
- Injecció endovenosa: Té un efecte més potent que la autohemoterapia major. Ha de ser efectuada molt lentament.
- Injecció intraarterial(en l’artèria inguinal): en casos d’obstrucció del flux sanguini al llarg de la artèria. És un mètode escassament practicat.
- Injecció intraarticular (en les articulacions malaltes directament).
- Oli d’oliva ozonificat: per aplicar sobre la pell, per exemple als peus d’atleta o infeccions vaginals, a les nafres, la gingivitis, les hemorroides, les fístules, etc.
- Aigua ozonificada: per rentar ferides i cremades. Els dentistes l’utilitzen com a desinfectant. Internament per tractar trastorns gàstrics i intestinals.
- Insuflació del budell: És la forma més antiga d’administració interna: es va començar a practicar cap als anys 30. L’ozó es absorbit per la mucosa intestinal i bona part arriba directament al fetge, i l’ajuda en la seva tasca de desintoxicació. És la via d’elecció en el tractament de la colitis ulcerosa i altres trastorns intestinals.
- Inhalació. L’ozó és massa fort pel delicat endoteli del pulmó. Per això no pot ser inhalat. Per sort, la seva forta olor avisa molt abans que arribi a concentracions que poden ser perjudicials.
El terapeuta decidirà en cada cas quina és la forma d’aplicació més adequada.
