Tag

Era el primer mes de facultat. Un bon dia vaig veure uns estudiants enfilant-se a un camió, preparant-se per fer una mena de cercavila amb la bata blanca i el fonendoscopi, fent gresca pels carrers. Es festejava Sant Lluc, patró dels metges. M’hi vaig sumar. Era una tradició que segurament venia d’antic, i poc em podia imaginar que aquella seria la darrera rua. Aquell mateix curs, i sobretot els següents, els estudia

Tinc un record molt difuminat del dia en que em vaig sumar a la proposta d’uns companys, no sé si dos o tres, ni tan sols recordo qui eren, per anar de nit a cercar restes humanes a un cementiri abandonat prop de Barcelona. Tampoc sabria dir la població ni com hi varem arribar. De fet, aquell tètric deambular a la llum de la lluna entre nínxols, alguns d’ells enrunats deixant a la vista el seu contingut, ha quedat en

La facultat de medicina, com totes les facultats, patia d’un pecat original. Moltes de les persones respectuoses de l’ordre constitucional, compromeses amb la República, en triomfar la sublevació militar varen abandonar el país. Alguns metges i professors eren prou reconeguts com per ser acollits d’entrada a d’altres països; altres varen preferir igualment les incerteses de l’exili a exposar-se a una repressió que es

A la primera meitat del segle XX, les malalties més comuns de la infància encara es tractaven a casa. Se’ls deia passes perquè venien en onades i acabaven passant, alleugerides pels remeis tradicionals i el sentit comú. Les consultes al metge eren excepcionals, i la seva visita a casa, tot un esdeveniment.  Als ulls dels infants, la figura del metge era ambivalent: elegant, envoltat d’un aura de prestigi i bonho