El plaer de deixar de fumar

Masgrau ha fet una carrera professional força peculiar. Després de practicar la medicina oficial a l’Hospital de Sant Pau es va introduir “en el món de la bogeria” fent de metge a la Clinique Psiquiatrique de La Borde (França) i, més tard, s’endinsà en l’antropologia mèdica a l’Amazònia (Brasil), on va compartir el tabac original amb indígenes i va presenciar la intoxicació per tabac de xamans en els rituals de sanació. Més endavant el trobem assistint a l’escola de medicina tradicional de l’antic regne de Siam, el temple Wat Phra Jetubon, i estudiant i practicant la medicina tradicional xinesa a la Xina. Des del 1985 sintetitza tota aquesta experiència en un gabinet de medicina general a Barcelona.

La carrera d’El plaer de deixar de fumar també és peculiar, perquè Masgrau va començar publicant-lo per a la gent del seu entorn; només després de deixar-ne uns quants exemplars a la malaguanyada Llibreria Francesa de Barcelona i veure’n la bona acceptació ha començat a ampliar les edicions. El llibre és un assaig sobre la naturalesa del tabac i com ha influït en el darrer segle, escrit “amb la convicció” que la seva lectura ha de portar a abandonar el tabac de manera definitiva, però “no com un sacrifici, sinó com un plaer”, explica Masgrau. I per això el metge hi bandeja aquelles reflexions que considera “inútils, per no dir contraproduents”, com ara amenaçar amb malalties, i s’estalvia de fer al lector “un rentat de cervell a l’estil nord-americà”.

Masgrau aplica al seu llibre l’experiència dels que el visiten perquè els ajudi a deixar de fumar i la seva pròpia. Perquè va estar trenta anys fumant de dos a tres paquets de tabac diaris. Així que li pregunto com va prendre la decisió de deixar de fumar em precisa que l’hi hauria d’haver demanat al revés: “¿Com es pot esperar 30 anys a deixar de fumar més de dos paquets diaris?”. Doncs “per deixar-ho definitivament cal aconseguir que el fumador vegi el seu vici des de fora com el que realment és, una presa de pèl que consumeix salut, diners i voluntat”, indica.

El doctor Miquel Masgrau, autor de El plaer de deixar de fumar, em recorda que els llibres d’autoajuda triomfen perquè “aquesta recerca de llibres per veure-hi clar és proporcional a la pèrdua de visió de conjunt. Desarrelats, separats de la natura, vivint entre artificis, molts dels nostres contemporanis se senten sobrepassats per les adversitats d’un entorn que cada cop és més inhumà”. Ara bé, “el bon llibre és el que eixampla la consciència de l’home, i això no és exclusiva de cap gènere literari. Tota la bona literatura hauria de ser considerada d’autoajuda”.

He d’admetre que mai no m’havia imaginat fent de Vivien Leight a Allò que el vent s’endugué, però això és el que té un somni com cal: et convida a noves experiències. I si a més a més estàs a Hollywood, la fàbrica de somnis que tenim instal·lada al cervell encara deu sentir-se més estimulada.

El cas és que allí estava jo, vestit d’Scarlett O’Hara, recitant un dels monòlegs més famosos de la història del cinema…, però amb algun canvi en el text: “Sobreviuré, i quan tot això hagi passat, mai no tornaré a fumar, ni jo ni cap dels meus (…) Poso a Déu per testimoni de què mai més tornaré a fumar!”.

L’episodi que explico encara resultava més espectacular per la naturalesa dels actors secundaris que m’envoltaven: a una banda, un grup de vells i savis xamans americans bufant-me sobre el pit el fum del tabac –del seu tabac– en el que era un ritual de curació; a l’altra, un grapat de dimonis en forma de ministres d’Hisenda (impostos), ministres de Treball i Seguretat Social (estalvi de pensions de jubilació per mort prematura), tresorers de les tabacaleres (guanys fabulosos)…, arrencant-se la pell a mossegades: “Per què? Per què?”, xisclaven rabiüts. I jo, després del meu monòleg, me’ls mirava i els deia: “perquè de què coi serveix fumar si després el governador d’Alabama nega l’última cigarreta a un condemnat a mort”.

És clar que aquest somni no hagués estat possible sense l’ajut impagable d’un llibre: El plaer de deixar de fumar del doctor Miquel Masgrau Bartis. No se’l perdin.

He llegit els llibres: El plaer de deixar de fumar (en català) tot i que també l’he comprat en castellà i El llibre com aliment.

El llibre com a aliment em va agradar molt. La meva més sincera admiració i felicitació pel que s’expressa en aquest llibre. Com que no sabia el contingut em pensava, que tractant-se d’un metge l’autor, seria un llibre que parlaria de medicina. M’havia imaginat que seria un llibre sobre l’aliment que es pot extreure d’un llibre quan ens trobem en una malaltia, una espècie de teràpia. I realment és tant diferent però m’ha agradat tant que és això el que li volia fer arribar. És un llibre molt didàctic i diu molt de vostè. És un gran llibre i penso que vostè és una gran persona.

Crítica: No m’agrada la coberta (no m’agraden les cobertes de cartró) i no m’agrada en general el disseny. Sembla elitista, reservat a intel·lectuals. I a més: aquest texte em va vergonya “La distribució d’aquest llibre és limitada a unes poques però bones llibreries”. Vostè hauria d’arribar tothom no només qui entra a una bona llibreria. Aquest llibre s’hauria de trobar a qualsevol lloc, a l’abast de tothom, sobretot dels estudiants. És un llibre que connecta molt amb la meva manera d’entendre les coses per això li demano que no es limiti.

El plaer de deixar de fumar també m’ha agradat , tot i que no és le meu cas, l’he llegit per saber que hi posava i també m’ha fascinat. He après molt. No se si algú deixarà de fumar, els fumadors que conec no llegeixen, però sí que és bastant didàctic també. Molt interessant.

Crítica: L’edició en castellà és més atractiva visualment que en català. Penso que un llibre també pot arribar per la coberta i m’agrada molt la coberta en castellà. Penso que la bellesa nodreix i això ens agrada. No cal tanta austeritat. Per la coberta sense saber que hi ha dins triaria l’aspecte de l’edició castellana i mai la catalana. Li demano que pensi en això: el màrqueting és important.

Cordialment.

Maribel

***

Una vegada mes i crec recordar que deu ser el quart intent en els últims dotze anys i fumant vint anys, estic mirant de deixar de fumar, feia setmanes que ho tenia al cap no ha estat pas la prohibició de fer-ho en segons quins locals públics que de fet tinc poc temps per visitar, ni tant sols per la prohibició de fumar a la feina tot i que reconec que posat a tenir que enfrontar-me al mico durant les hores de treball, millor fer-ho per sempre i em vaig decidir el segon dia d’aquest any nou , mirant de passar les primeres hores sense fum i picant deixar de fumar a internet, volia trobar ànim, vaig llegir el primer capítol de l’home estancat, em va sorprendre la lectura de la voluntat espoliada i vaig anar a comprar la seva guia. Li agraeixo la lectura, a estat un plaer que durant aquests tres primers dies m’ha ajudat molt a entendre que el meu cos s’està alliberant i que la meva ment desitja i te voluntat d’engarjolar el mico per sempre , li agraeixo també els bons moments que he passat aprenent sobre el tabac i sobre tant i tant que l’envolta. El meu desig de deixar de fumar es vell i la voluntat ferma, les seves pàgines han estat un plaer .

Salutacions i gràcies .

Marc

***

El plaer de deixar de fumar, del Dr. Miquel Masgrau. Una reflexió sobre el tabaquisme. Breu història del tabac, la seva arribada a Europa, els seus efectes en la societat, causes de l’addició que provoca, conseqüències de l’addicció, tòpics… De sobte m’he adonat que fumar esclavitza, genera tensió, resta salut, és car, és absurd. Ja ho sé, no calia llegir res per adonar-se’n, però mai saps què, ni quan, ni com, sobtadament, pots comprendre o senzillament ser capaç d’observar una evidència i prendre consciència dels teus actes. Mai he intentat deixar fumar. Mai he desitjat deixar-ho de fer. Però l’atzar, o no, ha posat entre les meves mans un llibre escrit amb intel•ligència que convida a fer una reflexió acurada d’aquest acte mecànic que des que em llevo fins que tanco els ulls, acompanya la meva existència. No és un manual per deixar de fumar, és una argumentació per prendre consciència de quina es la trampa en la que hem caigut uns quants. Sí, el tabac esclavitza, i “deixar de fumar és molt més que deixar un hàbit perjudicial; és alliberar-se de tot un muntatge i transformar el fum en desig de viure plenament totes les potencialitats de la pròpia naturalesa i potser també el primer pas per agafar, en la mesura que sigui possible, les regnes de la pròpia existència”.

El tornaré a llegir, seguiré meditant, i amb calma em prepararé. Ara per ara només sé que, sense proposar-m’ho, des que dilluns vaig començar a llegir aquest llibre he tingut consciència de cada cigarreta que he fumat, i he fumat una mica menys. Per primera vegada sóc conscient que repetir mecànicament aquest acte és estúpid.

Gemma