D’al·lèrgies sempre n’hi ha hagut. Però que eren una raresa, ho posa de manifest el fet que la mateixa paraula, al·lèrgia, no va aparèixer en la literatura mèdica fins al 1906.
Fou un pediatra vienès, que la va construir a partir dels vocables grecs allos (aliè) i ergos (força). Terme que ha quedat en el vocabulari mèdic, malgrat que l’etimologia és molt poc apropiada, ja que l’estímul que desencadena la reacció sol ser mínim, i moltes vegades ni tant sols és aliè, sinó una substància natural de l’entorn habitual. El que no és normal és la reacció, que afecta les mucoses de les vies respiratòries, gastrointestinals i la pell, que si bé normalment provoca símptomes molestos, en algunes ocasions poden ser tant intensos que fins i tot ocasionin la mort. Es tracta, doncs, d’una reacció intensa que, a més de desmesurada, està fora de lloc, ja que aquests estímuls no són nocius, sinó substàncies que no haurien de fer cap mal, com el pol·len, la pols, el pèl dels gats, etc.
El cas és que avui afecta bona part de la població dels països desenvolupats, pel que es tendeix a relacionar amb la contaminació ambiental. No hi ha dubte que, des de mitjans dels anys cinquanta, hi ha molts més al·lèrgics, i no se sap del cert què és el que provoca aquesta desorientació del sistema immunitari. El fet que hi hagi més al·lèrgies a la ciutat que no pas al medi rural, i més al primer món que al tercer, semblaria indicar que aquest augment de les al·lèrgies sí que hauria de tenir a veure amb la contaminació ambiental, especialment amb la pol·lució atmosfèrica.
Per la mateixa època, a partir dels anys cinquanta, es van començar a tractar sistemàticament les infeccions amb antibiòtics i antitèrmics, eliminant els microbis responsables del mal de coll o de les otitis, malmetent alhora la flora intestinal. També aleshores van començar les campanyes de vacunació amb múltiples estímuls extemporanis alhora, i eren els mateixos anys en què els nens començaven a néixer en hospitals i clíniques.
L’any 1989, però, quan va caure el Teló d’Acer, una al·lergòloga de Munic va fer un estudi sobre milers de nens d’una i altra banda d’un mur que separava un dels indrets més contaminats pel fum de les xemeneies industrials de la República Democràtica, de la República Federal, on els nens es criaven en ambients molt respectuosos amb l’entorn. L’estudi va fer palès que els nens que naixien en ambients molt contaminats patien moltes menys al·lèrgies. Això no vol pas dir que els nens de la RDA estiguessin més sans, ni de bon tros, ja que un de cada tres tenia bronquitis, el doble que entre els nens de Munic, però aquests en canvi tenien la mitat de les al·lèrgies i hi havia el doble d’asmàtics.
Una altra de les dades d’interès d’aquest estudi fou que entre les persones nascudes abans de 1950 no hi havia diferència a una i altra banda del mur respecte les reaccions al·lèrgiques. I, de fet, un cop reunificades les dues Alemanyes, han tornat a desaparèixer les diferències.
Dues coses van semblar clares: que l’al·lèrgia apareixia durant la primera infància, i que un dels factors determinants havia aparegut a Occident a partir dels anys cinquanta.
Dues coses van semblar clares: que l’al·lèrgia apareixia durant la primera infància, i que un dels factors determinants havia aparegut a Occident a partir dels anys cinquanta. Una de les grans diferència entre les dues Alemanyes és que a la RFA els nens s’estaven a casa els quatre primers anys de vida, en tant que el col·lectivisme i el treball femení havien fet que el 90% dels nens de la RDA s’haguessin criat en una guarderia, molt més exposats a malalties infecciones i parasitàries. Es va concloure que el factor que predisposa a l’al·lèrgia no és tant la contaminació ni les malalties pròpies de la infància, sinó al contrari, l’ambient artificialment asèptic, que bloqueja el sistema immunitari per falta d’estímuls. És a dir, que l’al·lèrgia seria conseqüència d’una mena de privació sensorial, que impedeix el normal desenvolupament del sistema immunitari. De la mateixa manera que el sistema nerviós, el sistema immunitari necessita els estímuls, en aquest cas els al·lèrgens de l’entorn, per formar-se. Doncs aquest, igual com la resta de l’organisme, no neix bo i fet, sinó que necessita passar per totes les etapes de l’evolució. És com el caràcter dels nens, que es debilita quan no se’ls entrena en la confrontació de les adversitats.
La higiene és la mesura sanitària que més ha influït a l’hora de millorar la salut de la població i l’esperança de vida respecte el s.XIX, més que tots els fàrmacs i vacunes junts. Portada a l’extrem, però, quan es crea un entorn d’asèpsia, es posen de manifest els seus aspectes contraproduents, com tot el que no és natural. I no és pas el primer cop que passa: una altra malaltia, molt més temible, la poliomielitis, va fer primer estralls entre els nens de les famílies acomodades, mentre evitava els de les classes populars; afectava les cases que tenien bany, mentre que els nens que vivien en ambients menys higiènics s’immunitzaven amb les formes innòcues del virus.
Està clar que hi ha menys al·lèrgies en el medi rural, tot i que hi ha molt més pol·len, pols i pèl d’animal. En un grup de més de 10.000 nens, es va observar que els nens criats en masies, en contacte amb animals, patien un 75% menys d’asma infantil respecte la mitjana. I no hi havia cap nen asmàtic entre aquells la mare dels quals havia estat, durant l’embaràs, en contacte quotidià amb quadres i corts. Al cap dels anys, la ciència mostra que el pessebre, l’establia, entre un bou i una mula, és un ambient més saludable que una clínica maternal pel que fa al desenvolupament del sistema immunitari.
Tractament
“Existeixen considerables diferències d’opinió respecte el tractament dels trastorns al·lèrgics comuns”, publicava la revista Lancet. Mentre que molts són partidaris de les proves cutànies, uns altres afirmen que rarament mostren res que no reveli una observació detinguda. Igualment, els tractaments de dessensibilització se solen perllongar varis anys i són satisfactoris només per un reduït nombre d’al·lèrgens, i a la pràctica solen acabar amb un tractament simptomàtic amb fàrmacs antihistamínics, que tenen uns considerables efectes secundaris (només cal llegir el prospecte).
Una de les coses que primer em va impressionar de la medicina xinesa s’esdevingué poc després arribar a la petita illa de pescadors de Cheng Chau, entre Hong Kong i Macau, sense recursos de medicina occidental, quan un veí va patir un atac d’asma. Amb un tractament d’acupuntura, i amb menys temps del que pocs mesos abans, quan treballava de metge de poble, s’hauria tardat en anar a la farmàcia, l’asmàtic respirava normalment. Aleshores em vaig adonar de l’enorme potencial d’aquesta medicina, que de fet acostuma a anar molt bé per les al·lèrgies.
Per la seva banda, l’homeopatia és també un remei eficaç per les al·lèrgies, especialment en els nens, pels quals hauria de ser el tractament d’elecció.
En cas de reacció al·lèrgica greu, l’acupuntura és eficaç, i també ho és l’homeopatia, pel que va bé tenir una dosi d’Apis mellifica, 30CH, i si no s’aconsegueix una millora amb 5 o 10 minuts, cal adreçar-se a un centre hospitalari.
L’acupuntura té una acció reconeguda de modelatge del sistema immunitari , i amb les al·lèrgies més habituals –rinitis, asma, etcètera- l’efecte sobre els símptomes sol ser immediat: el nas es destapa, els bronquis es dilaten, baixa la producció de mucositat… Si bé el que és més interessant és que, amb diverses sessions, pot modificar el terreny al·lèrgic i fer desaparèixer així el trastorn.
Si en voleu més informació, podeu escoltar-ne un programa de L’Ofici de Viure.
