Anecdotari mèdic XXI. Aplanar la corba

Els científics estan provocant un gran perjudici al món sota l’aparença d’ajudar-lo. No em fa res atacar els meus col·legues perquè n’estic avergonyit.

— Kary Mullis

El 1994, l’inventor de la PCR, Kary Mullis, flamant Premi Nobel de Química de 1993, va ser notícia a tota la premsa. A la clausura d’un congrés científic internacional a Toledo, en el que era l’estrella convidada, va fer una ponència que va merèixer la desaprovació general. Els titulars dels grans diaris foren: “La extraña tesis de Mullis. Critican a K. B. Mullis por sus declaraciones sobre las causas del SIDA” (El Mundo). “SIDA. La comunidad científica mundial rechaza la hipótesis del Nobel Mullis” (ABC). “Reacciones de escepticismo ante las tesis de Mullis sobre la causa del SIDA” (El País). Mai un congrés mèdic havia merescut tan espai als mitjans: es traspuava indignació.

La premsa deixava ben clar que el seu discurs no havia agradat gens a la “comunitat científica”, ara bé, no hi havia manera de saber què havia dit. Això sí, totes les informacions destacaven, amb gran èmfasi, que fumava porros, com si això bastés per desautoritzar-lo. També que els comitès ciutadans anti-sida estudiaven la possibilitat de “denunciar Mullis per atemptat a la salut pública i temptativa d’homicidi”.

En aquell moment el tema de la sida creava una gran alarma social i estava, com passa també ara amb la Covid, envoltat d’informacions confoses i molts cops contradictòries que donaven peu a tota mena de conspiranoies. Hi havia molts malalts, tots joves, als que no se’ls podia oferir cap tractament farmacològic. Molts morien.

Era interessant, doncs, el què pogués aportar de nou una autoritat en la matèria, però el que intrigava sobretot era el rebuig tan unànime dels experts. I encara encuriosia més que tota la premsa ocultés zelosament el contingut del seu discurs: no hi havia manera d’esbrinar en què consistia la seva tesi, doncs la informació encara circulava majoritàriament en paper. Un parell de setmanes més tard vaig aconseguir trobar-ho en una revista alternativa: després de sentir les ponències dels congressistes, Muller havia decidit canviar la seva, a fi d’exposar les raons per les que creia que la causa de la sida no era l’VIH, sinó un conjunt de factors.

S’obria la possibilitat de que l’origen de la temuda epidèmia no radiqués en un virus assassí, que aleshores es donava per fet que matava tothom que infectava. Em va sorprendre que aquella ponència, en comptes d’animar metges i investigadors en l’esperança de trobar una causa potser més manejable, en comptes d’allunyar dels malalts l’espectre d’una malaltia aleshores intractable, en comptes d’excitar la curiositat dels científics, el que va excitar, segons els mitjans, fou la indignació de tots ells.

Kary Mullis fou un científic gens convencional, heterodox, iconoclasta i potser precisament per això, va poder deixar volar la imaginació fora dels canals establerts. El seu invent, la Reacció en Cadena de la Polimerasa -la PCR, avui en boca de tothom-, és una tècnica revolucionària que consisteix en una mena de fotocopiadora molecular que permet reproduir milions de cops un segment d’ADN. Això ha facilitat la lectura dels genomes, diagnosticar trastorns genètics, la recerca en medicina forense… es diu que aquesta tècnica marca un abans i un després en la biologia, i molt em temo que potser també en la medicina.

La tècnica de la PCR té moltes aplicacions al laboratori, però Kary Mullis sempre va negar que servís per detectar malalties infeccioses: “Aquest test mai no hauria de ser emprat com a eina per la diagnosi de les malalties infeccioses” afirmava. La PCR pot ampliar qualsevol molècula del cos milions de cops fins fer-la visible i mesurable, i com que al cos es pot trobar gairebé de tot, la partícula més insignificant, en multiplicar-la, se la pot relacionar amb alguna malaltia, sense que això vulgui dir que en sigui la causa. “Amb la PCR ben feta es pot trobar gairebé de tot a tothom”. “No diu que estiguis malalt ni que hagis de patir cap malaltia”. No és un test específic, sinó que detecta proteïnes que apareixen en un ampli ventall de circumstàncies. No serveix per orientar la clínica i la seva utilització en epidemiologia, segons Karl Mullis, és un error; d’ací la gran quantitat de falsos positius, més del 90%, si s’amplia prou.

De l’escassa especificitat de la PCR en dóna una idea una noticia que va sortir a la premsa el mes de setembre, sis mesos després d’esclatar la pandèmia: “Proven a Espanya un test PCR que diferencia el coronavirus de la grip comú”, deia. Clínicament gairebé no es distingeixen, excepte que la covid agafa de vegades formes molt virulentes, especialment en persones grans o molt malaltes, i que pot deixar unes seqüeles que no acostuma a patir qui ha passat la grip. Són també semblants les complicacions. Així que fóra d’agrair una prova que les distingís. El que sembla clar és que aquesta prova no pot ser la PCR.

Tot i així actualment la positivitat de la PCR, per ella mateixa, indica oficialment l’existència del virus SARS covid. Encara que hom es trobi perfectament bé, el positiu esdevé una nova categoria de malalt: el malalt asimptomàtic, que no sap que està malalt, però que pot emmalaltir als que se li apropin. Tractaments i quarantenes de persones sanes s’han establert en base als resultats de la PCR. No hi fa res que es trobin bé, o que tinguin un nou atac d’asma, o qualsevol altra malaltia, si dóna positiu, es considerat un cas de covid.

25 anys després, Kary Mullis segueix essent polèmic. Però malauradament va morir el 7 d’agost del 2019, als 74 anys, d’una pneumònia, en ple estiu, pocs mesos abans de que el seu invent s’erigís en protagonista destacat de l’actual pandèmia. El seu enfrontament descarat amb Antony Fauci i altres caps de la comunitat científica que han dirigit el combat contra el coronavirus planteja la possibilitat de si la seva veu hagués estat capaç d’alterar el curs dels esdeveniments. Crec convenient recordar alguns dels seus punt de vista per si poden aportar una mica de llum en un tema tan confós.

Pel que em sembla entendre, quan s’empra com a test, el PCR no dóna pròpiament resultats positius o negatius, sinó que els resultats, la detecció de material genètic, depèn sobretot del nombre de cicles que s’amplia. Quants més cicles, més positius, en un desenvolupament exponencial. Un negatiu convencional indica una alta possibilitat de no patir una virasis, però positiu no vol pas dir infectat, sinó hi hauria casos que oscil·len d’infectat a no infectat en pocs dies de diferència.

El nombre de positius depèn, doncs, de l’amplificació que es fa de la mostra. A falta de conèixer les dades oficials, i segons les informacions sempre dubtoses de la web, en països com Alemanya o Itàlia, que analitzen fins a 24 cicles d’ampliació, hi ha pocs positius, i per tant no hi ha tanta alarma. A França, que empenyen la prova fins a 40-45 cicles d’ampliació, hi ha molts més positius tant entre malalts com entre persones que es troben bé. A Gran Bretanya amplifiquen també 45 cops. O sigui que un positiu a Londres podria ser negatiu a Munich. Si ampliéssim fins a 60 cicles, tots seriem positius. “Amb el PCR, si el feu bé, podeu trobar no importa què a no importa qui.” Tal com deia Karl Mullis.

Els tests que es fan servir per diagnosticar el covid-19 són molt sensibles, de manera que un gran percentatge dels pretesament positius no serien ni malalts, ni portadors. Ara, trobant-se bé, o per un malalt d’una malaltia de les de sempre, la prova del PCR és com jugar a cara o creu: si surt positiu, quarantena, tancat a casa, tu i algun dels teus contactes, i potser tancar el lloc de treball. És molt convenient, doncs, procurar no ser un fals positiu.

Un altre fet rellevant és que les mostres es prenen al fons de les foses nasals. La mucosa nasal actua com a filtre de la pols i les impureses; és una zona on hi ha una acumulació de partícules de l’entorn i també de virus. Un bon lloc, doncs, per obtenir falsos positius. Fora com si per determinar la salubritat de l’atmosfera d’un local, s’analitzés la brutícia que s’acumula al filtre de l’aire condicionat. Per tal d’evitar falsos positius, en el cas de necessitar fer-se una PCR, és recomanable netejar abans ben bé la zona. El més pràctic és fer un rentat nasal, tal com es fa habitualment a l’Índia. Se la coneix com a neti, i consisteix en fer passar aigua tèbia amb una mica de sal d’una nariu a l’altra; a la web trobareu la manera de fer-ho. A l’Índia es fa a diari, com rentar-se les dents. Aquí també es recomana per higiene, especialment quan s’ha estat en ambients polsegosos, i a persones amb rinitis crònica i altres problemes d’ORL. En temps de pandèmia, jo li afegiria unes poques gotes de plata col·loïdal.

Reduir el nombre de positius no només evitarà les grans molèsties personals i del teu entorn, complicacions en cas de patir altres malalties -que no totes són covid-, sinó que també es col·laborarà a aplanar la corba origen de les mesures que, si s’allarguen, amenacen a fer més mal a la humanitat que els mateixos virus.