Anecdotari mèdic VI La mala praxis.

El debut de la carrera en solitari, com a metge de capçalera, va ser també memorable. Va ser una substitució del mes d’agost. Durant el mes de vacances vaig tenir l’oportunitat d’ampliar l’experiència professional reemplaçant un metge de un poble, una ciutat hauria de dir, del cinturó industrial de Barcelona. Respondre a les múltiples demandes d’una població sense l’aixopluc de l’hospital era tota una nova experiència.

Vaig presentar-m’hi el dia abans per signar, i vaig quedar impressionat tant per la cua de pacients com per la rapidesa amb la que el metge se’ls ventilava. A la taula hi havia dues auxiliars escrivint les receptes, mentre el metge atenia al pas de la porta, de manera que els malalts amb prou feines posaven un peu dins del despatx. Sia perquè coneixia molt bé els seus pacients, sia perquè tenia molta experiència i ull clínic, les primeres quatre paraules li bastaven per cantar el fàrmac que més li convenia, i mentre una auxiliar entregava la recepta, el metge ja estava dictant la següent a l’altra, de manera que la velocitat era vertiginosa. Suposo que quan algun cas no el veia clar, el devia fer passar per mirar-se’l més detingudament; tot i que en l’estona que vaig ser-hi, els devia veure a tots clars. De tota manera, per la tarda rebia en privat, i de pago, a qui volgués una atenció més personalitzada.

No em va costar esbrinar el per què de tanta clientela, tantes cartilles, per un sol metge. I és que la llei establia que fins a cinc mil habitants, a les poblacions només se’ls assignava un metge i una farmàcia; quan es passava d’aquesta xifra ja es considerava que hi podia haver feina per més facultatius. Si bé, en els darrers anys, la població d’aquesta ciutat s’havia multiplicat per cinc o per sis, o potser més i tot, oficialment mai no passava dels cinc mil. I quan, feia poc, s’havia fet un recompte a nivell estatal, aquell municipi va tenir la mala sort de que es calés foc just a la dependència de l’ajuntament on es guardava el nou cens.

Per acabar-ho d’adobar, el farmacèutic, que a més era l’alcalde, em va portar a un magatzem de la seva farmàcia, ple fins a la prestatgeria més alta de productes d’un únic laboratori que eren, em digué, els que es podien servir d’immediat; si receptava altres fàrmacs, podria ser que s’haguessin de demanar i no es despatxessin de seguida.

De la consulta del primer dia, recordo un senyor gran tot preocupat que venia a cercar un fàrmac per dilatar els bronquis per la seva dona que, malgrat la medicació, s’ofegava i empitjorava cada dia. Mentre escrivia la recepta, el que em va comentar feia sospitar que el problema pogués ser del cor, així que vaig quedar que passaria per casa seva quan acabés les visites, és a dir, al vespre, ja que, tot i que procurava anar lleuger, no era ni de bon tros tan ràpid com el metge titular. I, efectivament, l’ofec de la senyora era degut a una cardiopatia. Es va compensar ràpidament amb un diürètic i una mica de digital, un fàrmac extret d’una planta. L’endemà al matí, no és que es trobés millor, sinó que oli en un llum, havia tornat a la vida. La família, molt simpàtics tots, andalusos, van considerar com un miracle el que era l’acte mèdic elemental de substituir un fàrmac que li anava en contra per aquells que necessitava. Com que a més regentaven un bar, tothom se’n va assabentar, i el resultat fou que se’m va multiplicar la feina, i en tot el mes, vaig estar atenent malalts gairebé de sol a sol , i això que érem a l’agost.

No exageraven, doncs, els que veien la medicina hospitalària com sinònim de medicina altruista i honesta. I és que en medicina, amb el seu potent arsenal terapèutic, com se sol dir, les presses, la poca formació, unes males condicions de treball i no diguem, una falta d’ètica, pot arruïnar la salut i fins i tot, costat la vida.

*

Al tercer dia es va produir un accident mortal: un jove, més o menys de la meva edat, va caure d’una bastida, de l’alçada d’un sisè pis. Vaig haver de presentar-m’hi per certificar la defunció. Els paletes companys seus, em varen comentar que el dia abans havia anat al metge perquè tenia mareigs, i que aquest no havia considerat oportú donar-li la baixa. És molt probable que el metge que, sense saber-ho, podia haver evitat aquell accident, ni se n’arribés a assabentar, de la mort del noi que va havia visitat el dia anterior. En tot cas, uns simples mareigs poden no justificar una baixa laboral –excepte potser si la feina obliga a moure’t per una bastida. Però això, està clar, no es pot saber atenent les persones a corre-cuita. A la alçada d’un sisè pis un vertigen pot ser mortal.

Alhora, també havia signat, sense ser-ne massa conscient, la substitució com a metge forense de tota la comarca, així que per llei em va correspondre practicar l’autòpsia. A l’agost, en plena canícula, no es podia esperar l’endemà, així que, unes hores més tard, de nit, en una llòbrega dependència d’un petit cementiri de poble, amb un auxiliar i sota una llum precària, gairebé a la penombra, ens veiem obligats per protocol a obrir el cadàver a fi de cercar en el cervell, el cor i demés visceres les causes d’una mort més enllà de l’evident traumatisme. Aquell esser humà, ara obert en canal, encara estaria viu si el metge se l’hagués escoltat, cregut i li hagués donat uns dies de descans. I si hagués estat jo qui l’hagués considerat apte pel treball? Quina era la causa última – o primera – d’aquesta mort?

Aquella substitució era la primera feina que comportava la responsabilitat de decidir si una persona pot o no anar a treballar. Sempre m’he sentit incòmode amb aquesta responsabilitat, però quan m’hi he trobat, he donat al treballador el benefici del dubte. Mai no he deixat de tenir present el precedent del noi accidentat.

No puc deixar de pensar en què la responsabilitat sobre la capacitat laboral és una llufa que ens hem deixat penjar els metges. En un sentit està bé: qui no està en condicions d’estar per la labor, i sigui un perill per ell o els altres, és important poder dispensar-lo de les obligacions laborals. Però en l’altre sentit, no està gens clar: com es pot enviar algú a la feina quan et diu que no es troba bé? Només perquè no té febre ni dades objectives que ho corroborin?

Això solcava el principi fonamental de la medicina: la confiança. Excepte per escaquejar–se de la feina, el pacient no te cap interès en mentir, enganyant al metge pot propiciar l’error i sortir-ne perjudicat ell mateix. No hi pot haver una bona medicina tampoc si el pacient recela que el metge va a la seva. La confiança en el metge té dos aspectes ineludibles: la seva integritat com a esser humà -la seva humanitat-, i la seva capacitat com a professional. Si falla algun dels dos, l’acte mèdic falla per la seva base. I precisament això és el que passava on la medicina s’havia massificat, com a conseqüència d’un ràpid creixement de centres urbans: una mala praxis.

PS. Es possible que us pregunteu com és que no es denunciava. De fet, jo ho vaig provar, anant a trobar l’inspector de la zona. En aquell temps, només hi havia una facultat de medicina, tots sortíem del mateix lloc, i dins una franja d’edat gairebé tots ens coneixíem. Però amb aquest inspector, a més, hi havia tingut tracte perquè era company d’estudis. N’estava al corrent, de tot el que passava, i li semblava bé, o com a mínim normal; podia no ser ètic, però no era il·legal. En definitiva, em va venir a dir: “com m’esvalotis el galliner, et denuncio per comunista”. Es deia que anava armat, que duia pistola. Val a dir, que tenia raó en allò de que era normal, o com a mínim molt freqüent, aquesta manera de visitar als malalts, i aquestes conxorxes amb els laboratoris farmacèutics, especialment al cinturó industrial de Barcelona.