L’acupuntura va arribar al gran públic occidental gràcies a la seva eficàcia per combatre el dolor. Va ser el 1971, en la primera visita oficial de nord-americans a la Xina de Mao, en ocasió del torneig de ping-pong que simbolitzà l’enderroc del mur de bambú.
Durant aquesta competició, un periodista que cobria l’esdeveniment esportiu, va haver de ser intervingut d’urgència d’apendicitis. Envoltat dels seus companys, va poder donar fe de com tres fines agulles (una al colze dret, i les altres dues per sota dels genolls), junt amb l’escalfor que desprenia una herba cremada prop de la panxa, sense cap química, havien fet desaparèixer de cop un intens dolor postoperatori que els fàrmacs convencionals no havien ni tan sols aconseguit calmar.
Un cop refet, i aprofitant l’avinentesa de l’estada a Pequín, el periodista va fer un tomb pels hospitals. Gràcies a la credibilitat que li concedia el fet que es tractés del vice-president del New York Times, l’article que en va sortir va tenir molta més repercussió en el seu país que no pas la crònica del torneig, que per cert van guanyar els locals. La medicina xinesa, fins aleshores reclosa en els chinatowns, tolerada com una curiositat ètnica, o en reduidíssims cercles de metges considerats extravagants per la resta de la professió, va veure la seva eficàcia difosa en un gran medi com és el Times.
És ben cert que les imatges influeixen més en l’opinió pública que no pas les paraules. Una de les més impactants que ens van arribar en aquell temps de la medicina xinesa era la de cirurgians parlant amb el seu pacient mentre li operaven el pulmó, la tiroides o el cervell. Els telespectadors quedaren estorats en veure un pacient al quiròfan amb el crani, la gola o el tòrax obert, responent a les preguntes i seguint les indicacions del cirurgià, cooperant en la intervenció. Aquesta imatge valia força més que mil paraules, i tothom es va adonar que no es podia prendre a la lleugera una medicina capaç d’aconseguir un prodigi com aquell.
El 1974, delegacions de metges provinents d’Austràlia, Anglaterra, Escandinàvia i els Estats Units varen visitar hospitals de la República Popular Xinesa a fi d’obtenir informació de primera mà. El que més impressionava els metges occidentals era la simplicitat del procediment, que estalviava els riscos de l’anestèsia, el període d’inconsciència i la ressaca del despertar, amb el què es facilitava la recuperació del pacient. Era insòlit; ho veien i no ho s’ho podien creure. Els xinesos afirmaven que havien practicat centenars de milers d’intervencions així, però que no hi havia truc. Però quin truc podia haver-hi? A més de no mostrar cap signe de dolor, un cop acabada la intervenció, el pacient s’incorporava, es posava bé la roba i sortia del quiròfan pel seu propi peu.
Aquest grup d’observadors va concloure que:
- No es tractava d’anestèsia, sinó d’analgèsia, ja que la consciència no estava abolida, simplement es modificava la sensació dolorosa.
- L’efectivitat depenia del pacient, però també del tipus d’operació: anava més bé per la cirurgia de la tiroides, toràcica, dels ulls i extraccions dentals. Les gastrectomies eren les operacions en les que menys analgèsia s’aconseguia.
L’analgèsia aplicada a la cirurgia no ha tingut massa èxit ni a la Xina ni a Occident. Excepte en intervencions puntuals com pot ser l’extracció dental, en les intervencions quirúrgiques més importants, es prefereix la seguretat de l’anestesia. Amb acupuntura, es necessita començar a estimular amb les agulles uns vint minuts abans de l’operació, i seguir fins acabar. L’avantatja és que l’analgèsia es perllonga fins unes hores després, en el postoperatori, i el desavantatge és que l’efecte és desigual segons la persona.
¿Eren mesells els xinesos? ¿Tenien el llindar del dolor més elevat que els occidentals? Quin era, doncs, el truc? Un metge americà que presencià una d’aquestes intervencions en la que, després d’haver-li obert el coll per extirpar-li un tumor, sense altra anestesia que la d’una única una agulla, el pacient, un cop cosit, “s’incorporà amb un somriure. Agafà el llibre vermell dels pensaments del Gran Timoner, el va agitar a el aire i exclamà: ‘Llarga vida al President Mao’.”
El patriotisme tot sol no pot explicar la dissociació entre el gran dany als teixits i l’expressió de dolor: quan es tallava la pell no hi havia cap mostra de dolor, ni canviava la pressió arterial, ni s’alterava el pols ni la respiració. Quan apareixia una molèstia en el curs de la intervenció, es feia passar amb un suau massatge al front i als polsos. El cas és que l’eficàcia de l’acupuntura per contrarestar el dolor va quedar fora de dubte. Des d’aleshores, en aquests darrers trenta anys, l’antiga medicina dels xinesos s’ha anat estenent per Occident; milers de persones l’apliquen amb més o menys art, sempre amb un considerable percentatge d’èxit, el que demostra que es tracta d’una medicina ben potent.
Jo mateix, als anys setanta, fent de metge de poble, que implica tenir amb els pacients una relació de veïnatge, vaig interessar-me per l’acupuntura arrel d’una persona amb mal de genoll, l’estómac de la qual ja no tolerava més calmants. Sense gairebé cap coneixement de la matèria, amb el simple ajut d’un manual, li vaig clavar unes agulles, malgrat l’escepticisme de tots dos. Però, quina no va ser la meva sorpresa, quan a l’endemà el vaig trobar caminant pel carrer i sense dolor. Si, escèptic i ignorant, havia obtingut aquest resultat, estava clar que em trobava davant d’una eina terapèutica de primera magnitud.
I així és; l’acupuntura ha eliminat o alleugerit el dolor a la major part dels occidentals que hi han anat a cercar remei: dolor a les articulacions, als músculs, als tendons, esquinços, colze del tennis, síndrome del túnel carpià, un bon reguitzell d’itis (tendinitis, bursitis…), i fins el dolor invalidant de la temible artritis reumatoide i una osis: l’artrosi en totes les seves localitzacions. És evident que l’acupuntura no pot fer recular el desgast dels ossos, i que no canvia res en les radiografies. No cura el que ja no té remei, però fa quelcom molt important, que el que tots els malalts desitgen: treu el dolor i restableix la funció.
