d’Arnau de Vilanova (1235-1311)
Resum parcialment actualitzat del Regiment de sanitat del metge valencià Arnau de Vilanova. Per a llegir la versió integra vegeu: Arnau de Vilanova, Escrits mèdics, Editorial Barcino, Obres catalanes, volum II, Barcelona, 1947.
A Jaume II
Aquí comença el regiment de sanitat al qual l’honrat mestre Arnau de Vilanova ha ordenat al molt alt senyor rei d’Aragó. I el mestre Berenguer Sariera, cirurgià, l’ha traslladat del llatí als romans…
Lo primer és de triar bon aire
Lo segon és quin exercici és millor
Lo tercer és de banyar i de rentar el cap i els peus
Lo quart és del menjar i del beure en general
Lo cinquè és de reposar, de dormir i de vetllar
Lo sisè és de netejar les sobrefluitats i de l’ajustament carnal
Lo setè és dels accidents de l’ànima que destruyesen fort el cos, Aixa com l’ira i la tristor.
Capítol I: de triar bon aire
La primera consideració per conservar la sanitat pertany a l’elecció de l’aire, ço és a saber, quin aire és triat per conservar sanitat; car entre totes les coses les quals són al cos animal aproismades, ço és, d’aquelles sens les quals no pot hom viure no n’hi ha cap que així tan fortament l’afecti, car s’inspira amb les seves qualitats i propietats i mescla’s per totes les artèries amb los esperits del cos per los quals se fan totes les obres de la vida corporal.
Car no solament l’aire pur i net i sa és profitós pel cos, ans ho és encara a les obres de l’ànima. Està sobradament provat que la sutzura i la grossor de l’aire fa perdre subtilitat i enginy i destrueix les virtuts aprensives, i fa obscura la virtut judicativa i les cogitacions, els pensaments i el cobejament fa partir de la raó.
Car moltes vegades esdevé que en un lloc que l’aire és pur, sobtosament s’omple de vent, llavors els cossos prims o plens lleugerament de sang són agreujats per mudaments sobtosos. I per tal, és menester que en els llocs plens de vent sigui hom ple de vestidures grosses ; mes els homes que són de complexió colèrica o sanguínia, és bona i convenient vestidura de lli o de seda, plena de dins de cotó o de borrallons de seda, car tal vestidura no fa escalfar ni inflamar la sang i defèn del vent les parts del cos que d’elles són cobertes.
De triar lloc per jeure i dormir: Lo lloc al que s’ha d’estar majorment alerta ha de ser el de jeure i de dormir. Hom s’ha de guardar que no sigui l’aire tancat ni enclús, i que hi hagi francs espiraments. No així les cases reumàtiques, subterrànies, el terra de les quals no és pavimentat ; car en tals llocs és l’aire fort, gros i humit, i aquells que hi jeuen i majorment que hi dormen, els agreuja molt el cap i el pit, i constreny el cos i endureix l’alè i fa greu la respiració i la veu fa tornar obscura.
Com pot hom adobar cases cases reumàtiques: Emperò, si de necessitat hom ha de jeure en tal lloc, que a l’hivern sigui subtilitzat l’aire amb foc, majorment que sigui fet de serments seques, o de romaní o de boix o de semblant llenya, la qual no faci fum, mes flama clara. A l’estiu, emperò, tots els espiralls estiguin oberts, el terra de la casa no sigui regat; e deuen jeure en aquella part a la qual l’aire pot entrar més francament. Aital casa pot ser perfumada a l’hivern de liyaloe, o d’incens o de fusta de ginebra o de xiprer; i a l’estiu pot ser perfumada de sàndal o de fulles de murta seques o de les sues vergues, o de roses seques de les quals, si fer-se pot, el terra de la casa o el capçal del llit sigui cobert.
Capítol II: De quins exercici és millor
Després de les consideracions de l’aire s’han de seguir les consideracions de l’exercici.
L’exercici deu ser fet abans de menjar per dues raons:
la primera car es commou el calor natural per la qual es fa la digestió del menjar, i es menester que quan el menjar serà rebut trobi el cos exercitat i no adormit; la segona raó és que l’exercici fa resoldre totes les sobrefluitats del cos i les treu fora; les quals si dins el cos romanien la natura no podria acabar les seves accions, car destruyesen el calor natural i embarguen els llocs pels quals els nodriment deu passar. Encara que les superfluitats grosses, com aquelles que són en els budells o la bufeta, surten d’alguns cossos sense exercici, les subtils, que pels porus de la pell han de sortir, difícilment poden eixir del cos sa sense exercici.
A quals és bon molt exercisi o poc: Mes a aquells que mengen poc basta poc exercici, i aquells que mengen molt han de menester molt exercici ; i així també al contrari, aquells que fan poc exercici basta poc menjar, i subtil i lleuger.
A quals molt menjar o poc: Aquells emperò, que fan exercici corporal gran i fort, han de menjar molt i coses grosses ; i per això, abans de sopar i de dinar deu hom ser exercitat per exercici atemptar i igual. Deus saber que aquell exercici és igual quan els membres són proporcionadament i iguals exercitats, així com anar a peu o cavalcar o en altra manera ; o en aquell que quan va a peu s’ha d’inclinar per prendre quelcom amb les mans, per plaer-li o per obrar ; aquell emperò que va cavalcant, mentre puja o davalla o mou el cavall, no solsament mou les columnes dels peus, ans encara mou lo dors e les mans i els braços, majorment si caça.
Quin exercici és bo per el rei i quin ha d’esquivar: La manera de moviment que ha de ser escollida per exercitar-se ha de ser aquella per la qual la reial majestat romangui sense agreujament. És per això que el joc de la pilota, el joc aureal o la lluita de ninguna manera no pertany al rei, car és menyspreament a la seva persona i molt nou al profit comú.
Capítol III: Del banyar i del rentar el cap i els peus
Després de les consideracions de l’exercici se seguix la consideració sobre el bany, car en regim de sanitat solament es banyen aquells que per tal com no són exercitats o per molt menjar, multitud de sobrefluitats es ajustada als braons entre la carn e la cotna; o aquells als quals es menester lavament del cos per gran suor, o per exercici o per altre raó. E per això als primers és bo i convenient banys d’estuva per escomoure la suor; als altres banys d’aigua alavan.
I si per ventura, per raó de l’exercici que escomou la suor, alguna vegada era menester de lavar, menester és que l’aigua no sigui trop calda, mas sia tèbia, així com l’escalfada a l’estiu per la calor del sol, e sien gitades en lo banys roses bullides d’una bulor.
De lavar les cames e els peus: Les columnes dels peus, per la conservació de la vista e de la oïda i de la memòria, han de ser sovint lavades amb aiguada atemperadament calda; i tal lavament sia fet al vespre, ans que hom entri al llit, aquells dies que hom no soparà.
De lavar lo cap: El lavament del cap no sia tardat més de vint dies i no sigui fet en la setmana més d’una vegada. I mai no deu ésser fet amb el ventre ple, sinó abans de menjar, o molt lluny després de menjar, o abans de sopar.
Capítol IV: Del menjar e del beure en general
Després de la consideració de l’exercici i del bany, se segueix la consideració del menjar, per dues raons: la primera és perquè l’exercici enfrevoleix els cossos, els quals, després de la flaquea, han de menester menjar; la segona raó és perquè l’exercici, enflaquint el cos, escomou la voluntat de menjar, que nosaltres apel·lem fam, la qual no és sinó el missatge de la natura a manifestar la necessitat del menjar.
A quina hora és convenient menjar: Certa cosa és que al cos sa li és menester de menjar, e per això és menester a qui té cos atemperat i abundant de sang que no mengin fins que tinguin fam; car la natura dels membres no rep allò que no cobeja, ans ho rebutja, i és per això que el menjar rebut sense cobejament de natura, es portat pel ventre i pels altres membres com una greu càrrega, i per això més sa corromp que no es muda en ells; car com lo rebutgen, no s’esforcen en que es mudi en la seva substància, i si ho fan, ho fan fort tèbiament.
De la errada que fan aquells que mengen sense talent: I així cosa certa és que en cap temps de l’any no és convenient als cossos sans en cap hora menjar segons natura, no a dinar ni a sopar, sinó quan la natura cobeja de menjar. E per aquesta raó deu ser pres lo menjar quan la natura ho cobeja, i no deu ésser tardat llarg temps desprès de la fam.
La quantitat de menjar que hom rep: Encara deu ésser lo menjar en tal guisa amesurat, que el ventre no en sigui agreujat per inflamament ; car així com nou menjar ans de temps, així nou sinó atemperadament és rebut. A la qual cosa és menester esquivar que es guardi hom de les dues coses.
Del primer noïment que fa menjar que no és rebut ordenadament: La primera és no acabar de mastegar, per la qual cosa és feta gran injuria a la natura, car no li ret hom allò que per natura li és degut; car per això són les dents ordenades: que el menjar perfectament sigui triturat abans de que sigui transmès al lloc de la digestió. Qui amb les dents no l’atrida enganya la natura del seu cos, car natura d’atridar el menjar no és atorgada ni al ventre ni als membre de dins.
Del noïment del menjar que no és ben mastegat: Són emperò de dues maneres agreujats pel menjar no ben mastegat: la primera, car més menja hom per la cobejança de l’englotí; la segona, car lo menjar englotit no pot perfectament digestar, i per això aparella el cos a moltes passions e per això los deguastadors sovint són malalts i no poden venir a natural vailea.
Lo segon noïment del menjar que no és rebut ordenadament: La segona cosa emperò, la qual per paor del menjar immoderat deu ser esquivada, és diversitat de menjars en una mesa, e majorment si són delicats, doncs és tot ujat e defayl l’apetit o voluntat de rebre i menjar, car los ablaniments dels sabors les commouen a prendre més que el ventre no pot digerir. Encara s’esdevé que, com que els menjars són molts i diversos, en dues maneres és la digestió embargada. Primerament, car que aquell que menja divers, ha de beure sovint, i el beure sovint embarga la digestió, així com metre aigua freda en olla bullint embarga la sua bullida. Segonament, car entre la primera vianda i la darrera hi ha un gran interval, per raó de la qual la digestió començada de la primera vianda és impedida de les que subsegueixen; totes les quals dificultats són evitades prenent només una vianda, o dues tot al més, amb que entre elles no es posi un interval notable, i que no siguin molt diferents en quant a la facilitat de digestió; i per això els que s’alimenten de poques viandes arriben a una vellesa avançada i neta, mentre que els qui s’afanyen a engotir multitud de viandes, o bé finiran abans de la vellesa, o bé llur vellesa serà prematura i molt immunda, com esdevé tot sovint als habitants del nord.
No solament s’ha de tenir en compte l’espera del menjar i la quantitat, sinó també la qualitat, és a dir, que es prenguin aquells que convenen al cos segons l’exigència de la seva natura i del temps, i que els que no convenen gaire siguin evitats. Aquell doncs, que és predisposat a patir hemorroides fluents o pulsants, deu evitar les coses agudes o salades, i les massa dolces, i les que restrenyen.
Del beure: Mes ara convé tractar del règim del beure en general, respecte del qual ofereix la atura als cossos sans una regla breu, és a dir, que es begui quan ella ho demanarà, ço és, quan un hom pateix vera set.
Per tant, quan aital set és manifesta, s’ha de prendre la beguda, i sòbriament, així com sigui degut a la natura del cos i del temps. Car, respecte això, s’ha d’evitar que el vi sigui agut, o ardent, o gros i dolç, ans a l’estiu blanc o rosat, a l’hivern lleugerament vermell; i, quant a la substància, sempre clar i subtil, la saboria del qual és senzilla i agradable i l’olor suavíssima.Els vins siguin escollits sempre els més olorosos, los quals menys puguin sofrir mesclament d’aigua; car als cossos atemperats, sanguinis o colèrics és més profitosa cosa beure vi frèvol naturalment i amb poca aigua, car vi no és temprat per molta aigua.
I així, doncs, és manifest que convé esquivar tostemps vins los quals són mesclats amb algun mesclament (de guix o de calç) i aquells que són conservats amb vexells tancats amb pegua.
De quina manera es pot treure la set natural: En la set, emperò, fantàstica, en la qual la boca del ventre no és inflamada, mes la gola o la boca és seca, o el paladar, per raó del pols, o pel moviment, o per calor o sequedat de l’aire, no és menester que hom begui, mes basta que hom deneig i mulli les dites parts fen gàrgares de vi ben enaiguat, o d’aigua.
Capítol V: De reposar e de durmir e de vetllar
Després del menjar, segons ordre de natura, és cosa convenient reposar i dormir, ja que el menjar és rebut per què sigui digerit, i després de la digestió se mut i torn en la substància dels membres. I per tal com la digestió del menjar no pot ésser complida, i majorment aquella que es fa al ventre, en el qual el menjar és rebut, per aquesta raó no és convenient cosa, a aquells qui atempradament han menjat, que després del menjar vaguin, ni treballin, ni vetllin, majorment si llurs cossos no abunden molt en calor natural, ja que en lo moviment o en el treball la calor s’escampa per los membres que es mouen. I també en el vetllar, si bé ho no mou ni els peus ni les mans, la calor natural emperò, s’escampa per los membres dels cinc senys, així com les orelles han d’oir, els ulls han de veure, i així mateix els altres; i també s’escampa la calor per el cervell, en lo qual se fan les obres del pensament; per això sense calor natural ninguna obra de la vida por ésser acabada.
Per quines raons és millor menjar, a menjar magor a vespre: Per aquesta raó, tots els filòsofs acorden que a hora del vespre és la millor hora per menjar magor per conservar sanitat, ja que la nit ve sobre el menjar, de la qual cosa ixen tres béns necessaris per acomplir la digestió. Lo primer és la fredor de l’aire, car que en aire fred és més forta la digestió que en aire calent. Lo segon, és lo repòs del cos i del pensament, ja que de nit cessen els pensaments i els afaenaments. Lo tercer, és lo dormir ferm i amb repòs, car en el silenci de la nit, per crits ni per brogits el dormir és trencat, ni per afaenament no és embargat, ni per la resplendor, que de dia fereix els ulls, no és abreujat.
Del deport que han de fer abans de dormir aquells que han menjat atempradamen: Doncs, qui tempradament ha menjat, després de menjar deu saer, i posar de cos i de pensament, i no sentir coses no subtils ni que li desplaguin, mes coses de lleuger enteniment, i coses plaents, com són les històries de sants i de reis, i encara instruments de música, i així com la son li vingui, vagi a dormir.
Mes de dia, majorment a l’estiu, dormi en lloc fred i fosc i de gran repòs, però que no sigui reumàtic, i s’ha de descalçar els peus i tenir-los coberts, ja que dormir amb peus calçats, majorment a l’estiu, fa pujar els fums al cervell, i fa escalfar el cos, i no el deixa reposar i embarga la digestió, i enfosqueix la vista, i destrueix el pensament. Però ha de tenir els peus coberts, per tal que el cos no pugui refredar-se massa.
I també el cap deu ésser ben guardat, que al lloc del cap no s’hi trobi ni finestra ni espilera oberta.
De qual part deu hom jeure en el primer son: Aquells qui són sans, deuen dormir en lo primer son sobre el costat dret, per tal que el fetge, que abunda més en calor natural que ningun dels altres membres exceptuant el cor, sigui posat sota el ventre, així com hom posa el foc sota l’olla.
Quals deuen tornar a dormir quan han fet el primer son: Quan el primer son és complit, no ha de dormir més qui temperadament ha menjat. Mes si per ventura, alguna vegada rep hom més menjar que no deu, o encara rep alguna cosa dura de digestió, llavors aquell que dorm no s’ha de despertar després del primer son per tal que la digestió sigui complida als membres. I quan les coses dites seran foragitades orinant o tusint, o estenent els membres, serà encara menester tornar a dormir, la qual cosa hom coneixerà per la pecadora del cap i la gravetat de les pestanyes.
Quan hom deu jeure del costat sinistre: I llavors és cosa profitosa jaure sobre el costat esquerre per tal que el reteniment dels fums del fetge no es pugui escalfar massa, car molt menor calor basta per acabar la digestió quan el menjar és molt cuit que quan és cru.
De dormir de sobines: Tot hom sa, emperò, s’ha de guardar de dormir de sobines, per tal que les sobrefluitats que recorren el paladar i el nas no retornin al cervell, ja que tal sobrefluitats corrompen la memòria. Mes, quan hom serà despertat, es pot estendre de sobines per donar igualtat als membres, majorment a les juntures de l’espina.
Del dormir sobre el ventre: Semblantment a aquells que són sans, i majorment aquells que tenen el ventre cald o atemperat, no és cosa profitosa dormir sobre el ventre, ja que torç el cap i el coll, i el ventre se comprem i s’agreuja. Aquells, emperò, als quals és menester jeure sobre el ventre per raó que el ventre és fred, deuen tenir el ventre sobre coixins tous, i s’ho han d’enginyar de tal manera que tinguin en menor mesura el cap i el coll torts, ja que sinó més els valdria jeure de costat i que tinguessin sobre el ventre coixins tous i ben calds i ben abraçats, o ben estrets amb una faixa de lli, per tal que mentre dormin se tenga en lo ventre.
Per què deu hom tenir lo cap alt quan hom dorm: Qui després de menjar dormi, ha de tenir el pit i el cap més alts que les altres parts del cos ; i molt més han de fer això qui ha menjat massa, per que el menjar no torni del ventre a la seva boca, i no la pusca agreujar ni pugui neure al cap ni als membres espirituals (cor, fetge, cervell, ja que en ells es formen els esperits del cos).
Capítol VI: De netejar les sobrefluitats, i de l’ajustament carnal
Després de dormir deu hom netejar son cos de les sobrefluitats en ell multiplicades, no tan solament urinant, mes encara en altres maneres, així com tossint, escopint, mocant, lo cap pentinant, la cara i les mans amb aigua tèbia tota via lavant.
De l’ajustament carnal, que val o nou al cos: El carnal ajustament, que a profit de natura és hordonat, s’ha de fer després de dormir, quan el cos és atemperat. Aquells emperò, que tenen les juntures fredes, i aquells que tenen morenes recurrents o sordes, s’han de guardar diligentment que, mentre tinguin fam de menjar, encontinent no agen cura d’ajustament carnal, i majorment si natura per ella mateixa no ho requeria, ja que sempre ha hom d’esperar requeriment de la natura. I hom s’ha de guardar que entre el primer ajustament carnal i un altre, hi hagi temps convenint, de manera que la natura pugui escampar la sement sense destruïment i sense turment del cos, ja que quan hom fa eixir la sement contranatura, es destrueixen les forces del cos i va hom a decaïment que no deuria, pel que se’n deu hom fort guardar.
Capítol VII: Dels accidents de l’ànima, que destrueixen fort el cos, com l’ira i la tristor
Després de les coses damunt dites per ordre de natura observades, convé saber, sobre tot, que els accidents de l’ànima muden el cos fortament, i fan manifesta impressió i mudament en les obres del pensament ; i per això que deuen ser esquivats de tot en tot.
Del noïment que ve per l’ira: Especialment l’ira i la tristor, ja que l’ira sobrescalfa tots els membres, i per raó del gran calor del cos, confon i destrueix totes les obres de raó i de l’enteniment. I per això deu hom esquivar l’ira en tota ocasió.
Del noïment que ve per tristor: Semblantment, la tristor refreda i afebleix el cos i el fa tornar magre i sec, per tal com estreny el cos i entenebria els esperits, els engrosseix, i destrueix l’enginy i embarga l’aprehensió (això és el rebement dels sens) i escura el judici i nafra la memòria. I per tal, deu hom esquivar tota cosa que dona hom tristo.
