L’acupuntura s’ha estès per Occident gràcies a la seva acció sobre el dolor, especialment apreciada en aquells dolors crònics pels que la medicina oficial només pot oferir un tractament farmacològic simptomàtic.
És el cas de les malalties dels músculs i de l’esquelet com l’artrosis en totes les seves localitzacions, de la periartritis escápulohumeral i de les tendinitis com el colze del tennista, que a més dels esportistes, afecta als violinistes, als cellistes, i a mestresses de casa; el lumbago, la ciàtica, l’hèrnia discal; la tensió i el dolor cervical. En algunes d’aquestes afeccions, que tenen una base orgànica, l’acció de l’acupuntura sembla reptar la lògica científica i el sentit comú, que estableixen una relació causa-efecte entre la lesió i el patiment. Està clar que l’acupuntura no pot restaurar un os destruït en un procés d’artrosi avançada, ni pot fer recular el disc esllavissat, però en treure el dolor elimina la contractura muscular i afavoreix la circulació sanguínia, amb una millor oxigenació dels teixits i un millor drenatge de les substàncies acumulades. Les imatges radiològiques seran les mateixes, però al desaparèixer el dolor, l’acupuntura transforma el cercle viciós en un cercle beneficiós, els teixits es revitalitzen, disminueix la tumefacció i es recupera la mobilitat. La funció crea l’òrgan, i aquest moviment recuperat és un requisit imprescindible per la salut dels músculs, de les articulacions i dels ossos.
L’artritis reumatoide, la gota i altres afeccions sistèmiques caracteritzades pel dolor mereixen un apart.
