Evitar la confrontació, segons la civilització japonesa

Medicina orientalRàdio

En els conflictes amb les persones estimades, limita’t a tractar la situació present. No ho estenguis cap al passat.

— Dalai Lama

Una de les maneres de prendre perspectiva sobre la nostra manera de pensar i sentir és veure la nostra cultura reflectida en altres de ben diferents, de tal forma que sigui possible discernir els fets condicionats per la nostra societat dels que són propis de l’espècie humana. En aquest sentit, la civilització japonesa és un bon mirall, doncs ens demostra que fets que entre nosaltres poden ser considerats naturals, i acceptats com inevitables, no ho són. Degut al seu total aïllament durant segles, el Japó era fins fa ben poc un món apart, i encara avui tot i ser un dels països més industrialitzats i avançats es regeix per unes normes pròpies. I és que allà, a l’altre extrem del planeta, gairebé a les antípodes, tot va al revés, des dels criteris estètics als ètics: anteposen la intuïció a la lògica racional, la visió sintètica a l’analítica, la pràctica a la teoria i la comunicació no verbal a la claredat de paraules i conceptes. I això arriba a les coses més quotidianes, com que les claus girin a l’inversa, es rentin abans del bany, facin el jardins amb pedres i pedretes, se serri la fusta empenyent l’eina, mengin el peix cru i els vegetals cuits, i s’escrigui de dalt a baix, apropant el pinzell cap al cos en comptes d’allunyar-lo i estan enamorats del què és efímer, fugaç.

Una de les coses que més sorprenen a tot aquell que viatja al Japó és l’amabilitat, modèstia i la deferència en les relacions socials, i molt particularment l’absència de tot tipus de agressivitat i violència. Les relacions humanes estan presidides per una cortesia, una innocència i una confiança a la que els occidentals no estem acostumats. Una civilització, l’oriental, que demostra que la idea de que l’home és un llop per l’home, que el peix gran es menja el petit, i tantes altres que expressen la maldat intrínseca de l’ésser humà no són universals, sinó que depenen del medi: és la societat i els seus valors ètics els que condicionen el comportament dels seus ciutadans. El Japó, en particular, és una societat sense gairebé delinqüència, en la que les lleis escrites no tenen gaire importància ja que els seus habitants es regeixen, com en temps feudals, pel sentit del deure. Bon motiu de reflexió per tots nosaltres i, en especial, per qui té la responsabilitat de dirigir la societat.

Quines són les característiques que fan que la societat japonesa sigui tant poc violenta? Què en podem aprendre?

Des fa segles, el Japó acumula molta població en poc espai, i la societat s’organitzava en grans famílies que convivien en petites vivendes on es compartien cambres polivalents –que feien de dormitori alhora que de menjador i sala d’estar-, desenvolupant l’art de viure sobre el tatami sense cap intimitat, separats com a màxim per parets de paper d’arròs, en la que s’havia de parlar baixet i una escridassada estava del tot fora de lloc. Era una societat agrària en la que prevalien les relacions de solidaritat i cooperació, en la que no es podia sobreviure fora de l’estructura familiar. Això feia que el centre de gravetat no estigués en l’individu sinó en la col·lectivitat, pel que, tradicionalment, el japonès ha estat un poble que ha actuat en benefici de la comunitat. Tota la família era responsable dels actes dels seus membres, i cadascun d’ells actuava pel bé comú. Aquests vincles de col·laboració i ajuda mútua s’estenien a tot el veïnat, en unes relacions governades per la cortesia i l’amabilitat. La pau i l’harmonia de la comunitat eren i són els valors màxims, i per tant el conflicte està fora de qüestió, doncs suposaria una alteració d’aquest ordre. Ara bé, quan aquesta confiança es trenca, és ben difícil, si no impossible, recuperar-la. Per això, el pitjor càstig que patien les persones conflictives era l’exclusió del grup que, en un territori aïllat, significava ser un proscrit.

La japonesa és una societat extremadament jerarquitzada en la que les diferències entre els individus no venen determinades per la personalitat sinó pel lloc que s’ocupa en la col·lectivitat, amb un gran respecte per l’edat com a la Xina i tot l’Orient, sinó també entre persones del mateix grup, de manera que no hi ha dos japonesos iguals, i aquesta jerarquia assumida regeix el comportament envers l’altre i surt al pas a qualsevol conflicte.

L’agressivitat, en general, està estretament relacionada amb l’invasió de l’espai que l’altre considera propi, és la defensa del terreny. Els japonesos són extremadament respectuosos amb l’espai personal de l’altre, fins al punt que en públic ni amics ni enamorats no es toquen, i només s’estableixen contacte físic en els llocs i les circumstàncies socialment acceptats. No obstant, en les aglomeracions urbanes aquest espai és summament elàstic, i són capaços d’anxovar-se al metro, en el qual els cossos entren a pressió i, en canvi, no hi ha la sensació de contacte, doncs redueixen el seu espai vital al mínim, i s’estableix un contacte sense presència.

Així no és estrany que la seva medicina tradicional no estigui, com la nostra, basada en la lluita contra les malalties, sinó en restablir l’harmonia de l’organisme. Fins i tot l’acupuntura, que deriva de la xinesa, és molt menys agressiva, minimalista, infinitament més subtil que la del continent, amb agulles més fines, que penetren molt poc a la pell, amb l’idea d’aconseguir la màxima resposta amb el mínim estímul. Segons els seus criteris mèdics, i el de totes les medicines tradicionals, l’agressivitat, la ira, té a veure amb la funció del fetge; i pot ser que el caràcter essencialment pacífic d’aquest poble tingui també a veure amb la dieta tradicional, amb absència total de carn, i el peix com a font de proteïna animal. La importància del vegetarianisme potser no és menor si tenim en compte que també a l’Índia segueixen una dieta pràcticament sense carn i se’ls coneix com un dels pobles més pacífics. Fins i tot l’alcohol, tant generalitzat entre els nipons i que podríem dir que forma part de la feina assalariada, genera poca agressivitat, en tot cas institucionalitzada, amb uns límits tant clars que no sol crear conflictes.

La funció depuradora i desintoxicant de l’òrgan fetge es pot estendre metafòricament a la vida social pel que fa a la capacitat de mantenir net i en ordre el nostre entorn emocional. La rigidesa del Qi del fetge correspon, a nivell mental, a la manca de flexibilitat de pensament, a la intolerància, al sectarisme, el fanatisme… És aquell que, en comptes d’adaptar-se a les circumstàncies i a les persones, sempre vol canviar-les, sempre vol tenir raó i s’ofèn amb facilitat. La medicina oriental considera que el fetge té un paper molt important per la claredat mental, per una correcta presa de decisions i per un estat emocional estable, és a dir, en l’elevació de l’esperit per sobre dels esdeveniments tòxics i circumstàncies adverses.

El pensament japonès està conformat pel budisme zen, que procura alliberar la ment d’idees preconcebudes, així com de sentiments i passions. I una ment no alterada per les emocions és una ment positiva i molt difícil que entri en conflicte.

L’agressivitat es considera encara avui al Japó una debilitat, i els nens, a l’escola, es miren amb desconcert el company que s’enrabia, crida i pega, com es mira qui pateix un trastorn, gairebé com un malalt, una persona amb poques llums que no té recursos per aconseguir el que vol per altres mitjans que no alterin l’harmonia del grup. Està tant mal vist que els nens ben aviat aprenen que el més fort és, al contrari que aquí, el que té més autocontrol. De fet, el mestre tradicional en ocasions castigava arbitràriament un nen a fi de forjar el seu caràcter i que aprengués a acceptar amb enteresa l’adversitat i la injustícia. L’agressivitat no està reprimida, sinó desactivada de soca-rel des la infantesa.

Al Japó, també ajuda a evitar la confrontació entre les persones el fet que no s’expressin pensaments i sentiments, sobretot si són negatius; expressar-se directament es considera infantil, mentre que s’aprecia la subtilesa en la comunicació. Mostrar el dolor i queixar-se és una falta de respecte envers l’altre; d’aquí que el seu somriure que ha enamorat tants occidentals sigui culturalment molt valorat: un somriure discret, sense mostrar les dents i tapant-se la boca amb la mà.

Origen de tants enfrontaments, el “no” aïllat no existeix i es parla sempre en positiu, amb una ambigüitat que és eloqüent per al bon entenedor. Aquesta ambigüitat en el llenguatge que aquí posa nerviós, allí és una virtut imprescindible per aconseguir el clima d’harmonia. El llenguatge és imprecís, ple de fórmules de cortesia, fins i tot entre les parelles: és una altra manera de parlar en la qual el silenci no és una desconsideració o manca d’interès, sinó que pot voler dir moltes coses, com els ideogrames, depenent del context, però que sol ser interpretat com a signe de respecte i intel·ligència. El silenci crea harmonia i evita conflictes; el que està mal considerat és parlar massa -especialment si es manifesten les pròpies opinions o idees amb rotunditat- a fi d’evitar tota possibilitat de confrontació i incomodar els demés. Les opinions i la raó no són tant importants, passen a un segon pla, i la discreció és una virtut. Exhibir coneixements fa mal efecte al Japó: és signe de mala educació i d’immaduresa. Diuen que a un clau que sobresurt li cau un cop de martell, i per això mateix els incomoden els afalacs. Està clar que tenen opinions, o que a vegades no estan d’acord, però mai interrompran l’altre, i quan els arribi el torn donaran un gran circumloqui per deixar entendre el seu punt de vista. Rebutjar l’opinió de l’altre és rebutjar l’altre, i criticar als demés està molt mal vist. Com que el centre de gravetat està en el col·lectiu, els japonesos no es prenen les coses personalment, amb el que s’elimina un dels principals motius de patiment i conflicte. Tampoc fan suposicions negatives i malicioses. El bon ambient és més important que la raó, o que la veritat, i expressar ràbia, queixa, rebuig o desacord, i encara més mostrar-se agressiu, és la pitjor desconsideració, reservada només pels malalts mentals.

Aquest sentit de l’harmonia que presideix la vida social és un dels trets més característics de la cultura japonesa, i el valor màxim en les relacions socials. Un sentit de l’harmonia que implica un sistema de valors completament al revés del nostre. Com a conseqüència, les relacions es regeixen per la bona fe i es confia en la benvolença de l’altre; la bona fe es considera un fet natural.

Ara bé, que ningú faci les maletes per anar-se-n’hi pensant que hi trobarà el millor dels móns. Per a un occidental és molt difícil adaptar-se a l’estil de vida japonès. Tampoc es pot pensar en importar el model bo i fet, doncs aquesta amabilitat i ambient harmònic han estat conreats durant segles sota l’amenaça de la katana, i tot al llarg de la seva història els comportaments conflictius han estat reprimits amb una duresa extraordinària. En temps dels samurais, aquests podien decapitar qualsevol inferior pel sol delicte de descortesia -entenent per descortès el que era inesperat o fora de lloc-; i entre iguals, desembeinar una arma en un atac d’ira era castigat amb l’esquarterament encara que no es ferís ningú, i si es feria, el càstig s’aplicava també a la seva prole. Totes les disputes i baralles eren severament castigades. I com més elevada la posició social, més estricte era el codi, de tal manera que un samurai podia arribar a fer-se l’harakiri per haver fallat, fins i tot en un detall, a un superior.

L’altra cara de l’harmonia social japonesa és un sistema de disciplina en el que tot és regulat minuciosament; el que nosaltres considerem la personalitat està completament anul·lat en benefici del grup. Avui dia rarament cal castigar, doncs l’individu ja està conformat així, i l’obediència i l’humilitat són assumides com naturals. No es pot dir que els japonesos fossin reprimits, com ens sentiríem nosaltres en aquesta situació, sinó que en el seu estil de vida tradicional eren simplement inconcebibles les conductes antisocials.

Si bé el japonès seria avui un estil de vida impossible per qui s’ha criat en la societat occidental, el fet de desplaçar el punt de gravetat de l’individu al col·lectiu és una qüestió sobre la que hauríem de reflexionar i tractar d’implantar des de la infància en detriment de la satisfacció de desitjos i ambicions individuals. L’harmonia social només pot arribar amb la fi de l’individualisme ferotge en el que ha caigut la cultura occidental, i que s’està estenent a tot el món: s’ha d’acabar l’anar cadascú a la seva i cal fomentar la consciència de grup, en la que el que és bo per la col·lectivitat és bo per l’individu. De la mateixa manera que el que és sa pel medi ambient és saludable per la persona. I dins de les lliçons que sí podem extreure de la cultura japonesa és la importància de la ment en l’art del deixar passar i no reaccionar com a recursos fonamentals per evitar el conflicte.

Continguts relacionats

Menú