Quan el part va passar de les mans de les dones i de les llevadores a les de la medicina acadèmica, els canvis van estar lluny de representar un progrés immediat. Ben al contrari,en molts llocs, especialment en hospitals i maternitats, van tenir conseqüències tràgiques. Només a mitjan segle XIX, la febre puerperal va causar la mort de centenars de milers de dones que van contreure la infecció precisament de les mateixes mans on buscaven ajuda.
En les comunitats on els parts continuaven sent atesos principalment per llevadores, la mortalitat associada al part acostumava a mantenir-se relativament baixa. En canvi, en algunes clíniques obstètriques dirigides per metges, durant els pitjors brots de febre puerperal, la mortalitat podia arribar al 40 % o fins i tot superar-lo.
La paradoxa era terrible. Els metges intentaven trobar l’origen de la malaltia estudiant els cadàvers de les dones que acabaven de morir, però la passaven directament de la sala d’autòpsies a les sales de maternitat. Allò que cercaven en els morts era precisament el que transportaven als vius. Així, la mort podia avançar llit a llit, sala rere sala, seguint el recorregut de les visites mèdiques.
I quina mort! La febre puerperal era una de les complicacions més temudes del part abans de l’aparició dels antibiòtics i de les mesures d’antisèpsia. Moltes dones sobrevivien al dolor del naixement només per començar, hores o dies després, una autèntica agonia.
L’endemà d’un part que podia haver semblat completament normal, apareixien els primers símptomes: calfreds violents, dents que petaven i una febre sobtada i altíssima. El ventre, encara flonjo després del part, es tornava rígid i inflat. El més mínim contacte provocava un dolor profund i punxant, com si l’abdomen cremés per dins. Quan la infecció avançava i derivava en una peritonitis, qualsevol moviment es convertia en un suplici.
L’olor també formava part del drama. Les infeccions uterines greus provocaven secrecions fètides que els metges de l’època descrivien amb horror. La mare començava a mostrar un aspecte demacrat: la pell pàl·lida o grisenca, els ulls enfonsats i els llavis ressecs. La sed era intensa. Sovint delirava a causa de la febre; parlava amb persones absents, preguntava pel nadó o repetia frases inconnexes.
El terror a aquesta malaltia era tan gran que, en algunes maternitats, moltes dones embarassades temien ingressar-hi, conscients que podien no sortir-ne vives. Les sales d’obstetrícia havien arribat a tenir una reputació sinistre. En el pic d’una epidèmia, una clínica de Londres va optar per enterrarles de dos en dos dins la mateixa caixa, per reduir la desfilada de féretres. A la maternitat de Viena varen suprimir la campaneta que acompanyava el viàtic a fi que les parteres, del llit estant, no sentíssim el seguit d’ajudes espirituals que precedien al darrer viatge.
L’asèpsia avançada era devastadora. El pols es tornava ràpid i feble, la respiració superficial. Les extremitats es refredaven mentre el cos continuava cremant de febre. Algunes dones morien en només dos o tres dies; d’altres resistien una setmana entre dolor abdominal, confusió i un esgotament extrem.
El drama humà és difícil d’imaginar. Nadons acabats de néixer quedaven orfes gairebé immediatament, i famílies senceres veien com allò que havia de ser una celebració es transformava en dol.
El més sorprenent és que els metges estaven tan lluny d’imaginar que eren ells els qui transmetien la malaltia que, fins i tot quan les evidències van començar a acumular-se, es van resistir a acceptar-les. Homes com Ignaz Semmelweis ho van veure amb una claredat desesperant i van demostrar que una mesura tan simple com rentar-se les mans podia salvar milers de vides. Però van caldre dècades perquè la medicina acceptés aquella veritat incòmoda. Mentrestant, milers de dones van continuar morint víctimes no només de la infecció, sinó també de la dificultat de la ciència per reconèixer els seus propis errors.
