Com veure-hi millor sense ulleres (text + àudio)

Les lents les van començar a utilitzar els astrònoms i els navegants que volien veure més enllà d’on la vista humana podia arribar. Poc es podien imaginar que aquests estris acabarien convertint-se en imprescindibles per la major part de la població adulta, i fins i tot per criatures. I és que els nens d’avui creixen i, fins i tot es desplacen, en espais tancats. Passen moltes hores fixant la vista primer en les joguines i després en els llibres, al que s’hi ha d’afegir les llargues hores davant tot tipus de pantalles. Així, poc a poc, es van adquirint mals hàbits que sovint desemboquen en problemes de visió.

Quan la musculatura ocular s’altera i el globus ocular es deforma, disminueix la capacitat d’acomodació del cristal·lí i en resulten les pertorbacions que se subsanen amb les ulleres.

Les ulleres són una pròtesi molt efectiva, capaç de corregir immediatament els defectes de la visió, però a la llarga perjudiquen la nostra capacitat visual, ja que com totes les crosses acaben atrofiant l’òrgan que pretenen ajudar, i tot sovint cada vegada es necessiten ulleres amb més graduació. Les ulleres fan veure bé tot d’una, obren un prodigi, però la idea contraria de que el no dur ulleres empitjora la visió no sempre és certa. El que sí empitjora la nostra visió és dur ulleres. Aquestes permeten veure-hi bé, però no milloren la visió sinó que fan que hom no se n’adoni de com de malament té la vista.

Tenint en compte que mirar de prop afavoreix la miopia, pot resultar convenient fer servir ulleres per llegir. Tampoc cal renunciar a les ulleres en edat avançada. Amb l’edat es va perdent l’agudesa visual, però aquesta limitació, a més de ser subsanada eventualment amb les ulleres, s’hauria de compensar amb l’experiència: el que no es veu amb la vista, arribar-hi amb el que s’ha viscut.

A l’hora de fer-se unes ulleres, és força comú sobredossificar les diòptries, graduant les lents de creixença del mal, donant per fet que el defecte s’agreujarà, amb el que s’aconsegueix que s’agreugi de debò, com acostuma a passar quan s’actua per temor. Quan les ulleres siguin necessàries, potser fóra millor fer el contrari: graduar-les una mica menys i, a més, a ser possible, passar unes quantes hores al dia sense ulleres.

Les ulleres han estat i són l’únic remei que se sol oferir per la majoria dels problemes de visió, remei del què, qui l’usa, ja no en pot prescindir mai. A partir del moment en que l’oculista gradua les ulleres, hom tot sovint creu que mai més no tornarà a veure-hi bé sense elles.

De la mateixa manera que les altres parts del cos, la vista és un òrgan que pot sanar, i fins i tot tornar a la normalitat si se li posen les condicions necessàries, tant internes con externes, i es resolen els problemes que van ocasionar els defectes de la visió.

El problema en aquest plantejament és que menysté un element bàsic de la naturalesa humana: la seva capacitat d’autocuració. El cos humà té una disposició auto-reguladora sense la qual no aconseguiríem passar dels trenta. Només cal imaginar per un moment que un es trenca una cama: si el cos no tingués aquesta capacitat d’auto-curació mai més podria tornar a caminar normalment, i qualsevol daltabaix produiria una malaltia crònica. Si l’home no tingués aquesta capacitat, la medicina no serviria per res.  Les ulleres no són una solució real pels problemes de la vista, sinó tan sols una pròtesi efectiva que no permet als ulls recobrar el seu estat normal, i que va debilitant-los, provocant que els ulls necessitin cada vegada més les ulleres.

És un fet comprovat que els ulls mai no tenen la mateixa capacitat visual, fins i tot si féssim proves als ulls més sans després d’un dia d’estrès hi trobaríem algun trastorn. La visió és un fenomen que depèn de sis factors:

• La llum
• L’òrgan de la visió: l’ull
• El sentit de la visió, allotjat al cervell
• L’estat general de l’organisme
• La interpretació que en fa la ment. La memòria
• La llum interior: l’atenció

És a dir, que els trastorns de la visió no són sempre deguts a defectes de l’ull, de la mateixa manera que un ull normal no és garantia d’una bona visió. La visió està sotmesa a moltes alteracions, tant de l’òrgan com de la ment, i per això és un error aparellar els defectes de la visió amb les ulleres. Cal cercar primer la raó que impedeixen que els ulls hi vegin correctament. Les ulleres poden pal·liar les conseqüències del defecte, però no arriben a l’arrel del problema.

D’altra banda, les ulleres no permeten que els ulls desenvolupin una millora en la seva capacitat, ja que els mantenen en l’estat en que es troben les ulleres. Per tant, són els ulls els que s’han d’adaptar al defecte que les ulleres pretenen corregir. Les ulleres són uns aparells invariables per un òrgan que està en un canvi continu, pel que frenen el seu desenvolupament natural.

Existeix, però, la creença que, una vegada els ulls han perdut visió, no poden recuperar-la mai més. Així doncs, caldria enunciar un altre descobriment inherent a aquesta afirmació: els ulls serien l’únic òrgan del cos que no té la capacitat de refer-se per ell mateix d’una alteració.

Tanmateix, multitud de casos semblen desmentir aquestes afirmacions, ja que en contra de tot pronòstic, els ulls sí han pogut recuperar, total o parcialment, la seva capacitat de visió en múltiples ocasions.

La visió es pot corregir -tant la miopia, la hipermetropia i l’estigmatisme-, com també poden millorar el glaucoma, les cataractes i la retinosis pigmentaria. Aldous Huxley ens va deixar el testimoni de com es va recuperar d’unes greus opacitats de la còrnia que li van crear seriosos problemes de visió durant 25 anys.

Millorar la visió fins al punt de poder-se alliberar de les ulleres és possible gràcies a la pràctica d’uns senzills exercicis, una mena de gimnàstica ocular, a la relaxació i a un nou enfocament del problema.