La prevenció de les malalties segons la medicina xinesa

Medicina orientalRàdio

Pots actuar sobre el que no ha succeït,
preveure els fets nefasts i no deixar-los ser.

— Lao Tse, LXIV

La medicina de l’antiga Xina està pensada per prevenir les malalties més que no pas per tractar-les, no tant per combatre el mal, sinó per conservar la salut i el benestar. Els metges tenien com a primera missió evitar que la població emmalaltís, de manera que un metge que no actués fins que apareguessin els símptomes de malaltia era considerat molt poc competent. Es deia que aquesta manera de practicar la medicina és tant absurda com esperar a tenir set per començar a cavar un pou, o fer-se la llança un cop ha començat la batalla. Tant era així, que durant una època, era la població sana la que pagava el metge, i deixava de fer-ho aquell que emmalaltia.

Entre nosaltres, que qui no té un all té una ceba, aquest plantejament fóra impensable, ja que a més d’una medicina capaç d’actuar sense els punts de referència dels símptomes de la malaltia, requereix la participació activa de la població, amb un estil de vida conforme a la natura, sense excessos, sense trasbalsos emocionals, convençuda de que una existència saludable és conseqüència d’uns hàbits saludables. Aliments saborosos i moderació en el menjar, una vida activa i pràctiques com el tai qi, qi gong i exercicis de respiració que la població feia sistemàticament a partir de certa edat, un camp emocional estable són els fonaments de la salut. Fet això, només calia adaptar-se als canvis estacionals -alimentar el yang a la tardor i a l’hivern, nodrir el yin a l’estiu- i menjar i beure el més convenient segons la constitució i l’estat del propi organisme.

Cada vegada que se’ls moria un pacient a destemps, els metges havien d’encendre una espelma a la porta de casa seva, doncs es considerava que, poc o molt, havia fallat en el compliment de la seva responsabilitat: aquesta medicina tant subtil i les normes de conducta que proposava havien de ser prou competents com per a que les persones arribessin a edat avançada sense grans problemes de salut.

És segurament per aquesta efectivitat que durant el s.XX aquesta medicina ha sortit del seu territori a l’Extrem Orient i s’ha estès per tot el planeta. Encara que avui generalment es vegi reduïda amb prou feines a l’acupuntura i limitada al tractament del dolor i l’ansietat, la medicina de l’antiga Xina era i és un sistema mèdic complert, amb una teoria molt elaborada i verificada per l’experiència de generacions i generacions de metges: una ciència que no s’ha desenvolupat en els laboratoris i mitjançant el pensament especulatiu o en experiments, sinó a través de l’experiència i la pràctica clínica.

És com si la nostra medicina, en comptes d’estar a l’aguait de les darreres publicacions en les revistes científiques, estigués basada en els textos del corpus hipocràtic, que haguessin estat vigents i refinats al llarg de les generacions per metges lletrats. I que tot i així acomplís la seva funció de mantenir la població, d’una longevitat proverbial, en bon estat de salut.

Aquesta medicina, centrada en el benestar de la població i la prevenció de la malaltia, contrasta amb la idea que actualment es té de la medicina preventiva com a resultat de l’eliminació d’una sèrie de factors de risc, i una manipulació del sistema immunitari, forçant la natura. I és que la medicina occidental està feta més a la mesura de la ciència que no pas del malalt, i molt més de la malaltia que no pas de la salut.

Aquesta visió mèdico-cèntrica de la salut monopolitza els coneixements i sostreu les persones la capacitat i el dret de gestionar-la per elles mateixes, que és el millor camí per la prevenció.

El monopoli del camí cap a la salut s’ha bastit sobre un munt de preceptes de sentit comú sobre l’estil de vida (fer exercici, menjar moderat, no estressar-se, respirar aire pur… que arriben a extrems ridículs o denigrants, com el d’aconsellar posar-se a l’ombra i beure molta aigua quan fa molta calor), al que se li ha de sumar un conjunts de consells pseudocientífics, molt difosos pels mitjans de comunicació, i la publicitat d’una amplia gama de productes alimentaris processats i de marca registrada que, en el seu conjunt, suposen una autèntica caricatura de la medicina preventiva. Donen a entendre que la salut es pot comprar i, sobretot, vendre.

El concepte de salut de nostra medicina, tant basada en dades objectives, es limita, a la pràctica, a l’absència de malaltia. És a dir, un concepte negatiu al que s’arriba descartant factors de risc (el tabac, l’alcohol, els greixos, el colesterol, el sucre, la hipertensió, el sedentarisme…) i la detecció dels processos patològics, que si bé aconsegueixen tallar de soca-rel i resoldre certs processos degeneratius, en molts casos converteixen en malalts crònics (medicalitzats i per tant exposats al efectes secundaris dels fàrmacs) persones que altrament estan sanes. Això no és medicina preventiva sinó, en el millor dels casos, diagnòstic precoç. I el cas és que amb els potents mitjans de diagnòstic, avui dia es diu que una persona sana és aquella que no ha estat prou examinada, ja que és gairebé impossible tenir tots els paràmetres dins la normalitat. Tot i així, des del punt de vista oriental, aquesta medicina sempre arriba tard.

Val més prevenir que curar

Està clar que és molt millor evitar les malalties que no pas curar-les, si més no per l’interessat. Ara bé, el problema és com fer-ho.

La medicina que varen idear els antics xinesos ensenya que, a més d’una acurada observació dels símptomes de la malaltia i la seva evolució, el metge ha d’estar atent als signes i símptomes més subtils: tant important és el que el pacient diu com el com ho diu, el to de veu, com es mou, com vesteix, les seves preferències dietètiques, la mirada, l’expressió de la cara, l’aspecte de la llengua i les peculiaritats de les funcions fisiològiques… infinitat de missatges amb els que el cos expressa el seu estat interior. Però el principal procediment diagnòstic és l’estudi del pols, que permet detectar els desequilibris abans no donin cap símptoma.

Tota aquesta sensibilitat i agudesa de percepció del metge no tindrien valor si no fossin referides al sistema conceptual tant propi de la medicina xinesa, que és la coneguda, i no sempre ben compresa, teoria del yin i el yang, és a dir, un pensament sense absoluts i que raona en termes de polaritat. (veure El yin i el yang a la vida quotidiana).

Alhora, per donar sentit i poder expressar aquests indicis sobre els que actuarà preventivament la medicina, els antics xinesos varen tenir l’encert d’utilitzar el llenguatge de la natura, immediat, profund i fàcilment comprensible. Això es desprèn de la seva concepció de l’home, que no és que formi part de la natura, sinó que és natura en el sentit més estricte de la paraula, ja que compartim i estem fets de la mateixa substància. Cos, esperit, ment, emocions, matèria… no són més que diferents formes, densitats i moviments del Qi, l’energia. Aquest llenguatge permet descriure el que nosaltres anomenem fisiologia i patologia amb imatges dels fenòmens naturals.

El fet que la medicina xinesa no hagi necessitat inventar-se un llenguatge tècnic fa que metge i malalt comparteixin la naturalesa del coneixement. Es vulgui o no, els tecnicismes marquen una línia divisòria entre el que sap i el que no sap, i converteixen el pacient en ignorant, portador passiu de la malaltia. En el combat entre el metge i la malaltia, la salut sovint en surt malmesa. En la medicina xinesa en canvi no hi ha diferències qualitatives entre el coneixement del metge i el pacient, no són expert i profà, el que sap i el que no sap, sinó que en tot cas hi ha una diferència de discerniment, de qui té una perspectiva més amplia, una visió més aguda i una gran sensibilitat pels petits detalls.

La prevenció comença amb una visió positiva sobre la salut i la malaltia. La medicina xinesa concep l’organisme com una unitat, com un prodigi de la naturalesa, i mai no perd de vista el conjunt. Mentre que la medicina occidental, materialista i dividida en especialitats, tot sovint s’enfoca només en el que va malament –objecte de la seva competència- obviant el bon funcionament de la resta de l’organisme, que és de fet part activa de la curació.

En la mesura en que cura cercant l’harmonia, la medicina xinesa sempre és preventiva, ja que no s’enfoca tant a combatre els mals com a restaurar l’estat del terreny que els ha fet possibles. Lluny del tòpic de la medicina moderna que quan cura una cosa en fa malbé una altra, no és que la medicina xinesa doni molta importància a la prevenció, sinó que és en ella mateixa una medicina preventiva.

Continguts relacionats

Menú