L’adrenalina és una molècula vasoactiva que secreta el còrtex de les suprarenals en situacions d’emergència o de risc. Mobilitza la reserva de glicogen hepàtic, augmentant la glucosa en sang, la tensió arterial i la freqüència cardíaca, relaxa les vies respiratòries i accelera la respiració, desvia la sang cap a la musculatura, que es prepara per entrar en acció i dilata la pupil·la per millorar la visió. En general, afina tots els sentits, ja que degut a l’increment d’oxigen per a una millora de la circulació cardiorespiratòria, estimula el cervell, proporcionant una sensació de claredat mental i un estat d’eufòria. Per la naturalesa de la seva funció, la secreció d’adrenalina en cas de perill és immediata, arriba ràpidament, en qüestió d’un minut, al seu nivell més alt en sang. És aquesta acció estimulant, aquesta “pujada”, que fa que hi hagi qui busca aquest nivell d’estrès d’una manera controlada, sobretot mitjançant l’esport, i especialment el de risc: paracaigudisme, ponting, aigües braves, escalades inversemblants, automobilisme, atraccions… Són activitats potencialment perilloses, que encara que es facin en condicions de seguretat –la corda gairebé mai no es trenca i el paracaigudes casi sempre s’obre-, el cos reacciona com si el perill fos real, amb una important descàrrega d’adrenalina, que és precisament la font de plaer que incita a repetir. Sense necessitat de prendre cap substància, només pel fet d’enganyar el cos posant-lo en una situació límit, l’adrenalina provoca un estat alterat de consciència similar a l’amfetamina i la cocaïna, amb aquest humor explosiu, un brusc augment de l’energia i un estímul dels sentits i de la competitivitat, el que sol comportar l’èxit i admiració a nivell social. La pituïtària i l’hipotàlem alliberen endorfines, que suprimeixen el dolor i reforcen aquesta sensació de plaer lligada al risc. Així, l’adrenalina esdevé una droga de producció pròpia.
Altres vegades, però, aquestes descàrregues no són intenses i puntuals sinó constants i es prolonguen en el temps, com la de l’executiu o l’empresari amb mentalitat de treballador que va de reunió en reunió, tot el dia pendent del mòbil, sense temps d’aturar-se a reflexionar, amb una sensació d’urgència contínua, i de que si bada perdrà alguna oportunitat. Aquests estats arriben a ser tant permanents que es consideren part del caràcter; com les persones que necessiten sentir-se sempre ocupades, extremadament puntuals i complidores, que no saben dir que no a les feines…
De vegades la vida decanta poc a poc i a contracor cap a aquest estil de vida, però també hi ha qui busca expressament aquestes descàrregues d’adrenalina, ja que necessita emocions fortes per sentir-se viu i no avorrir-se.
Com passa a les persones molt competitives, que tenen en l’enfrontament i el risc la millor de les motivacions o qui és addicte a l’adrenalina mitjançant el drama emocional exacerbat, i va de conflicte en conflicte. Aquesta manera de funcionar sota l’ influència de l’adrenalina pot ser una fugida d’altres problemes, una manera d’omplir un buit interior, però també ser-ne causa.
Tant les tensions físiques com l’excitació sensorial intensa provoquen una alliberació d’adrenalina, però l’emoció més estretament relacionada amb aquesta hormona és la por, que és la que naturalment posa en marxa la reacció de lluita o fugida.
A nivell bioquímic, el procés s’inicia amb la cadena de tres neurotransmissors essencials pel funcionalisme i determinants de la conducta, que es diferencien per una simple reacció química: l’aminoàcid tirosina s’oxida a L-dopa -que és decarboxilada a dopamina-, la qual s’oxida en noradrenalina, i mitjançant la metil·lització en resulta adrenalina. És a dir, que en cas d’estrès, aquesta cadena, en comptes d’aturar-se en la formació de dopamina, segueix endavant fins la noradrenalina i l’adrenalina; l’organisme, en comptes de funcionar d’una manera relaxada i plaent amb dopamina, ho fa amb l’adrenalina, que és l’hormona de la tensió.
En estat normal, totes les hormones estan en equilibri, de manera que si una d’elles augmenta per sobre dels nivells habituals, les altres la inhibeixen o la compensen. Però, en canvi l’adrenalina, que està pensada per una situació d’emergència, fonamental per la supervivència, no s’autoregula, sinó que segueix segregant-se durant tant de temps com dura el perill, o suposat perill.
En funcionar a base d’adrenalina augmenta la pressió arterial, propicia els atacs de cor, els trastorns del ritme cardíac, l’ansietat, el mal de cap, els tremolors i la hipocondria. Però no tant sols perjudica a qui la pateix, sinó que l’estrès de l’adrenalina s’encomana, especialment a família i subordinats, en una reacció en cadena de malestar, amb el que a la llarga disminueix la satisfacció i l’eficàcia a la feina, i altera l’harmonia a l’entorn, amb repercussions que, en casos extrems, no són massa diferents de les de l’alcohòlic.
Com deixar de ser addicte a l’adrenalina?
Primer, reconèixer el problema, com en totes les addiciones. En aquest cas no sol ser fàcil perquè aquest comportament és socialment acceptat, i s’aplaudeix l’èxit de les proeses físiques o les conquestes professionals.
A més de les recomanacions generals de l’estrès, que s’esmenten a l’apartat “Per viure tranquil” de Com emmalalteix l’estrès, quan s’està permanentment en un to simpàtic no és tant fàcil relaxar-se, i el que realment és important és deixar que s’expressi l’energia vital, gaudint amb calma i joia el que la vida ofereix. El fons de la qüestió, pel que fa a l’alliberament de l’addicció a l’adrenalina, és tornar a posar el centre de comandament existencial en el cor, en comptes de regir-se pel cervell.
