La malaltia com a camí

RàdioPsicologia

Quan es produeix quelcom d’inesperat, els necis se sorprenen.
Els savis, en canvi, no ho consideren estrany.

— Saviesa de l’antiga Xina

La societat del benestar ens té narcotitzats, fent-nos creure que formem part d’una societat que ha progressat tant que podem sostreure’ns a les lleis de la natura. Per això, quan el cos funciona normalment, n’abusem i no fem cas dels senyals que ens dóna, ja que en cas de caure malalts la medicina oficial n’eliminarà els símptomes gràcies a la potència dels seus fàrmacs i els prodigis de la cirurgia. Aquesta manera de pensar té com a efecte secundari la passivitat davant de la malaltia, l’abandonament de la responsabilitat i el menstenyiment de la capacitat de curació del propi cos. Si bé aquesta passivitat és un requisit per a la cirurgia, i útil en algunes emergències mèdiques, és contraproduent, ja que mantenir i recuperar la salut és un camí que cadascú ha de fer amb plena consciència.

Les malalties agudes parlen per elles mateixes: un traumatisme exigeix immobilitat (es deia: “el repòs és la morfina del traumàtic”), la febre empeny a ficar-se el llit i suar, i una indigestió demana dejuni. Però quan el mal es perllonga, el repòs acaba atrofiant els músculs i anquilosant les articulacions, i el llit i el dejuni consumeixen… el llenguatge del cos ja no és tant explícit, i tot sovint s’entra en un cercle viciós en el qual el que el cos sembla demanar consolida i empitjora el mal. (escolteu Com afrontar la malaltia crònica).

Normalment es considera la malaltia com un camí sinistre, un camí de patiment que fa por i que només té inconvenients, i la tractem com una enemiga que s’ha d’intentar combatre i eradicar sigui com sigui. Per això, s’ha desenvolupat tota una indústria que promet suprimir qualsevol tipus de símptoma –és a dir, els senyals d’un mal funcionament de l’organisme- en comptes de resoldre el desequilibri que l’ha generat. Aquest tipus de medicina tapa els símptomes, deixant oberta la possibilitat de recaigudes; en alguns casos, aquests poden tornar a aparèixer, potser en un altre lloc, o en forma de malaltia crònica. I a tot això s’ha d’afegir els efectes secundaris dels propis fàrmacs (pels que també es disposa d’un autèntic arsenal per combatre’ls). Però el pitjor de la medicalització simptomàtica, a la que avui s’està tant afeccionat, és que implica la pèrdua de confiança en la capacitat del cos de recuperar-se: en la societat del benestar el dolor és un anacronisme i el malestar una contradicció, de manera que l’addicció als sedants, calmants, hipnòtics, ansiolítics, antidepressius i a tants altres “anti-” és un tribut necessari per mantenir la il·lusió de que vivim en el millor dels móns, i que la medicina oficial és la millor de les medicines que mai han existit.

Però també es podria considerar que el que fa la malaltia és mostrar el camí cap a la salut, un camí que per alguns serà força planer, per a d’altres pedregós, en alguns casos serà un laberint, i en d’altres de curt recorregut, perquè s’ha emprès massa tard. Però en tots els casos el que és fonamental, com en tots els camins de la vida, és l’actitud: hi ha qui es deprimeix, qui culpa els altres o a sí mateix, s’enfada o enveja qui està sa i es demana “per què jo?”; altres no paren de queixar-se, imploren compassió i es complauen parlant dels seus mals sempre que tenen ocasió. El lament i l’autocompassió suposen una pèrdua d’energia i vitalitat, i el que és pitjor, la desvien del que hauria de ser el seu objectiu, que és restablir la salut. Tampoc ajuda gaire revoltar-se i lluitar contra la malaltia, perquè també d’aquesta manera se situa la negativitat en el centre de la ment, allunyant-se així del camí cap a la salut: sempre és més eficaç anar-hi a favor.

Jan Steen: LA visita del metge

La millor actitud per transitar pel camí de la malaltia és acceptar-la com un fenomen natural (el que no vol dir resignar-s’hi): sense càrregues emotives, com el resultat de l’adaptació de l’organisme a unes condicions de vida antinaturals, que s’han de corregir o rectificar mitjançant l’adopció d’hàbits més sans, propers a la naturalesa (el sol, l’aire, l’aigua, bons aliments i un bon entorn social, a més d’una actitud amorosa i agraïda cap a la vida). I fer servir remeis naturals, en el ben entès que el que és saludable pels sans, també posa bé els malalts. Quan li van preguntar a Gandhi quin és el camí de la pau, va contestar: la pau és el camí. De la mateixa manera, no hi ha un camí cap a la salut, sinó que la salut és el camí.

La ment és com un paracaigudes, només serveix si s’obre. Albert Einstein

Però sobretot, i el que és més important i fàcil, és canviar la manera de pensar. Aquest canvi ha de ser previ a qualsevol altre, ja que els facilita en gran manera.
L’ésser humà no està dissenyat per la malaltia, sinó per mantenir l’estat de salut. El que és natural és estar sa, viure relaxat i sense por –ni tant sols a la mort. Però la malaltia no és una equivocació de la naturalesa, no és una pana del cos, sinó sobretot un intent de reparació, el procés de recuperació de l’estat d’equilibri. Des d’aquest punt de vista, i fins que no arriba a l’extrem de sobrepassar les capacitats de recuperació de l’organisme, la malaltia forma part de la curació. Per tant, s’ha de col·laborar amb ella, més que no pas lluitar-hi en contra. No és pot lluitar contra la foscor: el que s’ha de fer és encendre un llum. La malaltia no és tampoc producte de l’atzar ni de la mala sort, no és només l’edat, ni els gens fan altra cosa que predisposar; tampoc és l’atac dels microbis, que poden influir, però no són determinants: les malalties estan lligades a l’estil de vida i a l’estat de la ment.

En cas de malaltia, no s’ha de perdre la visió de conjunt, encara que quan es pateix un mal que es perllonga en el temps, és fàcil que acabi ocupant el centre de la consciència, de manera que aquesta es fa també malaltissa. La malaltia crònica sovint va acompanyada de la perspectiva de que el dolor i les limitacions funcionals s’hauran de patir durant la resta de la vida, i això té un efecte en l’ànim. Tot i així, per més que la malaltia interfereixi en la vida quotidiana, no s’ha de considerar mai únicament en els seus aspectes negatius, ja que això per sí mateix perjudica la salut. Un bon ànim és fonamental: tant important com procurar la millor evolució del mal és tenir cura de que les relacions personals, tant a casa com a la feina i els amics, siguin satisfactòries, perquè al capdavall la bona vida no només farà més suportable la malaltia, i el que millor ens ajudarà a superar-la. Tots els símptomes milloren quan es poden relativitzar. La malaltia pot esdevenir així una consellera que ajuda a créixer.

A la malaltia se la sol considerar com si tingués una existència pròpia, com si fos una entitat independent que, amb més o menys gravetat, ataca, afecta l’organisme i segueix el seu propi curs. Es diu que la malaltia envaeix, ataca, afecta, segueix el seu curs, que pot ser greu o no tant, que es resisteix o cedeix al tractament… com si fos un ésser viu, un enemic que s’ha de matar, extirpar si és possible, intoxicar i enverinar. Però aquesta manera de veure és hereva de l’animisme, i molt poc racional. La malaltia no és una entitat, sinó una reacció que, en principi, tendeix cap a la curació. És una manera anòmala de funcionar, que encamina l’organisme cap a la salut, sempre que l’entenguem no com a enemiga, sinó com a guia que indica el camí, amb les seves riques correlacions amb la vida anímica i emocional. Abans d’intentar “curar” o suprimir els símptomes és imprescindible plantejar-se la possibilitat de que el símptoma ens estigui curant, com passa en el cas de les crisis curatives.

Mai no és només el cos que està malalt, sinó l’ésser humà en el seu conjunt: totes les malalties són psicosomàtiques, tal com van deixar ben establert fa 30 anys el psicòleg i el metge Thorwald Dethlefsen i Rüdiger Dahlke al llibre “La enfermedad como camino”, que va divulgar la psiconeuroimmunologia, si bé el seu punt de vista és radicalment oposat al de extrapolàvem de la cita de Gandhi, i afirmen que “El camí de la salut és la malaltia”. La malaltia, doncs, és l’absència de salut. En aquest sentit, no s’hauria de parlar de malalties en plural sinó, en tot cas, d’una de sola -de la mateixa manera que no hi ha vàries saluts. Els trastorns arrelen en la pèrdua d’harmonia, i denominem malalties a les diferents formes que agafa i, quan són cròniques, el que expressen és la dificultat del cos d’adaptar-se a unes condicions desfavorables.

Els orientals veuen les malalties completament al revés que nosaltres, com un negatiu: segons el terreny en el qual aquestes apareixen. Les medicines orientals enfoquen la salut amb la idea d’enfortir la vitalitat, eliminar els obstacles i facilitar la recuperació. Així, davant de qualsevol trastorn, es pregunten per la seva localització: si és exterior o interior, si la resposta del cos és excessiva o deficitària, si la naturalesa del mal és freda o calenta, i en quina mesura suposen un obstacle per la fluïda circulació de l’energia. I situa els símptomes en el conjunt de la vida psíquica i emocional, establint relacions de les preocupacions amb l’estómac, l’ira i el ressentiment amb el fetge, la tristesa amb el pulmó, i la por amb el ronyó. Però en comptes d’inscriure-ho en la matèria, considera els símptomes en el conjunt de la persona com un llenguatge que de cap manera s’ha de fer callar, doncs són les senyals que indiquen què està passant, sinó que el que cal és harmonitzar les condicions que han portat a l’aparició del trastorn, a fi de que no es torni a repetir, i que curar impliqui recuperar la salut.

Tot sovint ens preguntem quin és el sentit de la malaltia, i generalment trobem respostes culpabilitzadores i que, en definitiva, la justifiquen: són els gens, és l’edat, és un òrgan que no funciona, un trauma emocional… O també n’hi ha de psicològiques, o de tipus espiritual. Els símptomes són un llenguatge, i quan s’està malalt es tendeix a buscar una explicació, un raonament, una justificació, que no sempre és útil per recuperar-se –i a vegades fins i tot és contraproduent-. Hi ha una gran varietat d’interpretacions i explicacions per a un mateix trastorn, segons l’especialista es tindran més en compte els aspectes físics, químics, biològics, psicològics… se’ls anomenarà i tractarà de manera diferent. També és ben diferent la consideració que ha merescut una mateixa malaltia segons l’època i les diferents cultures, i cap d’ells pot pretendre l’exclusiva. Moltes vegades, a la recerca d’aquest sentit, ens entretenim, li donem voltes i ens perdem. El sentit de la malaltia no es pot trobar en les teories, sinó en aquelles pràctiques mitjançant les quals el trastorn deixa de ser un obstacle, i passa a ser el camí cap a la salut.

Continguts relacionats

Menú