El cafè és una droga?

Alimentació i dietesLa salut és cosa tevaRàdio

Si, és la droga psicoactiva més popular. Estimula el sistema nerviós central i ajuda a mantenir despert. El fet que sigui tan consumida –més que l’alcohol i més que el tabac-, el fet que es prengui amb tanta normalitat i assiduïtat no vol dir que no sigui una droga, doncs és droga qualsevol substància capaç d’alterar el funcionament de l’organisme, especialment el sistema nerviós, i el cafè està clar que altera l’estat d’ànim, la percepció, la funció cognitiva, i que sol crear addicció i síndrome d’abstinència.

Per altra banda, que sigui una droga no implica que sigui perjudicial. Totes les cultures han consumit algun tipus d’estimulant. A Aràbia, Eritrea i els països àrabs en general prenien cafè, en canvi a Orient es consumia té. A l’Àfrica, la cola, el betel a l’Índia i Indonesia, i a Amèrica el mate a l’Argentina, el guaranà a l’Amazonia, el cacau a Mèxic i la coca a les valls andines. Eren estimulants vegetals que suposaven un surplus d’energia per a realitzar determinades activitats.

El consum de cafè es va difondre per Occident cap al s.XVII, i avui és universal. Està vinculat, junt amb el tabac, als grans canvis que varen introduir la modernitat. La primera casa de cafès de França va obrir el 1670, i al voltant de les tasses de cafè i el rapè es va gestar la Il·lustració. Diderot, D’Alembert, Voltaire, Rosseau, Robespierre, Danton, Marat, Beaumarchais, Balzac, Victor Hugo, Verlaine, La Fontaine, Benjamin Franklin i, de fet, tota la intel•lectualitat, artistes, científics i polítics han estat grans consumidors de cafè, excepte a la Gran Bretanya . Al s. XIX els cafès eren refugi i lloc de reunió i de tertúlies, i al voltant d’una tassa de cafè fumejant es van gestar les idees lliberals i revolucionàries. En el s. XX els cafès es van anar popularitzant, i van esdevenir autèntics centres socials.

Però és molt diferent el cafè que es prenia havent dinat, jugant a cartes o al dominó, i que s’allargava fins a mitja tarda, del cafè de l’executiu que s’atura un moment de la feina per baixar al bar, o més encara, per apropar-se a la màquina de cafè del passadís de l’empresa, i prendre a corre-cuita una dosi que el desvetlli. L’estímul del cafè, juntament amb la dosi de sucre, de llet o d’alcohol que sol acompanyar-lo, se suma al moment d’esbarjo, dóna energia i s’associa amb el plaer.

Es pot dir, doncs, que el cafè, en la mesura que concentra en el treball i augmenta l’eficiència, ha configurat el ritme de vida modern, està indissolublement lligat al progrés, i participa d’allò que té de bo i de dolent.

El cafè és una droga que estimula les capacitats mentals, millora l’estat d’ànim i la memòria, però també és en part responsable de l’alt nivell d’estrès de la nostra societat. Una gran diferència del consum actual de cafè d’aquell tradicional és que avui estem en una societat hiper estimulada, i molts cops es pren per no perdre el tren, i aconseguir acomplir tot el que se’ns exigeix o ens exigim. El cafè es pren com un tònic, quan de fet és únicament un estimulant, és a dir, que no aporta res a l’organisme –no és cap aliment ni té cap caloria, com la xocolata, per exemple-. El tònic enforteix l’organisme, en tant que els estimulants l’exciten provocant un desgast, un cansament i un efecte rebot que fa que es necessiti una nova dosi.

El cafè és un estimulant, i l’organisme no està exempt de les lleis físiques: l’energia no és crea ni es destrueix, només es transforma. La prova és que qui està acostumat a obtenir energia del cafè, tant bon punt deixa de prendre’n, a les poques hora nota decaïment, malestar i caparra. El cafè no té gaires calories, amb prou feines dues Kcal per tassa; ni la mica de vitamina B3 i de potassi, ni l’acció antioxidant dels polifenols, no aporten cap energia. El cafè no és cap aliment, l’acció estimulant prové del mateix organisme, és a dir, que és una resposta del cos a la toxicitat del cafè. Curiosament, als EUA, on el 90% de la població adulta pren diàriament cafeïna, sigui en forma de cafè, té o begudes de cola, la Food and Drug Administration la considera “substància alimentària” que han exportat arreu del món en forma de refrescs.

El cafè és una droga suau que té sens dubte efectes nocius sobre la salut, però val a dir que en molts casos es veuen compensats pels efectes beneficiosos, que actualment consistirien en una millor adaptació a l’estil de vida en el que es dorm poc i predomina l’estrès, encara que alhora contribueixi a mantenir-lo.

El cafè té més addictes del que sembla, ja que no tots els consumidors s’hi consideren, encara que sovint diuen que sense el cafè del matí ‘no són ningú’, que no són capaços de concentrar-se, fins i tot hi ha qui el necessita per anar de ventre. Tot i no ser conscients d’aquesta addicció, si proven de passar un parell de dies sense cafè se sentiran somnolents, dèbils, irritables, amb el cap pesat… i amb moltes ganes de prendre un cafè; molèsties que passen si en prenen una tassa. Per això, el consideren una injecció d’energia que no fa mal, o com a mínim que té molts menys inconvenients que no prendre’n.

Aquesta indulgència generalitzada respecte els possibles efectes nocius del cafè es deu en bona part a que els metges, des de l’època de les llargues hores d’estudi memorístic, i després amb les freqüents guàrdies nocturnes d’una feina de gran responsabilitat que requereix molta concentració, són ells mateixos grans consumidors de cafè, i valedors dels seus efectes beneficiosos.

El cafè dóna a la ment una energia que sostreu al cos, i propicia nombrosos trastorns, el més freqüent dels quals és el nerviosisme, l’ansietat i, sobretot, l’insomni. Cafè i insomni creen sovint un cercle viciós: no es descansa a la nit, es pren cafè de dia per activar-se, augmenta l’insomni, es prenen hipnòtics o sedants, la son no és reparadora, i es necessita més cafè per anar tirant. L’excitació pròpia del cafè també pot fer caure en el cercle viciós nerviosisme, sedants, poca energia, cafè, més nerviosisme… D’altres vegades, el trastorn sembla no tenir res a veure amb el consum de cafè, com per exemple les molèsties urinàries cròniques, molts cops diagnosticades de nervis, de vegades titllades d’infeccions i tractades amb llargues tandes d’antibiòtics, i que desapareixen en deixar el cafè.

Hem de tenir en compte que la societat de consum ens té habituats a que, davant de qualsevol malestar, ens preguntem què podem prendre, quan el més lògic seria pensar que en la societat de l’abundància la primera qüestió hauria de ser què hem de deixar de prendre. En el cas de l’ansietat i l’insomni la relació és prou coneguda; hi ha qui només en pot prendre una tassa perquè li produeix nerviosisme, per tant la relació és evident. Però el seu consum està tan estès que hi ha altres símptomes amb els que no s’acostuma a relacionar. Per això, abans d’anar a consultar al metge, i sobretot abans de medicar-nos per trastorns tals com ansietat, insomni, molèsties urinàries i diarrea crònica, tremolors, migranyes, palpitacions, mals d’estómac, síndrome premenstrual, hipertensió i colesterol lleugerament augmentats… s’hauria de deixar de prendre cafè només durant dos o tres dies i, si els símptomes milloren, provar de deixar-lo una temporada, amb el que no tant sols moltes vegades les molèsties desapareixeran, sinó que s’estalviaran tractaments antiàcids, antibiòtics, sedants, antihipertensius, analgèsics… que s’haurien de prendre durant tants anys com se seguís prenent cafè.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.
You need to agree with the terms to proceed

Compartir

Continguts relacionats

Menú