Una persona entra coixejant a una consulta d’acupuntura, li fa molt mal el turmell, ni tan sols se li pot tocar. És un dolor que ja dura setmanes i no es deixa influir pels calmants ni per cap altre tractament. Com és habitual en les lesions traumàtiques, el malalt en surt molt alleugerit, torna a la segona sessió ben content tot i que amb dolor i encara amb les crosses, si aquest era el cas. Ja pot posar el peu a terra. Es confirma la sospita, que ja s’entreveia per la qualitat del dolor – candent, constant, extremadament sensible al tacte, refractari als fàrmacs, i que ha anat empitjorant en les setmanes d’evolució -, els canvis de coloració de la pell i la suor localitzada: és el síndrome de la distròfia simpatico-reflexa.
Si bé en els darrers anys es veu amb freqüència no és una afecció nova, sinó que es considera que és el mateix mal que es troba descrit en el segle XIX sobre les ferides de guerra.
Primer se la va denominar dolor candent, després causalgia, (si bé aquesta sol afectar a la planta del peu i al palmell de la mà). És difícil distingir la DSR de la malaltia de Sudeck, que també consisteix en canvis en els ossos i els músculs, però que afecta sobretot a dones grans, i de la síndrome de Steinbrocker (rigidesa gradual i debilitat de la espatlla i de la ma), o de la més freqüent síndrome espatlla-mà, (dolor i rigidesa a l’espatlla i el braç després d’un atac de cor). També rebia el nom de distròfia posttraumàtica menor o major, distròfia neurovascular reflexa, algoneurodistrofia. Per tot això, el 1994 es va convenir agrupar totes aquestes neuropaties en dos apartats:
- Els dolors neuropàtics crònics, depenent del simpàtic, com ara la distròfia simpático-reflexa encara sota un altre nom: síndrome del dolor regional complex tipus I.
- Mentre que el tipus II agrupa els dolors regionals independents del sistema simpàtic.
Les primeres descripcions del dolor candent foren a la rereguarda dels camps de batalla del segle XIX; es relacionava amb els impactes de projectils de gran velocitat, bales o metralla, que deixaven un dolor intens que persistia un cop curades les ferides. És un neuropatia del sistema nerviós autònom, en la qual el sistema simpàtic enviaria al cervell senyals errònies, provocant alteracions del flux sanguini que acaba afectant els nervis, la pell, els músculs, els vasos sanguinis i els ossos. És com si la reacció del cos a una situació d’emergència s’hagués aturat en la primera fase, en la qual els vasos de la pell es contrauen, minimitzant així el risc d’hemorràgia i desviant la sang cap als músculs a fi de provocar la reacció adient: fugida o contraatac. És una mena d’atac de pànic localitzat, reacció que normalment no va més enllà d’uns pocs minuts però en el cas de la distròfia, el nervi simpàtic roman actiu, i ocasiona, a la llarga una atrofia de la pell i espasmes dels vasos sanguinis.
La distròfia simpàtica reflexa sol presentar-se a prop d’una lesió traumàtica, que pot ser una ferida, una luxació, una fractura, una intervenció quirúrgica, a vegades una ferida amb prou feines perceptible – una estella al dit -, de vegades ni tan sols es recorda que hi hagi hagut un trauma; en tot cas, la intensitat del dolor i la impotència funcional són sempre desproporcionats a la importància de la lesió.
Les dones solen patir d’aquest mal més que no pas els homes. Acostuma a presentar-se entre els 40 i els 60 anys, si bé s’està estenent i afecta també a joves i adolescents.
Malgrat poder afectar qualsevol part del cos, és més freqüent que es localitzi al peu o a la mà. En els primers mesos, la pell pot estar calenta o freda al tacte, vermella, brillant; els pèls i les ungles creixen amb rapidesa, la part afectada pot transpirar o mostrar activitat pilomotora (pell de gallina). Més tard, augmenta el dolor en qualsevol moviment; la pell es hipersensible, freda i blavosa, o a vegades a clapes; les ungles són trencadisses i el joc de la articulació resta molt limitat. Tot i que amb el temps el dolor pot disminuir, el mal continua fent estralls: la pell està tensa i seca, els músculs s’atrofien, els ossos s’estoven i l’articulació es torna rígida.
A més del dolor, els malalts tenen especial dificultat en el moment d’iniciar el moviment, dificultat que augmenta desprès del bloqueig simpàtic (que es creu deguda a la desaparició de la rigidesa muscular). A vegades, quan hi ha poc dolor, aquesta dificultat d’engegar el moviment pot ser el símptoma més notori. A vegades hi ha una sensació d’estirament intern, potser per un augment del to muscular.
Els signes més característics d’aquesta distròfia són el ràpid creixement de les ungles i una inflor ben delimitada a la superfície de la pell.
Aquest és un mal no es deixa objectivar; no hi ha cap prova de laboratori que la detecti: els raigs X, l’electromiograma, i el TAC poden ser normals. El registre dels canvis de temperatura, termograma, tampoc donen dades definitives. La diagnosi s’ha de fer sobretot pels símptomes i signes clínics, el que fa que els malalts sovint facin un pelegrinatge a diferents metges fins que sigui la pròpia evolució del mal la que porti el diagnòstic. La important incapacitat funcional en absència de lesions objectives fa que molts cops aquests malalts hagin estat etiquetats d’emocionals, de malalts imaginaris; atès que la tecnologia mèdica no detecta cap lesió que justifiqui la intensitat del dolor, queda oberta la possibilitat de que el seu mal no sigui real, que sigui inventat, que pot ser l’origen, ara sí, d’una intensa reacció emocional.
Els signes de la malaltia són:
- Dolor constant, molt intens (no poden suportar ni el contacte amb la roba) Es localitza en una àrea que ha sofert un traumatisme, que tant pot ser greu com molt lleu, gairebé imperceptible.
- Alteració de la circulació, per excés o per defecte.
- Inflor amb rigidesa articular i severa limitació del moviment.
- Espasmes musculars.
- Canvis tròfics a la pell i teixits subjacents (distrofia i atrofia)
- Augment de la sudoració.
- Més tard osteoporòsi i atrofia muscular.
Molt sovint el dolor dura dos anys o més, provocant canvis irreversibles en els ossos i en els músculs – de vegades queda per sempre més. Poden estendre’s a tota la extremitat o presentar-se a l’altra, simètricament. Pot també presentar-se en un altre part del cos, relacionada sempre amb un trauma previ.
El diagnòstic precoç és la condició per un tractament exitós. L’objectiu del tractament és aconseguir una evolució tan favorable com sigui possible, la qual cosa està en funció de que el tractament sigui adient i, com s’ha dit, ben precoç. Però cal dir també que, a vegades, el mal evoluciona tot sol cap a la curació.
Com s’ha dit anteriorment, la medicina xinesa sol aconseguir des la primera sessió un alleugeriment notable de la sensació dolorosa, que arriba fins i tot a desaparèixer, i s’encamina el mal, d’una manera lenta però manifesta, envers la recuperació de la funció.
Un altre avantatge de l’acupuntura és que evita tractaments més agressius com els vasodilatadors, els betabloquejants, i sobretot la cortisona, inadequada en tant que no es tracta d’una inflamació i perquè augmenta la osteoporosi La infiltració local d’un anestèsic no acostuma suprimir el dolor i complica encara més la recuperació. La interrupció quirúrgica o química del sistema nerviós simpàtic afectat – simpatectomia – pot eliminar el dolor però també altres funcions, així doncs, no és gens aconsellable.
A part del traumatisme, generalment petit, s’ha descrit també la distròfia simpatico-reflexa quan hi ha pressió sobre un nervi, infecció, càncer, trastorns de la columna cervical, infart cerebral, atac de cor (isquèmies). Es discuteix si és d’origen central o perifèric.
La irreductibilitat de les lesions i el fet de que un cop superades puguin aparèixer en altres parts del cos obre la qüestió de si es tracta d’una neuropatia perifèrica o bé d’un trastorn del sistema nerviós central.
El Instituto Nacional de Trastornos neurológicos y Apoplejía (NINDS – National Institute of Neurological Disorders and Stroke), part dels Institutos Nacionales de Salud (NIH) estan investigant nous tractaments amb l’aplicació de les més modernes tecnologies. Mentrestant, la medicina més antiga del planeta ofereix un tractament que sol demostrar la seva eficàcia immediatament després de la primera aplicació.
