Damunt les branques
— Carles Riba
hi ha flors i ales noves
La primavera és l’època en que la natura es mostra més poderosa, en la que tots els éssers revifen: les llavors trenquen la superfície de la terra, els vegetals broten i s’alcen sota un cel brillant, els animals crien, els prats s’omplen de flors, els rius porten l’aigua del desglaç…
A l’equinocci el sol passa per sobre l’equador i el dia i la nit són iguals a tot el planeta: és el moment de transició, de canvi. A l’equinocci de primavera, l’hemisferi on les nits eren més llargues, passa a tenir més llargs els dies, i la natura esclata, el temps és imprevisible, cada dia és diferent de l’anterior, és temps de ventades i de pluges.
La primavera havia estat la més esperada de les estacions: tots saludaven la fi de les penúries de l’hivern, la terra tornava a ser generosa i a oferir els seus fruits. L’esperaven els pagesos, la cantaven els poetes, la festejaven els joves i la necessitaven els vells. La primavera és renéixer, canvi, vitalitat, i posa a prova la capacitat de rebrotar, de transformar-se.
Avui, però, per primer cop a la història, són moltes les persones que temen l’arribada de la primavera: es troben malament, cansades, els ulls els ploren, esternuden, pateixen d’asma, al·lèrgia… i en donen la culpa a la natura. La primavera ha esdevingut una estació a superar.
Sempre s’havia dit que aquest moment de revitalització del cos altera la sang, però avui troba la sang alterada, de la mateixa manera que està alterada la mateixa primavera que, en haver-se temperat els rigors de l’hivern, es troba deslluïda per manca de contrast.
N’hem parlat a L’Ofici de Viure, que podeu escoltar a continuació: