Ingredients per a una dieta original
El temps modern sotmet els humans a mil tensions, a la feina, en les relacions personals, ambientals, falta de temps… Moltes d’aquestes tensions, dissortadament la major part, són inevitables, ja que són pròpies de l’estil de vida de la nostra societat; per això és una llàstima que hom quedi atrapat per les que únicament depenen d’ell mateix. Una d’elles, i que dóna molt mala vida a bona part de la població, és la lluita pel pes ideal, una preocupació que va molt més enllà de la salut i la pèrdua d’agilitat. És una qüestió estètica que influeix directament en l’autoestima i, el que encara és més aberrant, en el temor de que afecti l’estima dels altres, fins al punt que, per solucionar-la, s’està disposat a seguir un autèntic via crucis, amb estacions a les èpoques en les que la bonança del clima fa alleugerir el vestuari.
De la mateixa manera que es diu que el tabac és la principal causa evitable de malaltia,es podria afirmar que la preocupació pel pes i els seus règims són, per moltes persones, una de les principals causes evitables d’infelicitat.
Abans de fer qualsevol dieta pels quilos de més s’ha de tenir en compte que hi ha dues maneres ben diferents d’enfocar la qüestió. Una és la tradicional, que sense perdre mai de vista que l’objectiu fonamental de l’alimentació és la salut, parteix del llenguatge del cos, guiat pel sentit del gust. Un paladar acostumat als productes de l’entorn natural poc condimentats és, en condicions de salut, el millor indicador del que més convé. Es tracta de seguir l’instint, educat per la tradició gastronòmica de cada cultura.
Si el cos de l’home és sa, totes les coses que li semblen millor a la boca, l’alimenten millor.
— Avicena (s.XI)
Aquest plantejament tradicional parteix de la idea que cap animal en llibertat està obès, i que una alimentació natural facilita la salut del cos, i viceversa: un cos sa pot assimilar tots els aliments del seu entorn natural. Segons aquest punt de vista, no cal fer dietes, sinó simplement portar una alimentació adequada a la persona i les seves circumstàncies.
A l’altre extrem de la tradició, s’està imposant un enfocament inspirat en pressupostos més o menys racionals, que dedueix el valor dels aliments a partir de les seves característiques químiques. La idea subjacent a aquesta concepció de l’alimentació és que dels camps de concentració no en va sortir ningú gras. La principal proposta és, doncs, lluitar contra el sobrepès limitant la ingesta.
I entremig hi ha tot un ventall de prescripcions dietètiques fonamentades en els supòsits més variats: dietes hipocalòriques; la dieta de l’astronauta (que no era la que seguien els astronautes); la de la clínica Mayo (que la clínica no reconeix com seva); dieta de l’esportista; de Scarsdale; del Dr. Atkins, a base de greixos i que prohibeix els aliments avorrits, com les verdures i la patata; dieta del dr. Lutz, que prohibeix el pa; dieta de menjar la meitat; l’antidieta; Montignac; la dieta combinada; la dieta dissociada; preparats de farmàcia; dieta a base de patata; d’arròs integral; de proteïna; rica en fibra; depuratives; el plan F; la dieta del doctor Haas; del grup sanguini; el dejuni, amb xarop o sense; la Dunkan…
Les dietes de moda se succeeixen sense fi; la majoria són efímeres i estan destinades a desaparèixer, bandejades per unes altres, també riques en promeses, igual que elles varen substituir a les seves predecessores, ara deslluïdes per les experiències fallides. Totes les dietes serveixen per aprimar, unes més que d’altres, però no serveixen per a estar prim.
Qui se sotmet a les normes d’un règim, s’endinsa en un terreny de generalitzacions impossibles que mai no arribarà a dominar. Un règim extern, sigui de manual o fet a mida, s’ha de seguir sempre al peu de la lletra; pot ser més o menys dràstic i pot anar més o menys bé però, per regla general, té efectes transitoris perquè força a una alimentació sovint apartada dels usos i costums, i és tan poc pràctica que la persona no pot mantenir-la per sempre. A més, les normes i imperatius, fets a base d’obligacions i prohibicions, esperonen les transgressions i provoquen un malestar que genera nous problemes. Les dietes són tan anti-naturals que fàcilment aconsegueixen el contrari del què pretenen. La prova d’això és que la gran majoria de les persones que entren en aquesta dinàmica, es passen bona part de la vida patint i privant-se d’una de les principals fonts de plaer, augmentant un xic de pes després de cada temptativa.
Guanyaríem qualitat de vida suprimint els termes dieta i règim del nostre vocabulari. Dieta perquè és un concepte restrictiu, que implica una abstenció total o parcial de l’aliment, o com a mínim el seu estricte control. Mentre que règim és una forma de govern, de normes, reglaments i disposicions, que aplicades a l’alimentació, la transformen en una experiència molt poc plaent i harmònica, regulant-la com si fos una tasca administrativa.
Fer-se càrrec de la pròpia alimentació, en canvi, és una forma de treball personal que cerca desvetllar les necessitats reals a cada època de la vida. Quan el plaer de menjar està en consonància amb les necessitats del cos, genera un benestar que també es manifesta en l’aspecte i la vitalitat.
El principal inconvenient de la major part dels règims és que fomenten la sensació d’ignorància en les persones; sota l’aparença d’informar, les col·loquen en una manera de pensar aliena, que les fa dependents d’unes idees o d’uns professionals que se suposa que saben més el que els convé que elles mateixes. I això malgrat que la història es mostra pròdiga en errors garrafals que, en el seu temps, eren acceptats com normes dietètiques saludables. Així, quan es va començar a analitzar la química dels aliments, es considerava que les fruites i les verdures, aliment bàsic de la població, eren tot aigua i d’escàs valor nutritiu, en tant que la carn, més escassa i de difícil conservació abans de les neveres, era, i és encara, molt apreciada. Els greixos estaven molt ben vistos fins als anys cinquanta, quan la Marilyn Monroe i la Sofia Loren eren les dives de la pantalla. El vi, que era un risc per a la salut, és ara cardiotònic. L’oli d’oliva, ingredient bàsic de la dieta mediterrània, va ser objecte fa uns anys d’una campanya denigradora per part de les revistes científiques (tendenciosament informades pels productors de la competència comercial). Els làctics són aliments molt consumits, als que els envolta una forta controvèrsia, encara avui dia. El peix blau també ha pujat de qualificació en la jerarquia nutritiva…
La dietètica tan varia,
que és boig qui se’n fia.
Vivim un temps atabalat i poc propici a la reflexió. Subministrar receptes, però, resultaria contradictori en un espai com aquest, que cerca donar eines per l’autogestió de la salut, doncs amb la millor de les intencions, el que estaríem fent és abocar a noves dependències, tot indicant un camí sense sortida.
Les dietes i els règims per aprimar són l’equivalent del menjar precuinat: tan en un cas com en l’altre, és molt millor fer-s’ho un mateix. Animar les persones a confiar en el seu bon criteri i a buscar dins d’elles mateixes la forma d’alimentació que més els convé és l’únic realment eficaç des de tots els punts de vista, i és el que allibera de la dictadura dels règims. És una actitud similar a la de qui, per fer caritat a un necessitat, li proporciona aliment, quan és molt més efectiu oferir-li els mitjans perquè se l’aconsegueixi ell mateix. Un metge, un dietista, un terapeuta pot deduir i especular, aportar coneixements i proposar idees útils, però en el fons és cadascú qui sap el que més li convé.
El principal benefici d’una bona manera d’alimentar-se no està tant en els quilos de menys que s’hauran de traginar, ni tampoc en la millora de la imatge i l’autoestima, sinó en alliberar-se del temps que es passa de règim en règim, la meitat enaiguat del què no es pot menjar, i l’altra penedit d’haver transgredit, culpabilitzant-se d’haver pecat. Imagineu el temps que s’allibera, l’espai mental que es desocupa i les emocions negatives que s’estalvien!
No només de pa viu l’home
A l’hora d’alimentar-se, hi ha tres aspectes fonamentals:
- El què s’ha de deixar de menjar (i beure)
- El què s’ha de menjar
- Com s’ha de menjar
El què no s’ha de deixar de menjar, en el fons tothom ho sap, encara que de vegades reca perquè són les coses que més agraden, de les que es pren en excés. Acostumem a pensar sobretot en dolços i alcohol, però pot ser qualsevol tipus d’aliment que, sia perquè crea una deficiència o perquè altera el metabolisme, dóna lloc a un cercle viciós en el qual l’organisme demana el mateix que el perjudica. Aquest desig pel que no convé desapareix en passar a una alimentació més saludable.
El que s’ha de menjar, també ho sap tothom: fruites, verdures, cereals, aliments no processats, frescos i de bona qualitat. I pensar més enllà del plat que es té al davant. Abans de menjar un tall de carn o obrir una llauna de conserves, ens hem de demanar què anem a prendre. Un bon exercici és fer, mentalment, el recorregut invers que ha fet el que ens anem a posar a la boca: l’enorme tanc d’on ha sortit la “llimonada” de la llauna o quina vida han portats aquells bistecs i petxugues. Si s’és una mica exigent amb el que s’incorpora a l’organisme, la tria serà sempre d’aliments de curt recorregut i poc manipulats.
Però hi ha un aspecte que no és té tan en compte, i que depèn només d’un mateix, que és com s’ha de menjar, i en particular, la importància de l’actitud mental durant els àpats. I és que en menjar, no s’alimenta només el cos, sinó també els continguts de la ment.
Aquest concepte no és gens estrany en civilitzacions per les quals el menjar no és només matèria, sinó també energia; hom no s’alimenta només de la substància, sinó també de la vitalitat. I això se sap des de la prehistòria. Un dels pocs casos d’antropofàgia de l’home primitiu era cruspir-se els guerrers enemics, no pas per nodrir-se de la carn, sinó per tal d’aconseguir-ne el seu coratge. Per això, encara avui se segueixen valorant especialment les verdures acabades de collir, les fruites madurades a l’arbre, el peix ben fresc, els pollastres de pagès… El cos transforma les substàncies que mengem en matèria i en energia de tal manera que, com més vital sigui l’aliment, més tonificarà la vitalitat. És la raó de la coneguda dita: som el que mengem.
Però és que a més, la pròpia ment dóna vida al què s’està ingerint. Si es menja amb tensions, això és el que s’alimenta; menjar amb pau i harmonia nodreix la pau interior. Tots coneixem persones que tenen algun hàbit alimentari que desafia tota norma però que, com que ho fan gaudint-ne, amb bon humor i sense cap mala consciència, no sembla afectar gaire la seva salut, si més no, a mig termini. Amb més freqüència veiem persones que, tot i que només es porten a la boca els aliments més seleccionats, no tenen cap aspecte de bona salut; segurament perquè, en menjar, alimenten les seves cabòries i els seus temors sobre allò que prenen.
La tradició xinesa considera que menjar en un ambient que irrita i enfada acaba perjudicant l’estómac; i que si aquest enuig es dóna durant la digestió, en un ambient laboral tens, per exemple, els afectats seran els budells. Els negocis i els disgustos són incompatibles amb la bona taula. De totes les emocions, però, la que més afecta la digestió són les preocupacions: el rumiar de la ment interfereix en el rumiar de l’estómac. De la mateixa manera que la immersió en aigua freda talla la digestió en sostreure la sang dels budells, els estats emocionals acaparen bona part de l’energia de la digestió.
Així, doncs, les condicions i l’entorn durant les menjades són fonamentals. Cal seure a taula amb agraïment i alegria, doncs, al capdavall, és un moment de contacte amb la terra que t’està alimentant. No hem de menjar amb por, ni molt menys per a no engreixar-se: tant les preocupacions com les pors engreixen. El temps, que avui és un luxe, és una condició imprescindible per a la tranquil·litat que requereix el ben menjar. El ritme de vida és tant ràpid, que s’agraeix aquest parèntesi. També s’ha de procurar compartir les menjades amb persones afectuoses i que el tema de conversa sigui relaxat i adient. Entre les condicions que millor alimenten està la mateixa preparació del menjar; aquell elaborat artesanalment i amb amor és més suculent i alimenta més i millor.
Menjar conscientment és tenir present que incorporem un fruit de la terra; els materials que formen el nostre cos són els mateixos del nostre entorn; hi ha un flux d’intercanvi tal que totes les nostres molècules i àtoms es renoven contínuament, de manera que al cap d’un any, encara que la forma sigui igual, la matèria és totalment nova.
Tot això no vol dir que calgui convertir l’àpat en un acte místic, ni el menjador en un refectori monacal, o menjar en silencia escoltant textos sagrats, però sí amb la consciència de que som part d’aquest planeta. És a dir, deixar l’actitud depredadora que caracteritza els humans, i anar més enllà dels automatisme i hàbits de la nostra alimentació.
Menjar poc i poc a poc
Menjar a poc a poc té molts avantatges, però és un consell difícil de seguir, perquè en realitat no es tracta d’això, no és un objectiu per ell mateix. El que realment és important és assaborir i gaudir dels aliments. Una pràctica senzilla i eficaç per a qui menja massa ràpid consisteix en deixar els coberts a la taula entre mos i mos.
A Occident, sobretot en les últimes dècades, s’ha generalitzat una manera de menjar tant ràpida que, més que assaborir els aliments, s’engoleixen. Això, en bona part, es deu a l’abundància: quan hi havia menys oferta d’aliments, s’assaborien més; els aliments no estaven tant processats i s’havien de mastegar més. Ara es menja sense fam, per costum, per avorriment, per ansietat…
El bon funcionament de l’aparell digestiu requereix esmicolar i ensalivar bé els aliments, però aquesta primera fase de la digestió ha esdevingut molt breu, un simple tràmit; les dents parteixen els aliments just per a que puguin passar coll avall. Es fan servir tant poc les dents, que potser per això es necessiten tantes visites al dentista. I és que les dents hi són per alguna cosa; si estiguéssim adaptats per engolir, l’evolució probablement ens hauria dotat de bec i pedrer.
La saliva és gairebé tota aigua, un 99,5%, ben necessària per a dissoldre els aliments i poder percebre’n el gust. El 0,5% restant està compost per substàncies ben importants per a la digestió, especialment els enzims, que comencen a descompondre els hidrats de carboni i els greixos, una substància antimicrobiana i una alcalinitat que neutralitza l’acidesa dels aliments. No mastegar ni ensalivar és passar la feina als que vénen després, que com que tenen altres tasques, no la faran tant ben feta.
La tradició oriental afirma que l’energia, la vitalitat, el qi dels aliments s’absorbeixen a la boca, i que té relació amb el sabor. Per això, és important no menystenir el paper de la llengua que, a més de participar en la dinàmica de la digestió, és un element de socialització durant els àpats. La conversa que s’estableix entorn del menjar ha estat una de les bases de la cultura humana, pel que, en aquest context, la llengua juga un doble paper.
No et deixis menjar l’enteniment
Les paraules, com els aliments, com més vitals i arrelades, més nodreixen. El que alimenta de debò l’enteniment són els fets simples, les observacions personals, les experiències, pròpies o alienes. Però, en canvi, sovint ens hem d’empassar la informació en forma de discursos bo i fets, farcits de tòpics i de llocs comuns, destinats a ser engolits directament. Les bones paraules, les que alimenten, queden ressonant, i el gust es prolonga com en un bon vi. En canvi, les opinions i creences són com el menjar precuinat, com les calories buides, que són fàcils de digerir, proporcionen una sensació de sacietat, però tenen molt poca substància. Així ho fan moltes de les teories sobre la dietètica que, en comptes de compartir experiències, han imposat un llenguatge esotèric sostret de la biologia i de la química, un llenguatge d’iniciats, els conceptes del qual s’han d’empassar sense processar.
El pes ideal no existeix
Relacionar el pes amb l’alçada i el sexe mitjançant unes taules i sentir-se malament si es cau per sobre o per sota de la mitjana no té ni cap ni peus. És una exemple típic de la mania de la nostra societat de mesurar i quantificar i, en aquest cas, està clar que el que indica la bàscula és el succedani del què realment es considera important, que és la línea, que depèn de la distribució d’aquest pes. Allò realment significatiu, el que compta, és com hom se sent amb el propi cos, i això no ho mesura la bàscula.
L’ideal és prescindir del pes.
La línea ideal, tampoc
És ben sabut que la línea ideal varia segons la moda, de manera que l’acceptació de les corbes a la figura és inversament proporcional a la disponibilitat d’aliment. Com més s’engreixa la societat, més prim és l’ideal. Les formes ufanoses, en altre temps signe d’abundància i prosperitat, avui indiquen deixadesa, falta de voluntat i hàbits insans.
El què és desmesurat és la importància que en el nostre temps es dóna a la línea; és un prejudici més de la societat de les aparences. La forma harmoniosa no és la que s’ajusta a uns cànons, sinó la que revela un fons vital i saludable.
Les calories no són el problema
És cert que estem sobrealimentats, que podríem passar amb molt menys. Ara bé, reduir els aliments a calories és un plantejament indigne de l’homo sapiens. Dels camps de concentració no va sortir ningú gras; cert. En un laboratori, les rates s’engreixen i s’aprimen segons el fato que se’ls doni; cert. La manca d’aliment aprima… i si dura molt, mata. No calen gaires estudis per adonar-se’n.
Guárdate sólo de la demasía; en ella, aún lo mejor viene a ser peor.
— Dr. Gazola (s. XVIII)
Aquest punt de vista té un gran argument a favor i és el que, en unes condicions de sobrealimentació, la reducció de la ingesta té uns resultats immediats. I és la base dels tractaments quirúrgics radicals de reducció de la capacitat de l’estómac o de retallar els budells per disminuir l’absorció dels aliments.
Quan l’atenció està centrada en el pes, “l’èxit” de les dietes hipocalòriques és tan evident que es tendeix a passar per alt els inconvenients, el pitjor dels quals és passar anys i anys esclavitzat per les dietes, no podent menjar el que ve de gust, obligar-se a ingerir el que està recomanat, i evitar el que està prohibit per més que vingui de gust. Algunes d’aquestes dietes reben, malgrat el reduït percentatge de persones a les que ha ajudat a resoldre definitivament el problema, el qualificatiu de miracle, però el que és veritablement prodigiós és que segueixin gaudint de bona premsa per part de qui s’hi queda encadenat. És un truc de màgia molt senzill: la dieta és bona, encara que falli gairebé sempre, ja que falla per culpa del subjecte. Es pot corregir: seguir intentant-ho.
Més que el pes i la línea, el què dóna mala vida són les dietes i les seves promeses. El pes ha esdevingut el boc expiatori d’un malestar general; de manera que quan hom està malament fàcilment dóna la culpa a l’aparença, i sotmet el seu cos a un règim disciplinari que es converteix ell mateix en un problema.
Reduir calories és un procediment desencertat, una desviació del problema fonamental, doncs el que realment necessita l’home és una bona alimentació, en positiu.
Fora bàscules
Totes les dietes restrictives funcionen, el problema és que ho fan només una temporada i, quan s’abandonen, es recupera el pes amb escreix. Són les anomenades dietes yo-yo; el cos, però va a la seva, i és com si digués: “Aquest qualsevol dia em tornarà a fer passar gana, més val que acumuli greix”. Així doncs, pot ser que aquestes dietes restrictives engeguin el mecanisme oposat al què pretenen.
Qui vulgui aprimar-se ha de deixar les bàscules: tant la de la cuina com la del bany. El problema no són els quilos, ni la línia, ni tampoc el què es menja, sinó la pèrdua de l’instint, és a dir, la desconnexió amb el nostre cervell més primitiu. El desenvolupament de la capacitat de pensar ha anat en detriment de la capacitat de sentir; s’ha perdut la noció del bo i el dolent, i de discernir entre el què ens convé i el què cal evitar.
L’arrel del problema està en què la digestió, l’assimilació i l’eliminació dels aliments, com totes les funcions vitals bàsiques, estan regits per un sistema nerviós tan primitiu que les seves manifestacions passen desapercebudes per un cervell abocat a les contingències que provenen de l’exterior. Aquest cervell primitiu, però, és el que de debò sap el què li convé a l’organisme: cap animal que es mou en el seu hàbitat natural està gras, i és aquest instint el que l’home ha anat perdent poc a poc. Cal demanar-se, doncs, a un mateix, a l’estómac i al paladar, quins aliments naturals ens convenen, i deixar a un segon terme els referents externs.
Sembla prudent posar la nostra capacitat de raonar al servei de la natura, i no al revés, adaptant l’alimentació a les quimeres de la nostra ment.
No mengeu química
Tant si voleu conservar la línia com si no, feu el favor de no menjar hidrats de carbó, ni proteïnes, ni greixos. No són bons, alimenten tota mena de neurosis i sovint només serveixen per encobrir tota mena de succedanis. A l’hora de seure a taula, reduir els aliments a les seves molècules sol ser una fal·làcia que oculta la seva veritable naturalesa. Mengeu, amb moderació, un bon arròs, un pollastre de corral, verdures fresques. Les vitamines no les aneu a cercar a la farmàcia, sinó als aliments frescos, vius.
Mengeu aliments sans que us siguin bons al paladar, no els que estiguin etiquetats de bons pel fabricant, per la publicitat, per la comunitat científica o per les estadístiques. Penseu que l’excés de pes es deu sobretot als aliments desnaturalitzats: sucres industrials, farines refinades… que aporten calories buides, és a dir, sense substàncies nutritives, que s’acumulen fàcilment en forma de greixos.
A mida que va anul·lant la manera tradicional de cuinar i menjar, la industria alimentària deixa a la gent desconcertada i indefensa davant la seva publicitat; ens fa creure que la bona cuina no és la que sempre s’ha fet, sinó un producte de laboratori. Així, els cuiners estrella ens volen fer creure que un truita, pel fet de valdre 300 euros i estar desestructurada, ha de ser més bona que la de casa, encara que estigui feta amb ous de gallina de pagès i no amb ous de tetrabrick, com obliga la legislació vigent a tots els restaurants.
Què menjar, doncs?
Aquest és un dilema ben recent en la nostra cultura. Mai no havia estat tan variada l’oferta d’aliments, i mai no s’havia dubtat tant sobre què menjar. Al llarg de la història, l’humanitat ha menjat poc i, quan es menja poc, tot aprofita. En les èpoques en què la natura és menys prodiga, la quaresma santificava els dejunis. Els que vivien en l’opulència sovint eren víctimes del pecat de la golafreria: menjaven per regalar els sentits amb les viandes més saboroses i no s’aturaven ni davant de l’obesitat, l’estrenyiment, ni les malalties metabòliques com la gota o la diabetis. Quan la natura era pròdiga en verdures i fruites i la caça i l’aviram eren escassos, la carn era el que més satisfeia. Aleshores, els que tenien l’encert de seguir les recomanacions d’una persona assenyada i acceptaven sotmetre’s a una dieta estricta, alleugerien les seves malalties: aquest va ser l’origen del prestigi dels règims entre nosaltres. (vegeu el Règim de sanitat, d’Arnau de Vilanova.)
Les grans civilitzacions s’han desenvolupat en indrets fèrtils amb gran varietat de recursos i han fet de la preparació dels aliments tot un art, establint unes clares normes dietètiques que discerneixen el que convé del que no, pel que no els ha calgut fer dejunis ni dietes.
L’actual estil de vida ha suposat un trencament de la tradició que ens deixa, en el moment de triar què menjar, sols davant d’un munt d’informació, tota ella curosament fonamentada, però sovint contradictòria. I, per falta de temps, es tendeix a picar i a menjar qualsevol cosa a qualsevol lloc…
S’ha de menjar equilibrat, es repeteix arreu, malgrat sigui un eufemisme per treure importància a la qualitat de l’aliment. Què vol dir equilibrat? Una determinada proporció de principis immediats: d’hidrats de carboni, greixos i proteïnes que les estadístiques semblen indicar com més saludable. Però no es té en compte que el metabolisme actua com una planta transformadora que descompon el què li arriba en els seus elements més minúsculs per sintetitzar després el què el cos necessita; en èpoques de penúria ho aprofita tot, però quan se’l sobrecarrega, no sap que fer amb el sobrant.
Està clar que l’equilibri no ha d’estar tant en el plat com en la ment de qui menja.
La dieta, més que equilibrada, ha de ser adequada a l’edat, l’estil de vida i l’hàbitat: així la dieta dels esquimals a base de proteïnes i greixos, seria inadequada als tròpics, que segueixen una alimentació vegetal impensable pels esquimals.
Quins són els aliments més sans? Doncs els que estan més lluny en l’escala biològica: fruites, rels, tubercles i vegetals (base de l’alimentació dels primats), i en segon terme ous i peix. La carn, millor quan menys se’ns assembli: així, l’aviram s’assimila millor que el porc o la vedella.
Alçar la vista del plat
Calmar les emocions
És molt difícil aprimar-se mirant només el plat. Què és bo? En quina quantitat? Quines combinacions són les correctes? En la societat de l’abundància, el menjar ha esdevingut un problema.
El contingut del plat només és una petita part de la qüestió, el més greu és no agradar-se, tenir una mirada censuradora sobre un mateix i sobre el que es menja, i una sensació de decepció relacionada amb l’excés de pes. No se li pot donar tota la culpa al que ens alimenta, al què ens manté amb vida, i cal no perdre de vista que és el vaivé de l’existència el que modela el cos.
No es pot barrejar l’aliment amb els estats emocionals alterats. Com ja s’ha dit, menjar amb ansietat i frustració alimenta l’ansietat i la frustració, i aquest és el denominador comú en els trastorns alimentaris. En convidar a la transgressió, la culpabilitat sol estar també present als àpats. De res serveix estar tan pendent de què es menja, quan el que ho està desbaratant tot són les emocions.
La clau per aprimar-se és trencar el cercle viciós de l’ansietat. Però no només aquella que s’intenta calmar picant, i que porta com conseqüència un augment de pes que genera més ansietat, sinó tota tensió en el moment de les menjades. És possible que la pròpia preocupació per no engreixar-se afavoreixi l’acumulació de greix. Procurar-se l’aliment és la e-moció més bàsica, pel que és normal que la resta de les emocions interfereixin amb la nutrició. També fóra possible, doncs, que la por a guanyar pes accentués el cercle viciós de l’ansietat o, encara pitjor, que l’actitud davant el mateix règim per aprimar fos el que portés a engreixar. Per calmar aquesta ansietat i ajustar la fam a les necessitats del cos, l’acupuntura s’ha guanyat un merescut prestigi.
Prohibit prohibir-se
Enlloc es parla tant de pa com en la casa on no n’hi ha.
— Proverbi català
Fer règim és molt trist. Tota la vida controlant el què es menja, privant-se del què ve de gust, quan del és tracta no és de deixar de menjar, sinó de deixar de menjar malament. És a dir, d’adquirir l’hàbit de menjar bé.
Hauria d’estar prohibit prohibir-se i deixar-se prohibir. Les prohibicions fan encara més atractiu el què no es pot tenir, esperonen l’esperit transgressor, la rebel·lia i el pecat. Penseu en què va consistir el pecat original.
Cal replantejar-nos els hàbits i fixar-nos en el què ens posem a la boca. No és tant una qüestió de disciplina o voluntat, sinó d’enteniment.
El plaer de menjar
L’ingredient essencial per una bona alimentació és gaudir del que es menja. Si el plaer és la satisfacció d’una necessitat biològica, el del menjar és un dels més genuïns.
Si hi ha un ingredient que no pot faltar a la taula és el gust de menjar. Les primeres cullerades són les que més s’assaboreixen; menjar en excés, com menjar de pressa, embota el sentit del gust. No ens podem resignar a que el plaer primordial de l’ésser humà, un plaer que es mantenia tot al llarg de l’existència i era l’eix de la vida social, esdevingui, en temps d’abundància, font d’infelicitat.
La nostra cultura està marcada pel pecat, tot plaer és sospitós, i avui les temptacions pels menjars prohibits han substituït les del sexe. Es culpabilitza el menjar, com abans el sexe.
Reeducar el paladar
Qui és conscient que menja malament, el primer que ha de fer, és menjar bé. Mentre el paladar
es deleixi amb el que no convé, no hi haurà res a fer.
Que és el que convé? Tothom ho sap, no cal consultar a cap especialista: alimentar-se com sempre s’ha fet, a base de fruites, verdures, cereals, llegums, fer exercici, i sobretot, no abusar de res.
Diu el Dr. Gazola que l’elecció de les viandes ha d’estar guiada per l’experiència: les més saludables són les que hom sol menjar i sent que li aprofiten, encara que tots els autors prediquin que són les pitjors; i s’ha d’abstenir de les que li fan mal, encara que tots els metges del món les celebrin com bones.
Hem de menjar el que ens agrada, no el que ens convé. És a dir: hem de fer de tal manera que ens agradi el que ens convé.
El cap de l’home modern està accelerat, dispers. Però els budells, l’estómac i l’aparell circulatori són un model antic, que no han canviat gaire de la prehistòria ençà. La raó no l’hem de fer servir només per procurar el que ens posem a la boca, sinó per interrogar-nos sobre els nostres gustos i reeducar-los si ho creiem necessari.
En temps del Dr. Gazola, en el s. XVIII, els aliments eren de bona qualitat, només que no abundaven i no eren fàcils de conservar. Avui dia el problema és que amb l’aliment ingerim també els conservants i additius, i que la manipulació de la indústria alimentària ha elaborat tota una ciència dels sabors per seduir i enganyar el paladar.
Per trencar definitivament amb els hàbits insans cal viure aquest procés de canvi com la recuperació d’un llegat que es creia perdut, un retorn a l’alimentació pròpia de la nostra espècie, i no com una privació.
Una dieta original
La dieta original és la dels orígens. Cal deixar de mirar el menjar com un enemic, com quelcom que ens perjudica; tampoc com un problema: el problema és no tenir què menjar. S’han de plantejar les coses tal com són: l’aliment ens dóna la vida.
Si l’home és el que menja, ens hem de demanar quina vida volem; volem alimentar-nos d’animals de granja, de productes industrials, de conservants i estabilitzants, de pinso, transgènics…
El segon precepte d’una dieta original és no combatre, en cap cas, el sobrepès; en cap circumstància es justifica anar contra un mateix, ni tan sols contra el propi greix, doncs és una batalla perduda de la que sempre una part d’un mateix en sortirà perjudicada. S’ha d’acceptar el propi cos; no tots podem ser apol·linis. No s’ha d’anhelar el que no s’és, sinó acceptar el que s’és com a punt de partida per qualsevol canvi, fins i tot el de la línea. Està clar que, així com de lluny fa més patxoca una bona imatge, a prop el que és atractiu és el benestar que es transmet.
La clau per aprimar-se no està tant en el plat sinó en la ment; no està en la voluntat, sinó en l’enteniment, que fa possible canviar la submissió als règims per una bona alimentació.
La tercera consideració és no renunciar de cap manera a l’associació entre el menjar i el plaer; el sentit del gust és imprescindible per una bona digestió i assimilació dels aliments.
I, per últim, hem de tenir en compte que el fet de menjar és, en els humans, quelcom més que la supervivència; entorn del menjar s’ha creat el llenguatge, i l’home s’ha fet sapiens.
No es pot oblidar que sapiència és, en el seu origen, saber trobar el sabor de les coses.
Escolteu el programa de ràdio de l’Ofici de Viure sobre l’Alimentació conscient
