Segons va vaticinar l’OMS ja fa unes dècades, els grans mals del s. XXI no seran ni les malalties cardiovasculars, ni el càncer, ni les infeccions. Seran les malalties mentals. I així està essent, doncs no tant sols cada dia més persones pateixen trastorns mentals, sinó que aquests es presenten en etapes més primerenques: en la joventut, i fins i tot en la infància. Tant és així, que existeix un estat generalitzat de subsalut mental en el qual un cert grau d’ansietat i depressió és tant comú que gairebé es considera normal. Les causes són moltes, algunes d’elles ben evidents, vinculades a un estil de vida que sotmet a l’home actual a un grau de tensió mental i emocional com mai a la història. El resultat és que l’estat d’ànim oscil•la entre l’eufòria i l’apatia, lluny de la serenitat i la pau interior que permeten gaudir plenament de l’existència.
L’ansietat
Per ansietat s’entén un malestar emocional amb una viva inquietud respecte a un esdeveniment futur. Apareix en situacions de d’amenaça o perill, acompanyada de por, preocupació i tensió.
L’ansietat té tres característiques:
- Aprehensió, pressentiment de desgràcies. Irritabilitat, manca de concentració i, tot sovint, insomni.
- Tensió muscular permanent que impossibilita la relaxació.
- Hiperactivitat del sistema nerviós vegetatiu: palpitacions, taquicàrdies, dolors toràcics, sequedat de boca, sensació de manca d’aire, debilitat, vertigen, sudoració profusa, mal de panxa, etcètera.
Un lleuger neguit, un cert estat de tensió, és positiu en la mesura que motiva l’acció (com per exemple, abans d’un examen, una competició esportiva…); però quan aquesta inquietud és sostinguda o injustificada arriba a pertorbar la ment, preocupant-la amb temors i obscurs pressentiments. Els símptomes psíquics i físics a que pot donar lloc l’ansietat són molt variats; les preocupacions i els temors agiten la psique amb una sensació de malestar que pot arribar a fer-se insuportable. La sensació d’angoixa es manifesta com una pressió que és alhora física i psíquica. I és que, etimològicament, tant l’ansietat com l’angúnia i l’angoixa provenen del verb llatí angere, ‘escanyar’, ‘prémer’, ‘oprimir’ (derivat de l’indoeuropeu angh, ‘premut’). Així, fem servir el terme ansietat per referir-nos a una sensació d’incomoditat psíquica, en tant que l’angoixa la relacionem més amb l’opressió del cor, els nusos a la gola i l’estómac, és a dir, amb les sensacions corporals.
L’ànsia pot ser provocada per la vehemència d’un afany i, per tant, pot facilitat els actes creatius i la consecució del què s’anhela. Però és ben sabut que quan aquestes tensions esdevenen permanents, deixen de ser eficaces i pertorben l’ànim fins al punt d’esdevenir l’antònim de la calma.
L’ansietat és la resposta del nostre cos per preparar-nos per la lluita o per la fugida davant d’un perill. És una resposta que ja existia abans de que l’home fos sapiens i s’ubica en la part més primitiva del sistema nerviós, en forma d’emocions com la ira i la por. Tant si hem de lluitar com fugir necessitem respostes ràpides, potents i prioritàries que apareixen de manera automàtica: la musculatura es tensa per escapar o pegar, el cor batega més de pressa, la sang es deriva de l’aparell digestiu cap als músculs (nus a l’estómac), la respiració s’accelera per oxigenar millor la musculatura… Una reacció molt freqüent tant en els animals com en les persones és la immobilitat, el “tierra trágame” en el que hom queda fred i pàl·lid, la sang abandona els músculs, la respiració s’escurça per passar desapercebuts, se sent un nus a la gola… Aquestes reaccions tendeixen a durar més que les circumstàncies que les han provocat.
El problema és quan aquestes respostes emocionals passen en situacions en les què ni la lluita ni la fugida són possibles (ni en molts casos, necessàries), ni serveix amagar el cap sota l’ala. El cor i el pensament s’acceleren, la musculatura es tensa, la respiració s’agita, l’aparell digestiu es desregula… Poden ser situacions socialment acceptables però que el nostre cervell viu com amenaçadores.
L’ansietat no és, doncs, més que la persistència de la reacció normal, fisiològica, que prepara el cos davant d’un perill. La persona ansiosa roman en aquest estat de tensió sense que hi hagi cap perill imminent.
L’ansietat no és tan sols un malestar físic, sinó que és sobretot un estat de tensió de l’ànim que tendeix a fomentar estils de vida gens saludables. En certa manera, es pot afirmar que l’ansietat, en la mesura que implica la pèrdua de la pau interior i la serenitat, és al rerefons de totes les dependències i els comportaments destructius. Davant la impossibilitat de tranquil·litzar-se, sovint s’opta per neutralitzar la insatisfacció amb plaers compensatoris, com el de menjar en excés, beure fins a l’alcoholisme, atordir-se amb el fum del tabac, recórrer a altres drogues de farmàcia o il·legals, o bé buidar la ment davant d’un televisor o un videojoc. D’una manera o altra, trobem l’ansietat en el fons de totes les activitats compulsives. Pot fomentar els petits plaers fins a convertir-los en vicis, que cada vegada generen més ansietat, hàbits insans dels quals resulta ben difícil desfer-se’n, ja que, en desaparèixer, evidencien que l’ansietat ha crescut en la mateixa mesura que el vici.
És un fet que, com més avança pel camí del progrés material, més insatisfet està l’ésser humà. Com més la tecnologia facilita la vida, més costa relaxar-se; com més artificis recolzen la nostra existència, més difícil ens resulta sentir-nos en harmonia amb la natura. És a dir, que la societat del benestar està basada en l’alleugeriment del malestar que ella mateixa genera.
Atacs de pànic
De vegades aquesta ansietat apareix només en determinades situacions, és el cas de les fòbies (claustrofòbia, agorafòbia, fòbia social…); en altres ocasions es malinterpreten les reaccions corporals (hipocondria) i, d’altres, l’ansietat es generalitza de tal manera que, amb alts i baixos, està sempre present, afectant les relacions personals, el rendiment laboral o escolar i la qualitat del son. La depressió sol acompanyar en major o menor grau aquest trastorn, i és que viure amb ansietat no és viure, és malviure.
Però quan l’ansietat provoca més patiment és quan es manifesta en atacs que es presenten de repent, sense avisar, en forma de dolor al pit, manca d’aire, sensació d’ofec, nàusees, mareigs i vertígens, tremolors, esgarrifances i una sensació anguniosa de tenir un atac de cor, d’estar a punt de morir-se o de tornar-se boig. El fet de que apareguin de repent, en qualsevol moment, independent de les circumstàncies, fins i tot quan es dorm, dóna una sensació de manca de control sobre la pròpia vida. Aquests atacs d’ansietat, coneguts com atacs de pànic, són l’origen d’una ansietat permanent: és la por a la por.
Eines pràctiques per superar l’ansietat
L’ansietat és un trastorn tant generalitzat que s’han desenvolupat diversos enfocaments pel seu tractament, però en ser una qüestió de caire fonamentalment emocional, els resultats no sempre són prou satisfactoris. No obstant això, és precisament aquesta naturalesa emocional que fa possible que un mateix pugui contribuir molt al restabliment de l’equilibri.
- Evitar els ansiògens coneguts: el cafè, el tabac, i les situacions d’estrès.
- Evitar els ansiolítics que tenim més a mà, que són a la nevera o a la pastisseria, és a dir, el menjar. És una de les compensacions a la que es recorre amb més freqüència per pal·liar el malestar, amb conseqüències evidents sobre l’aspecte físic que acaben convertint-se en una nova font d’ansietat. També cal evitar l’automedicació: els fàrmacs poden crear hàbit, pel que després resulta difícil estar-se’n, creant així també un nou motiu d’ansietat. Per la seva banda, l’alcohol pot anestesiar les sensacions desagradables, però té el risc de portar fins a l’alcoholisme.
- Tampoc s’ha d’intentar tractar els símptomes orgànics, deguts a l’hiperactivitat del sistema nerviós vegetatiu. L’ansietat no es deixa afrontar directament, ni resoldre des de la ment, esbrinant-ne les causes i cercant en el passat la explicacions del present. Aquí també, cal anar en compte de no entrar en un cercle viciós que generi més ansietat. Si bé és cert, com diu la psicoanàlisi, que tant l’ansietat com l’angoixa són el resultat de tensions internes que, en no poder ser acceptades pel conscient, generen aquesta agitació en les estructures més bàsiques del cervell, com que els mecanismes de l’ansietat cauen fora del control de la raó, difícilment es retrobarà la calma únicament a través de l’anàlisi d’un mateix. En tot cas, alliberar aquestes tensions internes per aquesta via és un llarg camí.
- Per això, se sol recórrer, sigui com a tractament principal o complementari, a les medicines alternatives, que mitjançant l’equilibri energètic aconsegueixen la relaxació de la ment a través de la relaxació del cos. A fi de potenciar els seus beneficis, cal aprofitar aquest estat de relaxació per introduir a la ment imatges de benestar. Així, per exemple, en rebre una sessió d’acupuntura, de shiatsu, de reiki o de massatge que aconsegueixi generar un estat de relaxació profunda sense dormir, convé traslladar-se mentalment a un espai de pau, com per exemple, a un bosc, al costat d’una font, sentint el soroll de l’aigua i els ocells, o sentir la remor de les onades a la vora del mar… O, en cas d’una limitació important, imaginar-se que s’actua a la vida quotidiana trobant-se perfectament bé, ja que aquestes visualitzacions afavoreixen en gran mesura que així sigui. L’aprehensió, el pressentiment de desgràcies, la irritabilitat… L’ansietat és una inquietud que no es deixa tranquil·litzar directament, però sí és possible substituir els pensaments que l’acompanyen per d’altres continguts que poc a poc assosseguin l’ànim i l’acabin conduint al benestar i la serenitat.
- El mateix estat es pot aconseguir a casa mitjançant senzilles tècniques de relaxació.
- L’efecte relaxant també es pot aconseguir amb la música; no només amb aquella que es comercialitza amb aquesta finalitat, sinó també la música clàssica i l’associada a records, especialment als moments feliços de la infantesa. S’hauria de prendre en forma de banys, és a dir, submergir-s’hi i deixar-se endur. En un entorn natural, és igualment relaxant escoltar els seus sons. Del què es tracta, en definitiva, és d’obrir la ment i deixar d’escoltar únicament els propis pensaments, el soroll dels quals impedeix assolir la pau interior. Com diu el proverbi hindú, pot haver-hi més silenci en la plaça d’un mercat que en el cim d’una muntanya.
- Les tècniques orientals, com el ioga, el tai-txi o el txi-kung, són molt útils per prendre contacte amb la pròpia energia i aprendre a gestionar-la. Són pràctiques que ajuden a dissoldre l’ansietat i obren nous horitzons vitals. Aquestes tècniques orientals, entre les que es compta l’acupuntura, no responen a uns patrons estàndards, sinó que la seva eficàcia depèn en gran part de l’expertesa del terapeuta o professor i la seva sintonia amb el pacient o alumne.
- Un altre procediment molt eficaç és la meditació que, en els seus nivells més bàsics, consisteix en adoptar una postura còmoda, amb l’esquena recta, tancar els ulls i prendre consciència de la pròpia respiració, sense analitzar ni pretendre aconseguir res: només observant i deixant passar els pensaments que van i vénen. Trobareu moments de meditació molt breus a l’espai de meditació de Ricard Rotllan de l’Ofici de viure, però per aprofundir-hi més, és aconsellable practicar amb un mestre.
Buda, i la saviesa oriental en general, parlaria de purificar la negativitat de la ment. Perquè a l’Orient clàssic es tenia molt clar que la ment és la gran transformadora; la seva riquesa no es mesura per la quantitat de coses que emmagatzema sinó per l’espai lliure, per l’aire que hi circula. La ment sana no és la que té més coneixements ni més records, ni tant sols la més optimista i positiva, sinó la que no està aferrada al que té, i molt menys al que no té. No es complau amb el que té o el que sap, sinó que està atenta al que passa; cerca la comprensió, no l’acumulació. La ment sana és indiferent al desig; s’hi pot decantar, però també se’n pot estar; és aquella que acostuma a moure’s entre incerteses, la que no s’enganya; té molt alt el centre de gravetat i observa el transcurs de la vida més enllà de les contingències de la quotidianitat.
Cal, doncs, entrenar la ment a no deixar-se portar pels pensaments i les emocions perjudicials. No és tant difícil; només requereix entrenament. Hi ha persones que van al gimnàs cada dia i acaben fent maratons; aquest entrenament mental és molt més fàcil, no cal suar ni inscriure’s enlloc, simplement quan arriba un pensament desagradable s’ha de deixar passar, amb el convenciment de què després en vindrà un de positiu. El orientals tenen clar que, per condicionats que ens trobem per les circumstàncies externes, tots som lliures d’emprar la nostra ment en el sentit que vulguem.
La ment no és una entitat, no és el cervell. És un espai, una mena de recipient transparent que pren el color del què hi posem a dins: si s’hi posa negativitat, s’omple de negativitat; si s’actua positivament, s’omple de positivitat. La ment és pura i cristal·lina; reflecteix les seves pròpies accions. Tant el budisme com el confucianisme tenen per cert que ajudar, ajuda; sanar, sana; i perjudicar, perjudica. No es tracta de lluitar contra els propis hàbits, contra les pròpies idees o pensaments, sinó d’observar des de la distància (i aquest és el secret) com es van clarificant sols.