L’aparició d’un dolor desperta sovint la qüestió del què pot ser. Què m’ha pogut fer mal? Serà el primer senyal d’un mal més greu? Aquestes preguntes molts cops tenen una resposta òbvia: el tiberi d’ahir, la reblincada de peu o l’excés de feina… Però d’altres no admeten solucions tan evidents i obren la porta a la inquietud. El curiós del cas és que tot sovint el temor del què serà passa molt per davant del que és, que constitueix el primer pas per calmar el dolor.
Per comprendre la naturalesa del dolor cal fixar-se primer de tot en la influència que tenen sobre ell els factors ambientals, especialment en el dolor per antonomàsia, el reuma.
Aquesta relació, que és evident per moltes de les persones que pateixen dolor, és incompresa per la medicina i sovint negada pels metges, que de pas dubten de la paraula de qui el pateix. Però moltes de les persones que tenen dolor saben perfectament que un canvi de temps, la humitat, el fred, la calor, o un determinat tipus de vent l’exciten fins al punt que molts cops poden predir els canvis meteorològics amb més exactitud que els homes del temps.
Hi ha dolors que augmenten d’intensitat a la nit, fet que es sol atribuir a la soledat, a que és el moment en el que hom es queda sol amb ell mateix, no té distraccions i els malestars passen a ocupar el primer pla. És a dir, que se sol considerar que tenen un important component nerviós, quan no sempre és així. Altres cops les persones atribueixen erròniament els dolors que apareixen durant la nit a una mala postura i proven inútilment de canviar coixins i matalassos. Però és que hi ha dolors que empitjoren amb la inactivitat, i d’altres amb la manca de sol i que milloren a ple dia.
I és que som naturalesa, encara que ens creiem ser déus, i éssers completament diferents als animals. I és ben cert: ho som tant, de diferents, que tot sovint acabem fent unes bestieses que ells mai no farien.
A vegades se sent dir tímidament algú que l’home forma part de la naturalesa. Sobre l’asfalt i el formigó, entre l’atabalament del tràfic, resulten força inútils els intents de recordar que l’home comparteix la seva naturalesa amb els altres éssers.
Però, de fet, més que formar part de la naturalesa, l’home és naturalesa. Som naturalesa. Una bona part del nostre cos és aigua, notem les llunes, i també tenim marees. El dolor humà varia també amb les estacions. A l’hivern la naturalesa es replega sobre ella mateixa, els animals hivernen, la terra queda protegida per una capa de neu, l’aigua dels rius i de les canonades es glaça i interromp el seu flux; i la naturalesa humana també participa d’aquesta retracció i enlentiment hivernals, l’home també hiverna, i això era ben palès abans que l’electricitat escurcés les nits i la calefacció i el canvi climàtic mitiguessin el fred. Però, tot i així, és la pitjor estació pels dolors crònics, mentre que a l’estiu les malalties acostumen a ser més agudes i els dolors més lacerants i explosius, com el mal de panxa d’una diarrea estival. La calor accelera el moviment de la natura i els seus cicles; quan hi ha humitat, fa que la naturalesa sigui exuberant i les malalties de l’estiu siguin també pletòriques, però en climes secs, o quan no ha plogut, l’estiu ho crema tot. Les malalties de l’estiu desapareixen a l’hivern i en canvi, els mals de l’hivern milloren a l’estiu.
Estiu i hivern són èpoques de plenitud, en tant que la tardor és una estació de transició, en la que la naturalesa es va replegant sobre ella mateixa. La caiguda de les fulles fa que l’home sigui especialment propens a la depressió. Però no li podem donar la culpa de la malenconia que s’apodera de moltes persones, doncs la tardor de l’any, com la tardor de la vida, és l’època de la maduresa. Abans de caure, les fulles agafen els colors més bonics i els arbres donen els seus fruits, que es poden emmagatzemar per l’hivern. I un cop caiguts fulles i fruits, es convertiran en l’hummus en el que brotaran les noves llavors.
A la consulta d’un metge és possible observar el pas de les estacions sense mirar per la finestra, doncs molts malalts s’adonen dels canvis abans de que es manifestin en la natura. La primavera és l’estació en la que aquests són més notables. La natura es desperta de la dormida de l’hivern, tot brota, les plantes treuen fulles i flors, i els animals es reprodueixen. A cada primavera assistim a un renaixement de la natura.
El que brota depèn de les llavors que hi ha sembrades d’altres temporades, i això es mostra de mil maneres en els desajustos del cos. S’ha d’estar en forma per seguir harmònicament els grans canvis. Avui dia és molt freqüent que aquests siguin desordenats i excessius, com passa amb les al·lèrgies. Les rinitis i l’asma al·lèrgics floreixen a la primavera.
La primavera és una època ventosa, i els seus dolors més típics són sovint erràtics: ara fa mal aquí, ara allà. Altres mals propis d’aquesta estació recorden a la manera de fer del vent, com els vertígens. Si bé es cert que també hi ha vertígens a altres èpoques de l’any, els de la tardor soler estar més relacionats amb les flegmes i l’humitat, solen ser més persistents i no tan fàcils de curar com els de la primavera. Un altre trastorn ben freqüent i paradoxal en l’època jove de l’any és l’astènia primaveral, i és també el temps de moltes malalties infantils, com la varicel·la o les meningitis.
Hi ha persones es troben bé en una determinada estació, mentre que d’altres s’hi senten fatal; la manera com l’entorn influeix en cada persona reflecteix la seva naturalesa.
A l’antiga Xina, els tractaments eren diferents segons la època de l’any. A la primavera i l’estiu, l’acupuntura era el més emprat, mentre que a la tardor i l’hivern les cases dels metges xinesos i els dispensaris desprenien l’agradable olor de l’artemisa, una herba que es crema sobre els punts d’acupuntura per tal de dispersar el fred i l’humitat.
Es diu que la medicina xinesa ha resultat de la confluència de quatre mètodes terapèutics: l’escalfor de les moxes del nord, l’acupuntura del sud, les herbes medicinals de les muntanyes de ponent i els massatges de la costa.
A més del ritme estacional, el cos segueix també un ritme horari. L’equivalent a l’astènia primaveral pot passar al llarg del dia, ja que hi ha hores baixes, en les que la persona es troba amb poca energia.
El dolor té la seva pròpia dinàmica; és com la pluja. A l’estiu arriba en xàfecs i, un cop descarregada, s’acomiada amb un preciós arc de Sant Martí adornant una atmosfera purificada. En les estacions de transició, el temps és ben canviant, els llevants poden deixar pluja durant dies, a l’abril, aigües mil, pel maig cada dia un raig, i la naturalesa es beu aquesta aigua i la transforma en vida. A a la tardor, les llevantades també porten pluja, però aquesta ja anuncia el fred que penetra a la terra i, al igual que la neu de l’hivern, li costa de marxar dels bacs. Així també es comporta el dolor.
Com tot a la natura, el dolor tendeix a ser cap i cua: un dolor agut, intens, que comença bruscament, se’n pot anar tal com ha vingut, i un que augmenta gradualment d’intensitat tendirà a quedar-s’hi i, si marxa, probablement desapareixerà també a poc a poc. Bona part de la fama que la clientela atorga a un metge es deu a la curació espectacular d’un dolor intens; en canvi qui aconsegueix el que acostuma a ser més difícil, alliberar de dolors no tan intensos, però més persistents, no s’enduu la glòria del primer.
Comprendre la naturalesa del dolor és imprescindible per evitar que s’apoderi de més terreny del que li pertoca. Si se li demana, ell mateix indica les mesures pràctiques per alleugerir-lo: fred o calor, moviment o repòs, remeis populars… Cal escoltar els consells de persones que han passat pel mateix tràngol, i dels metges, que veuen molts casos similars, ja que tant un com l’altre poden deduir el que suposen que pot anar bé, però només el propi cos sap el que li convé.