A la vida hi ha circumstàncies que marquen. Fets que podrien semblar irrellevants il·luminen uns aspectes que passaran a ser determinants: pot ser una vivència, una conversa, un viatge o simplement una lectura. És com una llavor, que germina quan troba un terreny fèrtil.
Va ser el cas de la lectura d’un paràgraf en el que l’antropòleg Claude Levi Strauss, parlant dels seus estudis entre els indígenes de la selva de d’Amazones, explica el poder del pagé, el xaman de l’Amazònia. Quan un membre de la tribu havia transgredit un tabú o era víctima d’un malefici fatal, aquest moria irremeiablement. Les visions del xaman s’havien de complir per força. En últim cas, podia emmetzinar-lo, però en general no calia: ningú no dubtava de les paraules del xaman, de manera que quan la resta de la tribu sabia que aquell membre estava sentenciat, es creava un buit que trencava els lligams de la víctima amb la col·lectivitat. Aquesta ruptura per ella mateixa era incompatible amb la vida. Era home mort, i per tant moria, encara que fos un home jove i sa.
Ho vaig llegir fa molt de temps, quan era estudiant de medicina, i no recordo ni tan sols en quin dels seus llibres ho explica; la resta del llibre va sedimentar en el pòsit de tantes lectures, però aquesta observació va quedar surant, i encara sura.
L’han ajudat a surar “epidèmies” com les del càncer, quan aquest era un mal lleig, i tant per la persona que el patia com pel seu entorn, es creava l’expectativa d’un final fatal, que de bon segur no ajudava gens a superar-lo. No fa tants anys, aquest diagnòstic significava tenir un peu a la tomba. El càncer es va deslliurar d’aquest estigma gràcies a que una altra epidèmia, aquesta sense cometes, va prendre el relleu: la de la sida: una analítica “positiva” era gairebé una sentència de mort, per més bé que et poguessis trobar, com en el cas del càncer.
La medicina actual basa els seus coneixements en unes poques dades, i no sempre és prou conscient del poder de les seves paraules i de la influència que té la por en la immunitat i en l’evolució de la malaltia: no som tan diferents de l’home primitiu, de fet som aquests mateixos homo sapiens amb la pàtina de civilització dels darrers segles.
El xaman era conscient d’aquest poder, considerava la tribu en la seu conjunt i quan calia trencava els lligams de la víctima del malefici amb la col·lectivitat pel bé de la comunitat. Aquests dies, pel bé comú, i mitjançant el poder amplificador dels mitjans, que retransmeten una passa en directe, s’estan malmetent els lligams entre les persones, creant una inquietud i un estres que se superposa al mal que hi pugui haver, i empitjora la salut dels malalts i de qui els vetlla: una veritable epidèmia de por.
