Tinc un record molt difuminat del dia en que em vaig sumar a la proposta d’uns companys, no sé si dos o tres, ni tan sols recordo qui eren, per anar de nit a cercar restes humanes a un cementiri abandonat prop de Barcelona. Tampoc sabria dir la població ni com hi varem arribar. De fet, aquell tètric deambular a la llum de la lluna entre nínxols, alguns d’ells enrunats deixant a la vista el seu contingut, ha quedat en una nebulosa i podria passar com un malson si no fos perquè, com en un conte, en despertar l’endemà tenia un os, un húmer, al meu quarto.
Aquell húmer em va acompanyar, sobre la taula del meu escriptori, durant tota la carrera. Per això té el seu lloc en aquest anecdotari. Com la calavera de Hamlet, va propiciar reflexions i interessants matisos a l’estudi de la medicina. La persona a qui pertanyia -una velleta, és a dir, una nena, que després va ser jove, i dona que va arribar a la vellesa- es va constituir en un alter ego, algú que des de la distància enriquia i donava profunditat al pensament. Era molt més que un os, era la síntesi de tota una vida, també era un interlocutor amb l’altre món, part consubstancial de la nostra realitat la qual, tot i que la tenim davant, en hi acostumen a atansar d’esquenes. Tanmateix, és omnipresent en l’ofici de metge. Diàleg d’ampli espectre, en el sentit també d’ones electromagnètiques de diferent longitud, que amplien la perspectiva no només sobre l’anatomia i els difunts, sinó també i sobretot sobre la vida, la medicina i la salut.
La d’avui és una anècdota sobre esquelets i cadàvers. Com pot ferir la sensibilitat, aviso per si us la voleu saltar. De tota manera, no em puc estar de comentar-la perquè em va portar a desvetllar un dels fonaments de l’actual medicina científica.
El fet de procurar-se material d’estudi – això eren ja els ossos humans- en els primers dies d’emprendre el camí d’una llarga carrera, no era tan estrany com ara pot semblar. No va ser una bretolada d’estudiant, en cap cas: la d’anar a espigolar a un cementiri era una pràctica de llarga tradició, gairebé tan antiga com les facultats de medicina. Antigament els esquelets eren molt apreciats pels estudiants i pels professors, encara ho eren quan vaig entrar a la Facultat. És més, no eren només els ossos sinó el cos sencer d’un difunt recent el que interessava a qui volia conèixer l’estructura del cos humà.
Els difunts han estat sempre respectats, sinó temuts, en totes les cultures que han florit arreu del planeta. Als morts se’ls deixava en pau, enterrats, de vegades de manera sumptuosa o es cremaven o es llençaven al riu sagrat. Quan s’obrien per extreure les entranyes era per embalsamar-los a fi d’assegurar-los vida eterna. Però en general es creia que el difunt havia d’estar intacte per la seva nova vida entre els morts, o per esperar la reencarnació. D’aquí que només es mutilessin, decapitessin per exemple, els cossos dels delinqüents i enemics, els cadàvers dels quals podien deixar que es corrompessin penjats a les muralles o a la vora d’un camí, o deixar-los insepults perquè els devoressin els gossos.
Per això, durant segles les anatomies es feren en els cossos d’ajusticiats. Tot i que en l’Edat Mitja abundaven les execucions, escassejaven els cadàvers per la dissecció, ja que els cossos eren entregats als botxins que en feien una important font d’ingressos. Eren molt apreciats per fer remeis: amb el greix se’n feien ungüents, el polze d’un penjat portava sort en el joc, els pèls del pubis eren bons per la fecunditat… qualsevol part de cos era apreciada com amulet. Fins i tot de la corda dels penjats se’n podia obtenir un benefici, i de la fusta de la forca. Com que aquestes medicines tenien molta credibilitat, es venien a bon preu, el que reforçava la seva reputació, i per tant també la seva eficàcia. A més, de vegades les sentencies establien expressament que el cadàver havia de quedat exposat per escarment fins que es corrompia. S’establia doncs una competència entre botxins i anatomistes perquè, tot i la facilitat amb la que en aquells temps s’executava per petits delictes, pocs cossos arribaven legalment per ser diseccionats. Per estudiar s’havia de recórrer al robatori.
En temps de la Il·lustració, les anatomies varen passar de ser un espectacle de teatre anatòmic a una pràctica corrent entre els estudiants. Es varen reduir sensiblement les execucions i es va autoritzar que s’entregués a les facultats de medicina els cossos de presos, soldats, hospitalitzats, i morts que ningú no reclamava. Però s’hi oposaven congregacions piadoses que recollien almoines per donar als pobres difunts cristiana sepultura. Per això fins ben entrat el segle XIX, es va generalitzar el robatori de cadàvers. Els mateixos estudiants, de vegades acompanyats del seu professor, profanaven la tomba i s’enduien el cos en un sac cap a la facultat. Però hi havia tanta demanda que els mateixos enterramorts de seguida es varen apropiar del negoci. Els qui desenterraven cadàvers frescos tenien comprador assegurat per la mateixa universitat. Popularment se’ls denominava “ressurreccionistes” Tan freqüent deuria ser, que en cementiris a prop d’universitats, s’estilaren taüts de ferro amb cadenat, i també es podien contractar serveis de seguretat per protegir-los els primers dies. Molts cops serveis de seguretat i lladres eren el mateix, segons s’estigués o no subscrit.
La història de l’anatomia és tremenda i té uns orígens ben macabres. Entre criminals, botxins, enterramorts, profanadors, nigromants, prohibicions i excomunions papals es varen anar plantant els fonaments sobre els que s’ha edificat l’imponent edifici de l’actual ciència mèdica. Amb les seves qualitats i els seus defectes, els seus millors fruits no s’han recollit fins a set segles després de les primeres anatomies, sobretot a partir del segle XX amb els avenços de la cirurgia i també de la terapèutica mèdica.
Tornant a la visita al cementiri. Considerats com objectes d’estudi, els ossos humans deixen de ferir sensibilitats. Despullats de la carn i l’esperit que li donaven vida, perden les seves qualitats humanes: només són ossos. Aquesta és la primera lliçó que aprèn l’aspirant a metge: separar, tallar les diferents parts del cos, individualitzar els diferents òrgans i teixits, separar el cos de la ment, la matèria de la vida. Més que com a objecte d’estudi, aquesta mirada sobre l’esser humà era gairebé iniciàtica. A partir d’aquí, costarà poc anar percebent les parts disseccionades com peces d’un enginy mecànic.
Poc o molt aquell húmer va contribuir a dues matrícules d’honor: una d’anatomia, l’os de la carrera, i l’altre de tècnica anatòmica. Varen ser les dues úniques matricules d’honor que vaig aconseguir. Passat l’escull del primer curs, la societat dels anys seixanta tenia un gran potencial de canvi, i la universitat oferia una formació molt més amplia per inscriure la medicina en humanitats i ciències socials que no es podia desaprofitar i que em va servir, entre altres, per disseccionar la pròpia ciència mèdica, per aplicar l’anatomia (del grec, tallar de dalt a baix) a la mateixa medicina.
PS. Si aneu a l’Institut Anatòmic de la ciutat de Halle hi trobareu en una vitrina l’esquelet d’un anatomista que va voler que el seu cos fos diseccionat i els seus ossos muntats i exposats junt amb els cranis d’un fill i dos néts morts prematurament, que ell mateix havia disseccionat. És la il·lustració que acompanya el text.
