No hi ha res que faci més savi un home que els dubtes.
— J. Gazola
Aquest anecdotari va aparèixer com a passatemps durant el llarg confinament, i es va aturar amb les primeres calors. Molts pensàvem que a l’estiu, com sol passar amb els virus de la grip, la malaltia amainaria. I realment ha estat així, si bé, i això sí que no era d’esperar, no s’han reduït en la mateixa proporció les mesures preventives. El distanciament social i l’ús de la mascareta fins i tot a l’aire lliure manté la tensió arreu, encara que potser sigui això el que es pretén: que ningú no es relaxi perquè es dóna per cert que a la tardor la malaltia revifarà.
Darrera el tapaboques seguim d’alguna manera confinats, si no és per la pròpia por, per la por dels altres; si no és per la malaltia, és per la preocupació de les conseqüències que tot plegat pot tenir sobre la qualitat de vida personal i l’economia del país, així com les repercussions sobre la convivència. Per això em sembla oportú reprendre l’anecdotari, precisament perquè ara més que mai convé tranquil·litat, tenir el cap clar i tornar a confiar en les pròpies forces.
Prosseguim amb la covid, amb l’esperança que aquesta malaltia que espanta la humanitat, esdevingui aviat una anècdota més en les nostres vides. Malauradament no en puc parlar de manera planera, ja que, malgrat els anys d’ofici -o més ben dit, precisament per aquesta experiència en el món de la medicina-, aquesta “nova” malaltia planteja un munt de dubtes i poques certeses. Sobretot quan fins i tot les versions oficials tenen amplies zones on regna la confusió. A risc de passar per beneit a ulls d’algun col·lega més ben situat per copsar-ne aspectes que se m’escapen, goso compartir algunes d’aquestes qüestions, encara que per fer-ho, hauré de recórrer, i potser abusar, dels interrogants.
L’origen oficial de la malaltia ja era prou rocambolesc: un virus de ratpenat, passat per un pangolí, una serp o un altre hoste intermediari, que casualment ha triat un camí tan improbable com complicat per saltar dels animals als humans. I encara és més casual que el mercat de fauna salvatge de Wuhan –suposat origen de la pandèmia- caigui just al costat del laboratori militar que és el principal centre de recerca de virologia de la Xina i un dels punters de tot el món, on s’estudien malalties contagioses, com l’èbola i el SARS, amb tecnologia per conrear virus en teixits animals i que des feia anys estaven investigant els coronavirus. Allà, enganxar bocinets de material genètic dels virus fora “coser y cantar”.
Aquest origen potser cert, però fabulós, que sembla una rondalla, ha donat via lliure a les més variades teories i conspiranoies. Les més ben pensades suggereixen que el virus se’ls va escapar del laboratori, d’altres que s’ha fabricat expressament, o que és sobretot un pretext per obligar a una vacuna en la que uns hi veuen un negoci fabulós, encara que d’altres es temen que es tracti d’inocular un xip controlador, mentre que uns tercers hi veuen una manera d’acabar amb l’excés de població. Perquè també hi ha qui nega la major: ni tan sols hi ha virus, la malaltia la produeixen les ones electromagnètiques de la nova tecnologia 5G, o un paràsit oportunista intracel·lular; per d’altres ni tan sols hi ha malaltia, que tot es produït per la por i que la pandèmia desapareix en apagar la tele. Seria d’allò més interessant un recull de totes les imaginatives hipòtesis, totes ben argumentades, que han seguit al ratpenat i al pangolí: seria un bon retrat de la desconfiança d’una part de la població respecte als poders fàctics.
A Espanya, la plana major de l’exèrcit encapçalant per terra, mar i aire la lluita contra la malaltia ens va deixar bocabadats. I en aquest país nostre, tan desconfiats a costa de males experiències, més aviat va esperonar l’esperit crític envers les versions oficials.
Les versions de viròlegs i epidemiòlegs tampoc ajudaven gaire a clarificar. Els metges estàvem acostumats a identificar les malalties per uns símptomes que configuren una peculiar manera d’emmalaltir. I així va semblar també amb els primers casos de la covid: una tos seca i persistent, opressió al pit, febre als pocs dies, sensació d’ofec, trancasso… En definitiva, els símptomes de la Covid eren similars a la de les infeccions víriques de les vies respiratòries altes: una mena de grip que derivava en pneumònia, de curs molt greu en persones grans o ja molt malaltes. A mesura que anaven passant els dies s’anava eixamplant i difuminant la simptomatologia, de manera que poc després, era molt més fàcil rebre el diagnòstic de covid,sobretot si es tenia tos o algun altra dels símptomes propis de les infeccions respiratòries. La malaltia deixava de tenir característiques concretes, esdevenia camaleònica i difícilment es podia identificar per la clínica. I com que en un primer moment no es feien gaires analítiques i tampoc sembla ser que es fessin autòpsies, va passar a ser un calaix de sastre, i el nombre d’afectats que diàriament informaven els mitjans, cada cop més difícil de concretar.
Fins ara un brot d’una malaltia s’afegia a la patologia ja existent. La covid, en canvi, sembla que ha desallotjat altres malalties, o més ben dit, les substitueix, les suplanta: des que va aparèixer ja no se sent d’algú que mori de grip o pneumònia, entre altres. En alguns països, com Austràlia, aquest hivern austral sembla que ni tan sols n’hi ha hagut de grip, només covid. I és que si bé al començament afectava els pulmons, va acabar que els símptomes més variats podien ser atribuïts al nou virus, patologies que encara que no donin positiu a les discutides proves que teòricament haurien de detectar l’existència del SARS-Covid 2. Altres vegades hom es troba bé, però en donar positiu a les proves se’l considera malalt sense símptomes.
“S’ha d’entendre que encara que hi pugui haver contagi asimptomàtic, en tota la història de virus respiratoris de qualsevol tipus, el contagi d’asimptomàtics mai no ha estat la causa de brots. La causa dels brots sempre és una persona amb símptomes”. Així ho afirma Anthony Fauci, el viròleg de referència als EUA i a tot el món.
Com que la PCR –com diu el qui la va inventar, el nobel Kary Mullis-, no detecta virus sinó els anticossos que aquests generen, no són específics i no serveix per diagnosticar. Els positius asimptomàtics serien falsos positius: persones sanes amb un bon sistema immunitari o bé indicaria que el virus no és virulent. Si fos així, s’hauria de replantejar totalment l’estratègia de prevenció, especialment dura pel que fa als nens i els joves. I la covid passaria aviat a la història, junt amb la grip A, el SARS i altres virus que han alarmat a la població durant el segle XXI. Tant de bo.
El cas és que fins ara la pandèmia s’ha acarnissat amb els ingressats a les residències i asils. El 87% dels que han mort per covid tenia més de 65 anys, la majoria més de 80. La major part (el 90% vaig llegir) de majors de 65 anys que va morir estava ingressat en residències. Per la resta de la població no ingressada en residències o asils, és a dir, la gran majoria, la mortalitat ha estat baixíssima. I pels joves, ratllant al zero.
Tot i així, imatges i comentaris donaven una visió apocalíptica de la pandèmia. Oficialment, quan havien mort de covid unes 30.000 persones, les xifres de la mortalitat ballaven en paral·lel a la d’infectats: d’un país a un altre, d’una comunitat a una altra i fins i tot d’un dia al següent; les xifres s’inflaven i desinflaven segons com es contessin, segons a qui hi incloguessin.
La major part dels difunts tenien altres patologies: als EUA, el CDC ha trobat que només un 6% dels certificats de defunció per covid mencionaven la covid-19 com a única causa. En el mateix sentit, Klaus Plüsher, un metge forense d’Hamburg, després d’haver practicat 140 autòpsies a malalts morts per covid arriba a la conclusió que tots estaven tan greument malalts que difícilment podien viure més enllà d’uns mesos. No els calia cap virus per acabar els seus dies, les malalties que patien eren ja terminals. A la llum de les autòpsies, afirma, el virus, si existeix, és inofensiu.
Haurem d’esperar a conèixer les xifres de mortalitat general per comprovar l’abast real dels estralls de la malaltia. De tota manera, l’excés sobre la mitjana no podrà ser atribuïda exclusivament al SARS-Covid 2, sinó que s’haurà de comptar també amb les provocades per la manca d’assistència degut a la inhibició o impossibilitat de recórrer als serveis sanitaris, sigui pel col·lapse o pel temor a encomanar-se; amb les iatrogènies per les inevitables imprecisions en les consultes telefòniques i els errors derivats de la manca d’experiència en la nova malaltia. Clar que també caldria restar-hi les que han s’han evitat per la disminució dels accidents durant el confinament i la iatrogènia que comporta també la pràctica mèdica.
Oficialment, a Espanya, estem a uns 40.000 defuncions per sobre de la mitjana dels darrers anys, lluny doncs d’aquelles grans epidèmies que reduïen dràsticament la població d’una ciutat o de tot un continent, i s’enduien a una cada tres persones com va passar a la Florència de Bocaccio, o una de cada quatre com va fer la pesta negra a la mateixa Barcelona. Epidèmies que per on passaven entraven a totes les cases i deixaven una estela de despoblació. Ara per ara la covid-19, oficialment, ha mort menys d’un de cada 1.000. Pot semblar molt, però en aquest període han traspassat sobretot malalts cardiovasculars i de càncer, que això sí que és una autèntica pandèmia que truca a totes les portes.
Està clar que fins que no se’n trobi l’entrellat, a aquesta gran confusió que s’ha creat entorn aquesta malaltia, cal complir amb els protocols preventius: val més pecar per excés. Especialment quan s’acosta la temporada de refredats i grips, que donaran molts ensurts. Mentre, val més encarar la vida amb alegria i no capficar-nos en cap malaltia. I per a això, potser sí que hauríem d’apagar la tele.
