La trajectòria política i militar del que fou primer president dels Estats Units es podria dir que va ser cap i cua. Va començar als 21 anys, quan es va presentar voluntari per portar un correu al comandant de les forces franceses, que estaven acampades ben endins en territori d’indis. Hi va anar dirigint un petit destacament, i va tornar només amb un guia, per fer-ne més via a lliurar la resposta. Durant el camí, van tenir una ensurt amb un indígena i, tement ser perseguits, varen fugir pels boscos fins que varen trobar el riu Allegheny. Al creuar-lo, la balsa que havien construir a corre-cuita va topar un bloc de gel i Washington va caure a les aigües braves. El seu company el va salvar i es van refugiar a un illot, on van poder passar la nit. Explicava que, al despertar, el riu s’havia gelat i van poder travessar caminant.
Hom es demana quina mena de gent era aquella, que podia sobreviure a una gelada a la intempèrie, amb la roba molla. Washington era alt (1,88cm), fort i valent, amb fama primer de temerari en la batalla, i després ja com estrateg, amb l’astúcia del camperol. Es diu que es va enfrontar a la mort en diverses ocasions, que estava protegir pel gran esperit i mai no moriria en el camp de batalla, i així va ser.
Al cap dels anys va tornar a viure una situació similar, que esdevindria el penúltim dia de la seva vida: a l’hivern, en una cavalcada per la seva hisenda familiar del Mount Vernon, a Virginia, va quedar ben xop per la pluja. Aquest cop, però, tot i tornar al confort de la seva mansió, per la nit va començar a tenir esgarrifances, se sentia febrós i amb molt mal de coll. Tenia la gola tant inflamada que fins i tot li dificultava la respiració. Tot i trobar se malament, no devia creure que era una afecció greu, doncs no va considerar que valgués la pena despertar el seu metge. I, més que res, resultava innecessari molestar-lo, quan ja sabia perfectament el que li receptaria. Així que va manar els seus assistents que anessin a cercar directament al seu barber, per avançar feina, i li practiqués la sagnia de rigor.
Si és dolent que un malalt s’espanti, encara és pitjor quan s’espanta el metge: això és el que li va passar al doctor Craik. Quan va arribar, a les 11h del matí, va trobar el pacient tant malament que va cridar a consulta a dos col·legues. Mentrestant li va receptar dues copioses sagnies més, dues dosis de mercuri, que en aquell temps s’emprava com antibiòtic, i una cantàrida –una substància molt irritant, provinent d’un insecte, que aixeca ampolles a la pell per exterioritzar el mal-.
Junta de ramadanes, muerte de oveja, deia un metge castellà de l’època. En vista que malgrat aquest tractament tant contundent, el malalt no millorava, en arribar els dos col·legues, el Dr. Craik va receptar una nova sagnia; el Dr. Brown hi estava d’acord, mentre que el més jove dels tres, el Dr. Dick, argumentava que ja li havien extret cap a un litre i mig de sang, i que, en tenir ja 67 anys, “el pacient necessita totes les seves forces”, i tornar-lo a sagnar només podia debilitar-lo encara més. Amèrica ja era un país democràtic i, dos contra un, a Washington se li va practicar una nova sagnia: se li va anar traient sang fins que fluïa tant lenta i espessa, que va costar completar la dosi terapèutica, la qual cosa era una mala senyal, ja que als sagnadors els agradava que la sang sortís a raig. A més, se li va administrar, de nou, un bona dosi (10 grans de calomel) de mercuri per tal d’assegurar una bona purga que descongestionés el coll. També vàries dosis de tàrtar emètic –antimoni-, vapors d’aigua i vinagre al voltant del coll, i cataplasmes de segó i vinagre per reforçar l’acció de les cantàries. I més cantàrides a les plantes dels peus, per aixecar ampolles. Després de molts esforços, George Washington va aconseguir parlar, per dir als seus metges, tant sol·lícits, que el deixessin en pau. El fet és que, 24h després d’haver començat amb les esgarrifances i el mal de coll, l’heroi de la revolució americana, pare fundador dels EUA, la cara del bitllet de dòlar, va exhalar el darrer alè.
Estava retirat després d’haver complert dos mandats de president, i per això es coneixen tots els detalls de la malaltia que va acabar amb la seva vida, i de fet tots els instruments que es van fer servir per aquest tractament estan exposats en un museu.
Se li havien extret vora uns 2L de sang, gairebé la meitat de tota la que circula per les artèries i venes del cos. Una pèrdua de sang així, encara que fos sense intoxicació d’antimoni i mercuri, avui dia seria considerada una emergència mèdica, i la vida del malalt dependria de la rapidesa en que una ambulància el portés a l’hospital. S’accepta que només la immediata transfusió de sang podria prevenir el risc de xoc hipovolèmic. En aquell temps es podia arribar a aquest estat crític per prescripció facultativa.
Es difícil d’aventurar què hauria passat si hagués fet com qualsevol dels seus criats -bany de peus amb aigua calenta per dispersar el fred just després de la mullena, o qualsevol dels remeis proposats per la medicina popular-, però difícilment hagués pogut evolucionar pitjor, i possiblement li haguessin estalviat aquell martiri: molt probablement també aquest final.
Les atencions mèdiques no sempre són sinònim de millor qualitat de vida i de mort, especialment amb una medicina que sovint ha pecat, i peca, d’excés d’intervencionisme.
