Practicar la virtut de la humanitat envers els homes consisteix en dedicar-se a promoure l’interès general i suprimir el que el perjudica. Ara bé, en el món actual, que és el que perjudica l’interès general? És que els grans estats ataquin als petits estats, que les grans famílies pertorbin les petites famílies, que els forts desposseeixin els febles, que la majoria oprimeixi la minoria, que els bergants enredin els ingenus, que la gent ben situada tracti amb arrogància als humils: vet aquí el que perjudica l’interès general. I encara més: que els prínceps no siguin benignes, els súbdits no siguin lleials, els pares no tinguin bondat i els fills pietat: vet aquí el que també perjudica l’interès general. I encara més, el menyspreu de l’home que tenen aquells que avui dia posen les seves armes, els seus verins, l’aigua i el foc, els uns contra els altres per perjudicar-se i massacrar-se mútuament: vet aquí el que també perjudica l’interès general.
— Mozi, s.V a.C.
La Xina de fa 2500 anys, i durant tres segles, vivia en un estat de contínua desavinença i enfrontament entre petits estats. Els pensadors de l’època, contemporanis dels grans filòsofs grecs, no discorrien sobre retòrica o metafísica, sinó que eren essencialment humanistes, i se centraven en el que realment és important per la societat, que és el bon govern: com aconseguir acabar amb el caos i les guerres, i que la població es comporti seguint els principis de l’ètica. La filosofia xinesa va ser des del principi essencialment pràctica, i les seves figures més preeminents han passat a la posteritat amb uns preceptes que són, en molts casos, vàlids encara avui.
Quin sentit té mirar tan endarrere? Què poden aportar avui Confuci, Lao Tse i Mozi al bon govern i a la pau social? Si bé la situació de la Xina antiga és ben diferent de la nostra, el que tenim en comú posa de manifest el que és realment essencial, l’arrel dels problemes. Vist així, aquestes reflexions poden portar a un pensament més radical, i per tant més revolucionari, que pretendre solucionar els conflictes socials amb ideologies o els –ismes dels segles XIX i XX, que són les que ens han portat fins on som.
Mozi visqué de 479 a 392 a.C. -i per tant contemporani de Sòcrates- va ser posterior a Confuci, amb qui compartia l’ideal d’harmonia i el rebuig a la guerra, que era especialment nefasta pels camperols, que en rebien totes les conseqüències desastroses: collites, fills i mà d’obra perduts… D’origen humil, Mozi tenia una ideologia més lligada a la mentalitat del poble que no pas al refinament de Confuci, i per això era fonamentalment pràctic en les seves propostes: l’objectiu de la política no és altra, des del seu punt de vista, que assegurar la subsistència del poble, pel que cal austeritat i rebuig de tot el que no és essencial en la vida. Així, per exemple, defensava que els camperols no podien permetre’s un dol de tres anys per la mort d’un familiar, tal com establia Confuci en la societat de la noblesa, ni les despeses d’un enterrament ritual. La seves creences religioses eren animistes i primitives, reflex de la natura, de caràcter antropomòrfic. Els esperits són els autèntics garants de la moral, al que cal venerar i fer ofrenes: manifestacions d’una mentalitat primitiva que creia en els esperits de les muntanyes i els rius, en aquell temps encara molt arrelades entre les classes populars xineses.
La seva oposició a la guerra i a la confrontació és un dels pilars de la seva doctrina. Rebutjava tota mena d’agressió, en el benentès que els eventuals beneficis d’una victòria mai no compensen els danys ocasionats. Tot i així, va organitzar els seus seguidors en forma de milícies d’autodefensa, que estan a l’origen de les arts marcials xineses: una mena de defensors del poble en contra de la injustícia i l’agressió dels més forts. Les idees de Mozi varen tenir seguidors durant uns tres segles, però varen desaparèixer quan el confucianisme va esdevenir oficial en l’imperi xinès unificat. En certa manera, però, aquesta organització per la defensa popular, amb el conreu de les arts marcials, ha sobreviscut en les societats secretes xineses que tant influents han estat tot al llarg de la seva història.
Segons Mozi, l’arrel última dels conflictes, i això és vàlid també avui, està en l’interès personal i en l’egoisme. Per això, advocava per l’estricta preeminència del bé comú per sobre dels interessos individuals. Entenia que les guerres són provocades per la defensa d’interessos propis, família, estat, en comptes de procurar per la humanitat en general.
Considereu l’estat de l’altre com si fos el vostre, considereu la família de l’altre com si fos la vostra, considereu les altres persones com vosaltres mateixos. Si els senyors dels estats tenen aquesta consideració els uns pels altres, no farien la guerra entre ells.
— Mozi
Per Mozi, tots els homes són iguals per principi, i l’estat havia de garantir aquesta igualtat. Per això, sovint se l’ha denominat el filòsof de l’amor universal, un concepte comú en cristians i budistes, si bé en el seu cas, aquest amor no comporta cap mena de càrrega emocional ni sentimental. És una freda i utòpica abstracció amb la que s’oposava a la idea de Confuci de que l’home és bo per naturalesa, i que el que cal és fer extensiu a tota la humanitat els sentiments naturals envers les persones properes. Per això, la relació fonamental pare-fill, que s’ha traduït com a “pietat filial”, era el model per l’harmonia familiar, que cohesionava les generacions i la societat en general. Per contra, Mozi s’oposava a que s’afavorís la família per sobre de la resta de la humanitat, argumentant que tots som mereixedors de la mateixa consideració, i que les persones han de ser valorades segons els seus mèrits i no pas segons els seus vincles.
Els reis de l’antiguitat reverenciaven els savis i promocionaven els més capaços; no afavorien ni als seus propis parents, ni als nobles, ni als rics, ni als bells. Alçaven als més capaços a les més altes funcions, els cobrien d’honors i de riqueses. Els incapaços, al contrari, eren rebaixats i reduïts a la pobresa i a la humilitat de simples servidors.
— Mozi
De fet, en el que tots els pensadors de l’època estaven d’acord és que la societat ha d’estar estructurada en jerarquies; aquesta ha estat la clau de la civilització xinesa, en la qual l’accés al rangs superiors es feia en funció dels mèrits i les capacitats de les persones, en el benentès que l’harmonia social només es pot aconseguir quan els estrats superiors són un model de conducta i virtut per la població.
Pels seus orígens humils i per la seva ideologia igualitària i de defensa dels desvalguts, el marxisme el va considerar com el primer comunista. Però en portar a l’extrem la subordinació de la subjectivitat a l’interès general, fa que les seves polítiques esdevinguin antinaturals i inaplicables. Segurament per això va ser bandejat per les teories de Confuci, per qui preferir els propers als estranys es basa en un sentiment natural, gens reprovable en el context del principi ètic de no fer als altres el que no vols que et facin a tu.
Si la gent del món no s’estima, els forts inevitablement dominen els febles, els rics inevitablement saquegen els pobres, els nobles inevitablement menyspreen els humils, i els astuts inevitablement enganyen els necis.
— Mozi
A més del primer comunista, percussor de cristians, budistes, ecologistes, pacifistes, és un idealista abanderat de la bona gent de tots els temps. Està clar que si ningú no fes la guerra hi hauria pau, que si es tingués consideració per la casa de l’altre com si fos la pròpia no hi hauria lladres ni bandolers, i si tothom es regís pel bé comú, no hi hauria conflictes…. En els temps dels grans filòsofs, per molts els més savis que ha donat la història de la humanitat, el pensament de Mozi és senzill, basat en el sentit comú; una defensa dels desvalguts que ha tingut sempre una gran acceptació entre les classes populars malgrat, o potser gràcies a la seva visió utòpica.
I és que més que l’amor universal, el que es posa de relleu és la compassió, una virtut de la que avui dia se’n parla poc, i que en general no agrada: ni compadir, ni molt menys ser compadit, perquè “compadir” és compartir un patiment, i en una societat que no sap gestionar el patiment, compartir-lo no fa altra cosa que multiplicar-lo. No hi ha lloc per la compassió, com no hi ha lloc pel patiment.
En canvi, si analitzem bé el terme veurem que si compadir no agrada, encara agrada menys els seu contrari, que és ser cruel, fred, indiferent, insensible… Si bé tant cristians com budistes entenen que l’existència és essencialment patiment, l’assumien i cercaven la manera de sublimar-lo, encara que fos en una altra vida. Avui, però, en la societat de l’hedonisme i el confort, el patiment s’ha generalitzat tant que gairebé es considera un fet natural: ansietat, depressió, addiccions, trastorns alimentaris, sentiments de culpa, ressentiment, frustració… tota mena d’emoció com a impuls ètic que mou a l’acció, pot generar avui impotència i insensibilitat.
Aleshores, què faria Mozi, avui?
Tenint en compte que la idea de Confuci parteix de la base que l’home és bo per naturalesa, les seves idees no poden ser aplicades a un sistema corrupte que promou l’interès particular i material per sobre de qualsevol altra consideració. Segurament promouria un salt en el nivell de consciència i posaria en qüestió tant l’egocentrisme com l’antropocentrisme d’una societat que manipula la naturalesa fins a deteriorar el se propi medi.
La compassió de Mozi condueix a l’acció, és activa i no pas passiva, promou a la cooperació i no a la confrontació. Recupera la idea de que tots som un, que compartim el mateix destí, i que la natura és un ésser viu.
