A mi em crea una mica de confusió el fet de que apareguin constantment persones que aporten la «seva» herba miraculosa: el magnesi (Ana Mª Lajusticia) l’avena , l’aloe, etc, etc. Això fa que els oients no sapiguem ben bé quina ens convé més o, a l’inrevés, ens fa pensar que tot el dia hauríem d’estar prenent de tot. Gràcies per les seves aportacions a l’Ofici doncs sempre es manté en el terme mig, el de la virtut. Salutacions cordials. C.C.
Tots els remeis poden ser miraculosos quan són els adequats per la persona i el moment. La qüestió, com bé diu, és saber quin és el més adient en cada circumstància. La primera distinció a tenir en compte és entre els naturals del nostre entorn, que estan a l’abast de tothom, recolzats per la tradició, i els industrials, els processats, els recolzats per la moda, els forans, normalment molt més cars i que, per fomentar la salut, només excepcionalment són superiors als que tenim a la cuina, a l’hort o als marges dels camins.
Així que, al meu entendre, primer de tot cal mirar amb recel:
— Les novetats terapèutiques. Només cal fer memòria de tots el remeis que han despertat grans expectatives, s’han posat de moda i han caigut en l’oblit en poc temps. A l’article Teràpies de moda en trobareu uns quants exemples. És aconsellable donar prioritat als remeis experimentats durant segles, encara que no tinguin darrera una publicitat que els faci atractius.
— Els que venen de tan lluny, que arriben carregats d’efecte placebo, deixant els remeis locals com uns provincians. L’any passat un amic em va demanar que li portés del Japó un bolet medicinal, el reishi, la fama del qual li atribuïa efectes meravellosos pel tractament de moltes malalties, fins i tot del càncer. Allí vaig buscar-lo a herbolaris, des dels més moderns i sofisticats als més tradicionals de Kyoto. Molts tenien una maqueta del bolet, però cap d’ells en tenien en existència, doncs ja no tenia demanda perquè els japonesos l’havien substituït per un altre remei, també miraculós, que venia del Brasil.
El món de les herbes medicinals té el seu màxim exponent en la cultura oriental, doncs ha estat objecte d’estudi de metges lletrats, que han anat acumulant coneixement al llarg de dos mil·lennis, desenvolupant un sistema racional de gran complexitat i efectivitat, però és ben difícil d’obtenir bona qualitat i aplicar a un altre context cultural. Vegeu l’article de l’Enciclopèdia Biosfera.
— Els que són molt cars, les virtuts es magnifiquen gràcies a la clàssica confusió entre valor i preu, quan de fet els remeis més excel·lents acostumen a ser molt accessibles.
Els remeis d’eficàcia provada solen ser molt senzills i de proximitat, molts cops d’ús quotidià: l’all, la ceba, la llimona, el vinagre, el gingebre, la farigola, la camamilla, l’hipèric… i també el magnesi –molt popular entre els nostres avis–, o la civada (l’avena en castellà) –molt consumit en països més freds. “An apple a day keeps de doctor away”, diuen els britànics, i tots els refranyers van plens de les virtuts de les herbes medicinals. Com que de fet no hi ha una línia clara de separació entre aliment i remei, hem de considerar la mateixa alimentació, en totes les seves variants, com un recurs terapèutic de primer ordre (vegetarianisme, crudivorisme… o fins i tot els dejunis poden ser molt beneficiosos per a la salut en determinades circumstàncies).
Tanmateix, en ésser la tradició tant rica en remeis, encertar el més adient no sempre és fàcil. Especialment perquè són pocs els consensuats per a un mal determinat: “tantes dones, tants remeis”, es deia, ja que les dones eren les que tenien cura dels malalts i les dipositàries del saber mèdic tradicional. En casos seriosos, es recorria a un entès, que aconsellava seguint la seva experiència i intuïció. Amb la irrupció dels fàrmacs al s.XX es va trencar aquesta tradició, i si bé ara es pot consultar a herbolaris, metges naturistes o terapeutes, el factor fonamental de la decisió ha de ser el sentit comú, la pròpia intuïció i la pròpia experiència. Pel que jo he vist, les persones que consideren que un remei els ha resolt problemes o, fins i tot, són bàsics per la seva salut, hi han arribat de manera aparentment atzarosa, de vegades seguint el consell d’un entès, però moltes d’altres perquè ho han escoltat d’algú, o han llegit a alguna banda, i s’han sentit impel·lits a provar-ho. I en notar que els anava bé, han seguit fins superar el trastorn, o inclús el mantenen tota la vida.
Aquesta mateixa setmana, una senyora de 90 anys m’ha explicat com es va curar d’una malaltia del fetge:
La ceba és el millor medicament del món. A mi em va curar el fetge fa tres o quatre anys. Vaig anar a veure el meu fill a Bilbao i em vaig trobar amb el fetge ben botit, enorme i vaig estar quinze dies a l’hospital, i en tornar a Barcelona vaig estar tan fotuda com allà. Un dia, caminant pel carrer Pelai, una persona que en un primer moment no vaig reconèixer em va cridar: –Senyora Bea, senyora Bea! Més tard vaig recordar que era una senyora que venia sovint a la meva modisteria –jo abans tenia una modisteria– i que sempre es queixava del fetge. Li vaig preguntar per la seva salut, i em va dir que s’havia curat. –O sigui, que al final va trobar un metge que la va curar –vaig dir-li. –No va ser un metge, va ser un “curandero”, i va ser menjant ceba–.
Ho vaig provar, vaig estar dos o tres mesos menjant només ceba, i oli en un llum. A la casa on comprava, la dependenta, que era sudamericana, em va dir: “Mire señora, me tiene intrigada una cosa. ¿Usted qué cocina con tanta cebolla que compra?” I li vaig explicar, però la gent no s’ho creu. Quan la doctora va veure la meva anàlisi va dir que mai havia vist una cosa com aquella en tots els anys que portava de doctora. Es tracta de menjar només ceba, que s’ha de trossejar petita i s’ha de tirar poc a poc a l’aigua, mentre està bullint, de manera que no s’aturi el bull. Bullida així és molt bona, però a vegades m’hi posava dues o tres tavelles de mongeta tendra i per esmorzar uns rosegons de pa.[i]. Encarna
Un dia, quan feia de metge de poble, en anar a esmorzar al cafè vaig trobar un veí que menjava una ceba en dejú, convençut de que prendre’n una cada matí era el secret de la seva salut i benestar. Tant entusiasmat estava que vaig voler-ho provar: el pagès donà un cop de puny a una ceba per treure-li la fortor i me la va donar. Un exemple clar de que no a tothom li convé el mateix: a mi em va provocar un bon mal de panxa i cap ganes de repetir.
La ceba és un dels molts remeis de la medicina popular que té múltiples aplicacions, però igualment podríem parlar d’altres condiments o herbes de l’hort –o fins i tot males herbes- que tenen uns efectes molt beneficiosos per a la salut. El camp és infinit, i ningú coneix les propietats de tot; és un món fascinant en el que cal començar estudiant i experimentant cada remei un per un, fent cas a la dita: “la millor medicina és la que a hom li prova”. Cal incloure en aquesta línia els productes de parafarmàcia, més sofisticats i d’un valor variable.
De totes maneres, no s’ha d’oblidar que la fe és la que cura, i que com diu el refranyer: “qui no s’ha de morir, l’aigua el cura”.
Tanmateix, s’hauria de trencar amb l’hàbit, tan propi de la societat de consum, de pensar en prendre coses, quan el que ens hauríem de demanar, en primer lloc, és què hem de deixar de prendre: el cafè, el sucre, el menjar processat o el simple excés de menjar. Els bons aliments són els més senzills de tots: l’aire pur, la respiració profunda i pausada,els banys de sol (amb moderació), l’activitat física adequada (millor si és lúdica), l’aigua –en totes les seves aplicacions-, l’ànim alegre, la pau d’esperit i una actitud d’agraïment envers la vida. Amb això, es confirma que, literalment, els millors remeis no tenen preu i estan a l’abast de tothom.
[i] L’Encarna es va trobar bé, però no sabem què li passava al fetge, que tant va sorprendre a la seva metgessa. M’ha dit que li demanarà l’analítica, i quan la tingui complementarem la informació, per poder valorar millor l’efectivitat de la seva cura.
