Naturalment que sí
Dir “no” tot sovint suposa un conflicte i una font de malestar. Dir que “sí” és més fàcil: no s’han de donar explicacions ni crea cap tensió. En canvi, el “no” davant la demanda de l’altre és sempre un repte psicològic, la negació de la voluntat d’ajudar, de donar, de participar; fàcilment es pot interpretar com una falta de consideració, i desperta el temor de ferir l’altre. I és així perquè, en les relacions, és més propi de la naturalesa humana dir que “sí” que no pas “no”: la civilització s’ha desenvolupat gràcies als lligams de col·laboració, de solidaritat, d’ajuda mútua, al “avui per tu, demà per mi”. Tradicionalment, no s’era tant directe a l’hora d’expressar una negativa: el “no” sec i pelat era una raresa, una desconsideració, i a Orient fins i tot una falta greu d’educació, ja que era sempre prioritari preservar l’harmonia. Això no vol dir que s’acceptés tot, ni molt menys, però la fórmula era essencialment positiva, empàtica, subtil. Això sí, el receptor captava de seguida el missatge que hi havia darrera d’una expressió aparentment neutra, una sensibilitat que avui poc o molt s’està perdent, i que obliga a respondre a demandes invasives amb negatives de defensa pròpia.
“No”, per necessitat
En els temps que corren dir “sí” complica l’existència, ja que a la societat de consum tothom està molt necessitat, va sobrecarregat de feina i necessita ajuda, pel que és impossible complaure tothom. L’home modern és víctima del propi progrés: com que és molt fàcil desplaçar-se, està tot el dia amunt i avall; com que és molt fàcil comunicar-se, està permanentment connectat; com que hi ha tantes coses a fer, està sempre en activitat…. I més hores tingués el dia, més coses faria. Per això, no tant sols s’ha de dir que no a certes demandes de persones de l’entorn, sinó sobretot als abusos, a les manipulacions, a les pressions i temptacions lligades a l’estil de vida modern. En tot cas, dir “ no” ha esdevingut una necessitat per tal de deixar espai als propis projectes i, en definitiva, a la pròpia existència.
Dir “no” té unes implicacions molt diferents en funció de les circumstàncies, però és el que ens permet establir límits a les demandes de l’exterior. Ara bé, el “no” és un adverbi difícil de manejar, i per tal de no crear tensions, ni en l’àmbit social ni en un mateix, s’ha de saber emprar de manera constructiva.
Dir “no” quan ja s’està al límit no és una solució a l’estrès, sinó un element estressant més: és com si haguéssim anat posant pedres en una motxilla imaginària que carreguem a l’esquena fins que no podem més; al final sempre arribarà un moment en el que s’haurà de dir “prou” i aturar-se per esgotament. Tots els mals són molt més fàcils de dominar quan són petits, i saber dir “no” a temps permet viure més relaxadament i facilita la consecució dels propis anhels. Aquest no és en ell mateix un plantejament egoista, sinó que també és vàlid quan el que es vol és ajudar als demés: fer coses pels altres no vol dir fer les coses que volen els altres. Però com que el “no” comporta sempre una certa confrontació amb el desig o la necessitat de l’altre, tendim a evitar el conflicte i posposar la negativa.
A la societat moguda pel desig, del “per què ho he de fer si no en tinc ganes”, no imposar el propi desig és cedir al desig de l’altre, no imposar la pròpia ambició és cedir a l’ambició de l’altre, no seguir la pròpia il·lusió, implica seguir el que li fa il·lusió a l’altre. La incapacitat de dir “no” sol ser un signe de debilitat, d’inseguretat, de por de no agradar o no ser acceptat: si dir “no” ens fa sentir culpables, serem presa fàcil del xantatge emocional.
El “no” encertat
Un “no” encertat és més positiu que un “sí” ja que, de fet, una negativa comporta altres possibilitats i afirmacions, de la mateixa manera que un “sí” tanca la porta a altres opcions. La negativa entranya un joc de preferències i prioritats, i el que dóna sentit al “no” és l’altra cara, la positiva. El primer pas per a dir “no” de manera positiva és tenir clar la nostra prioritat, saber el que és realment important per a nosaltres. Per evitar tensions tant personals com socials a l’hora de dir “no” cal fixar-se en aquest aspecte que tot sovint roman ocult. Es tracta de sumar, no d’enfrontar; d’optar per la solució més adient, en comptes d’anar de rebuig en rebuig. En comptes de dir contínuament que no, la qual cosa crea tensió per ella mateixa, és molt millor establir des d’un principi els límits de la relació, o del que hom pot aportar.
Per què dir “no”
No hay mayor esclavitud que decir que sí cuando se quiere decir que no.
— Baltasar Gracián
Dir “no” pot resultar difícil, però el preu que es paga per no saber dir-ho quan toca és molt alt: prescindir del que és prioritari i perdre la pau interior. Quan no sabem dir “no” ens hem de conformar a fer sempre el que els altres volen. Ens comprometem i després ho hem de fer a disgust; es cedeix per complaure, per por a decebre, perquè l’altre no s’ho prengui malament… I a la llarga acabem inhibint l’expressió de les pròpies emocions. En aprendre a dir “no” es poden fer tries més conscients, es retroba un sentiment de llibertat i de control de la pròpia vida. A més de que es pot ser més útil als demés, aportant el millor que hom pot donar.
Tot sovint es creu que dir “no” és una falta de consideració envers l’altre, i ens sentim malament en fer-ho, creient que la pròpia imatge es veu perjudicada. Però no té perquè ser així, ans al contrari: si el “no” respon a una actitud positiva davant la vida, la negativa reforça el propi camí davant d’un mateix i dels altres. Això no implica pensar només en un mateix de manera egocèntrica sinó d’englobar les sol·licituds de l’entorn en el propi projecte vital: és la naturalesa d’aquest projecte, en funció de què es prenen les decisions, el que determinarà si és egoista, centrat en l’interès, els diners, el poder o l’ambició personal, o bé si és generós, es fa pensant en el bé comú, o fins i tot “en benefici de tots els éssers”.
No tots som iguals, encara que avui sembla que les receptes hagin de ser universals: tots hem de ser emprenedors i procurar sobretot per nosaltres mateixos. Quan, en realitat, els projectes vitals són molt diversos, de vegades molt concrets, de persones amb grans idees, d’altres molt pràctiques, i els que tenen per prioritat cultivar l’harmonia familiar o social.
El “no” és imprescindible per l’èxit, però també ho és per la salut, per exemple tallant els hàbits de soca-rel, abans no arribin a convertir-se en vicis. També ho és en la formació dels nens, ja que delimita el terreny més favorable pel seu desenvolupament psíquic i emocional.
Quan dir “no”
En una conferència, un expert en gestió del temps va posar sobre la taula un pot gran de boca ampla, i al costat pedres de la mida d’un puny i va demanar als assistents quantes pedres creien que hi cabien. I llavors les va començar a posar. I tot seguit els va demanar si estava ple; i la majoria va dir que sí.
Llavors va treure una recipient amb grava, i en va posar part al pot i el va sacsejar, i les pedretes van ocupar els espais buits. L’expert va demanar si estava ple, i els oients van dir que potser no. Va afegir sorra al pot, i els va demanar si estava del tot ple; i els assistents van dir que no. I, en efecte, finalment va afegir un litre d’aigua al pot, que encara no estava a vessar.
-I què hem demostrat? –Va preguntar. I un dels assistents va dir: -Que no importa com n’estigui de plena la teva agenda que, si t’hi esforces, sempre pots fer que hi càpiguen més coses.
-No -va respondre l’expert-. El que aquest exemple demostra és que si no col·loques les pedres grans primer, després ja no les podràs posar. ¿Quines són les pedres grans de la teva vida? Els fills, els amics, els somnis, la salut, la persona estimada. O bé són: la feina, les reunions, els viatges de negoci, el poder o el diner? L’elecció és teva. Una vegada t’hagis decidit, posa aquestes pedres primer. La resta trobarà el seu lloc.
“Les pedres de la vida”, autor desconegut
Si tenim clares les prioritats, dir “no” és molt més fàcil. No es tracta de desenvolupar un caràcter agressiu i dominant, ni de menystenir el parer dels altres, sinó de mantenir-se ferm en les pròpies conviccions. La millor guia per optar pel “sí” o el “no” no està tant en el terreny de les convencions socials sinó en una mena de veu interior, en la intuïció de què és millor en cada situació. En cas de dubte, és un bon criteri pensar què li aconsellaries al teu millor amic en aquestes circumstàncies.
Com dir “no”
La forma és important, doncs tampoc no es tracta de fer com el típic que té el “no” sempre a la boca, intolerant, inflexible, incapaç d’adaptar-se als altres, i pretén imposar sempre el seu criteri, en una permanent demostració de poder; persones competitives que tenen esperit de contradicció i gust per la confrontació.
També el batibull emocional de la persona que vol dir “no” i no gosa, que s’excusa, que es justifica, i que fins i tot menteix per no quedar malament s’encaixa amb dificultat. El “no” ha de ser clar i tranquil, en clau positiva, sense masses explicacions, justificacions ni disculpes, evitant donar elements per l’argumentació i la confrontació personal. La culpa és un producte de la imaginació: s’adquireix pensant i s’esvaeix mitjançant el coneixement i la reflexió. Ser honest, directe, a més de sincer, amable i empàtic, és a dir, parlar “clar i català” és la millor manera d’evitar el conflicte amb un mateix i amb els altres. Al capdavall, s’està dient “no” a una proposta, no a una persona.