Les diferents funcions del cos humà tenen lloc en un medi molt estable, de tal manera que quan aquest equilibri es trenca, s’alteren les funcions i s’entra en un estat de malaltia. Alguns paràmetres amb els que es mesura aquesta estabilitat tenen un marge d’oscil·lació força ampli, com per exemple la concentració de cèl·lules a la sang o fins i tot la temperatura corporal, mentre que d’altres s’han de mantenir pràcticament constants, com la salinitat del medi intern, i també la seva acidesa, que pot variar poc de la xifra del pH 7,35, que és la saludable segons la medicina oficial, encara que hi ha qui considera que pH 7,46, i per tant molt més alcalí, correspon a organismes més saludables, tant des del punt de vista físic com emocional.
El pH del medi, potencial d’hidrogen, és el grau d’acidesa o alcalinitat del medi intern, que influeix en els processos químics i biològics i afecta totes les funcions dels éssers vius. El que mesura és la concentració d’ions hidrogen, i en detecta quantitats tan petites (1/10.000.000) que la seva escala segueix una seqüència logarítmica, de manera que un punt equival a 10 cops més.
Un excés d’acidesa del medi afavoreix l’envelliment, les infeccions i els fongs, i és el terreny en el qual sorgeixen totes les malalties, especialment cròniques. Fins al punt que s’ha arribat a afirmar que “Només hi ha una causa veritable de malaltia, que és l’acidosi”. L’acidosi lleugera provoca un estat de subsalut, en principi amb símptomes com cansament, falta d’energia, al·lèrgies, dolors, mentre que l’acidosi més acusada està, segons els qui avaluen la salut des d’aquest prisma, a l’origen de totes les malalties.
Ara bé, l’organisme humà és una unitat de gran complexitat, que la ment no pot copsar en la seva totalitat. Per això, només el podem considerar en nivells (psíquic, emocional, físic, bioquímic), dins del qual encara hi ha subseccions. Acostumem a dir que són aspectes interrelacionats, però el fet és que només estan separats en la nostra ment. El cas del pH, per exemple, és inseparable de la circulació de la sang i el consum d’oxigen, en el sentit que són fenòmens que sempre van en paral·lel, i és especulatiu considerar un d’ells causa i l’altre conseqüència. I si se li hagués de donar prioritat a algun d’ells, seria a la circulació de la sang, doncs una mala circulació comporta la disminució de l’aport d’oxigen, l’acumulació de detritus i la consegüent acidificació del medi. Des de la perspectiva terapèutica, el que és importat és discernir quin és el punt de vista que permet un reequilibri més senzill i eficaç, i que no té perquè ser sempre a nivell bioquímic o dietètic, sinó que pot ser psíquic, emocional, i molt en especial, energètic, ja que és molt més fàcil equilibrar l’energia que no pas la matèria.
Els aliments alcalins
Al s. XIX, el fisiòleg francès Claude Bernard, pioner de la medicina experimental, va fer un dels primers estudis sobre la relació entre l’alimentació i l’acidesa, i va veure que els conills que seguien una dieta herbívora tenien una orina molt més alcalina que als que se’ls feia menjar proteïnes animals. A partir d’aquí ja es va deduir que les restes metabòliques, també denominades “cendres” en el sentit que és el que queda després de la combustió dels aliments, podien ser més àcides o més alcalines depenent de l’alimentació.
Ja en el s.XX es va establir que les dietes abundants en clorurs, sulfats i fosfats (anions) formaven àcids, mentre que els aliments rics en potassi, calci i magnesi (cations) formaven restes alcalines. Aquests coneixements es van aplicar a la prevenció de les pedres al ronyó, així com a la d’infeccions urinàries de repetició, en el sentit que una orina àcida facilitava el desenvolupament de càlculs i infeccions.
Només recentment, però, s’ha plantejat la importància que pot tenir l’alcalinitat a la salut en general. I això pot ser degut, en part, a que l’entorn ha esdevingut molt més àcid: l’aire que respirem, l’aigua que bevem, l’estrès, el sedentarisme, la contaminació electromagnètica, els tòxics, les drogues legals i il·legals, a més d’una alimentació basada en productes tractats i refinats, altament acidificants.
Entre els aliments més acidificants hi ha l’omnipresent sucre, els refrescos (doncs a més del sucre tenen anhídrid carbònic), la carn, la llet i els seus derivats, i en general tots els productes d’origen animal, els cereals i farines refinats, els conservants i tots els aliments envasats, a més de l’alcohol, el tabac i molts fàrmacs.
Tanmateix, no s’ha de tenir en compte només l’acidesa pròpia de l’aliment sinó també la naturalesa d’aquests àcids: així, les proteïnes animals produeixen àcids no volàtils, com l’úric, molt més difícils d’eliminar que els que produeixen en el metabolisme les proteïnes vegetals, com l’àcid cítric. La llimona, per exemple, és molt àcida, però la part àcida és molt volàtil, així que en consumir-la es transforma en el seu oposat, i de fet és un dels aliments més alcalinitzants.
Els aliments frescos i naturals, d’origen vegetal i de conreu ecològic, tenen en ells mateixos els minerals necessaris per neutralitzar aquesta acidesa.
Els aliments que es consideren més alcalins són les verdures, en especial els sucs i les amanides, les llavors, els fruits secs, les fruites menys dolces (en especial l’alvocat) i les llegums. En general, els partidaris d’aquest tipus de dieta aconsellen prendre 80% d’aliments alcalinitzants, per un 20% lleugerament acidificants. O també un 25% de cuits per un 75% de crus, que conserven totes les vitamines, els enzims i els minerals. Controlar el pH cada dia, tant de la saliva com de l’orina, permet detectar l’esforç de l’organisme per desprendre’s de les cendres metabòliques.
Per combatre l’acidosi, des del punt de vista dietètic s’aconsella:
- Deixar de consumir aliments processats, especialment el sucre, les drogues i les proteïnes d’origen animal.
- Depurar l’organisme amb infusions i sucs verds.
- Prendre suplements minerals i oligoelements.
- Beure força aigua i de bona qualitat.
- Tenir cura de la pell amb banys alcalins (com per exemple de bicarbonat).
En resum, no es pot dir que d’aquest teoria se’n desprengui una alimentació gaire diferent de la vegetariana, de la que en constitueix un cas particular. És una dieta bona per a tothom, però de la que en poden treure especial profit les persones que provenen d’una alimentació molt carnívora, llaminera o addicta al “fast food”.
L’organisme com una pila alcalina
La dieta alcalina és una proposta per alcalinitzar la sang i el medi intern mitjançant un estil de vida alcalí, basat sobretot en una alimentació alcalina.
La producció de residus més àcids que el medi intern és natural, i la repercussió sobre l’organisme depèn, sobretot, de la seva capacitat per neutralitzar-los, a fi de mantenir el medi intern del cos lleugerament alcalí. Com que les seves funcions són acidificants, és a dir, els subproductes del metabolisme són acidificants, el pulmó, el ronyó, el budell i la pell s’encarreguen d’eliminar-los, mantenint així pràcticament constant l’alcalinitat. Una desviació cap a l’acidosi afavoreix l’envelliment i totes les malalties, en especial el càncer, les infeccioses i els fongs.
Està clar que és una visió reduccionista, doncs resumeix tota la complexitat de la fisiologia humana a un sol paràmetre bioquímic. Compara el cos humà a una pila alcalina, que a mida que es va descarregant, és a dir, a mida que va perdent electrons es va acidificant. La imatge és que, igual que la pila alcalina va cedint electrons al transistor, i amb ells l’energia per acomplir la seva funció, els aliments alcalins cedeixen electrons als òrgans i teixits a fi que duguin a terme les seves funcions metabòliques. Segons la seva terminologia, els aliments alcalins aporten electrons i els acidificants, protons; els alcalins aporten energia, i els àcids se l’enduen. Els aliments crus contenen energia elèctrica, mentre que la cocció per sobre 48º destrueix el potencial elèctric dels aliments. Els electrons ajuden a una bona digestió.
Un relat cientifista ajuda a triomfar: si en comptes d’electrons, pH, es digués energia vital, que és tal com sempre s’ha denominat aquest mena de força que ens manté vius, difícilment cridaria l’atenció. Si se li diu Qi o Prana es cau en el camp de l’esoterisme, però utilitzant “alcalinitat”, un concepte que es pot mesurar, encara que sigui en un context maniqueista -alcalí és bo, acidesa, dolenta- i considerant el cos com un recipient el contingut del qual depèn exclusivament del que se li posa, s’aconsegueix una gran acceptació: és fer passar un concepte clàssic i uns bons consells dietètics per novetat.
Para este viaje no hacían falta alforjas: tantes explicacions per acabar desaconsellant en el millor dels casos els productes d’origen animal, els processats, refinats i tot el que ve empaquetat i enllaunat. I aconsellar aliments vegetals frescos i a poder ser de conreu ecològic, beure sucs verds, beure molta aigua, a poder ser de manantial, si no ionitzada, mastegar bé, menjar poc a poc, deixar de menjar abans d’omplir-se, no atipar-se, esmorzar com un rei, sopars lleugers, fer exercici, equilibrar les emocions, dormir bé i tenir pau espiritual… Tot això que ja deien les àvies que és saludable, però ara sabem que ho és perquè alcalinitza l’organisme, perquè aporta els electrons que recarreguen les nostres piles, i les verdures són bones perquè ajuden a neutralitzar els àcids metabòlics.
Una dieta miracle
El llibre que més ha contribuït a difondre aquest invent és La milagrosa dieta del pH, de Robert O. Young. Un altre americà que pretén ensenyar a menjar a les cultures de llarga tradició gastronòmica. En el seu llibre es poden llegir afirmacions tant agosarades com: “La clorofil·la redueix la fixació dels cancerígens a l’ADN del fetge i altres òrgans”, o amenaces com: “La deshidratació mata, la sal processada està desmineralitzada i ens està literalment matant”. Deu ser qüestió de fe, de bona fe que en les seves ànsies d’ajudar creen una línia de productes comercials que alcalinitzen i garanteixen una bona salut.
Els nord-americans, un poble sense tradició gastronòmica, últimament s’han entestat en explicar-nos què i com hem de menjar. Mentrestant, a casa seva han desaparegut pràcticament els mercats i el comerç de proximitat, els aliments es compren a les grans superfícies, de manera que és ben difícil, sobretot en els nuclis urbans, trobar aliments que no estiguin processats o manipulats d’una o altra forma.
Darrerament els miracles de Lourdes van escassos. En contrapartida, però, la societat de consum els distribueix pròdigament, vist el munt de llibres sobre productes i dietes miraculoses. La dieta del pH pot suposar per als nord-americans un canvi positiu en la seva alimentació, i aquí, enlluernats per quatre conceptes manllevats de la ciència, les copiem d’una manera força acrítica.
En general aquests “innovadors” tenen tocs d’il·luminats (i de fet Robert O. Young va fer de missioner de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies). Es pensen que han descobert qui sap què i han trobat la sopa d’all en l’explicació d’un fenomen natural en altres termes. Però si bé posar-hi terminologia científica pot aconseguir impressionar els profans, es troba amb l’escepticisme dels metges, ja que l’organisme primer acidifica molt el que es menja durant el seu pas per l’estómac per alcalinitzar-ho desprès al budell; pel que sembla forassenyat que el pH de l’aliment pugui influir tant com els recursos del propi organisme.
Aspectes positius de la dieta alcalina
A qui s’hagi engrescat a seguir una de les moltes versions de la dieta alcalina, li agradarà saber que, en el seu conjunt, és un règim saludable, ja que contribueix a desmuntar errors comuns com el de que beure llet és bo pels ossos, la carn és la millor font de proteïnes, els fàrmacs la millor manera de tenir cura de la salut, el sucre dóna energia, el pa blanc alimenta i tota la sal és dolenta.
A més, aquesta dieta ha tingut molts seguidors entre els malalts de càncer. En un context orientat a combatre directament la malaltia emmetzinant-la, cremant-la o extirpant-la, posa de relleu la importància del terreny, i planteja el dilema bàsic que enfronta els qui pensen que el medi àcid genera el càncer, amb els qui creuen que és el càncer el que acidifica el medi. Dos fets que van plegats, però que no hi ha acord sobre què és primer, tot i que és una qüestió fonamental. Però sigui com sigui, el que és segur és que els tractaments actuals per aquesta malaltia són extremadament acidificants i que sanejar el terreny mitjançant aliments saludables és beneficiós, i potser també essencial per superar la malaltia.
Conclusió
Desaconsello menjar alcalí. Per favor, no mengeu electrons, que no tenen gust de res.
No es pot delegar la salut a la tireta que assenyala l’acidesa de la orina o de la saliva, ni resumir la salut a un sol paràmetre.
Es recomana prendre aliments sans, frescos, i amb una bona proporció de crus. Aliments naturals, conreats naturalment; no cal parlar aquí d’excessos, perquè en la mesura que alimenten de debò, comporten ells mateixos la moderació.
A banda d’aquesta, hi ha un ampli ventall d’opcions i recursos dietètics, tots ells beneficiosos, i optar per la més adients per cadascú. En aquest sentit cal ser autònom, i deixar-se guiar per l’instint i per d’intel·lecte, no per les manies, la por i les especulacions siguin en termes científics o directament esotèrics. Darrerament a l’Ofici de Viure hem parlat d’algunes d’aquestes possibilitats: adéus sopars, la dieta intermitent, el frugivorisme, la civada, els sucs verds, les algues, l’aigua de mar, la macrobiòtica… En tot cas, el menjar ha de ser una activitat agradable i plaent.
La feina del metge, excepte en algunes malalties, no ha de ser dir què s’ha de menjar, sinó fer que l’organisme estigui prou sa com per que aprofiti el que menja. En el ben entès que la capacitat de neutralitzar l’acidesa depèn, a banda de la qualitat dels aliments, d’un metabolisme correcte i del bon funcionament dels òrgans de depuració: pulmó, ronyó, budell i pell.
