Medicina oriental

Vull agrair a l’acupuntura que m’hagi alliberat d’un malson.
El meu mal, sense ser greu, no em deixava viure, em provocava molts trastorns: em ploraven els ulls, esternudava contínuament, tenia sempre el nas tapat, de dia no vivia i de nit tampoc no dormia. Encara ara, quan hi penso, no sé com ho vaig poder suportar. No havia tingut mai al·lèrgia. Era jove i amb quatre fills.
Tot va començar quan, amb el meu marit, vam decidir, amb molta il·lusió, fer-nos una casa fora de Barcelona. Al cap de pocs dies d’anar-hi a viure, a l’estiu, em va venir l’al·lèrgia. Em trobava tant malament que vam haver de baixar a Barcelona a visitar un especialista, que em va dir: «Això, senyora, és molt difícil de curar, és com buscar una agulla en un paller». Em va receptar pastilles i me les vaig prendre, però em feien sentir una cosa molt estranya, que no era jo. Només tenia son i, quan les deixava, em tornava una altra vegada l’al·lèrgia. Així vaig passar uns anys. D’un metge a l’altre. Res no em feia res: medicaments, vacunes, gammes globulines… tot inútil. La maleïda malaltia tornava sempre.
Un dia, la meva filla gran em va dir: «Per què no proves l’acupuntura? A un amic meu li ha resolt el problema. Vols que t’hi acompanyi?».
I allí vam anar, a la consulta d’un metge acupuntor.
Des d’aleshores, ara fa vint anys, no he tingut mai més l’al·lèrgia. Quan arriba la primavera, cap a la consulta del doctor, a posar-hi cura i remei.
També sé per altres veus que no solament amb l’al·lèrgia «fa miracles», sinó també amb altres malalties. Repeteixo, estic molt agraïda a l’acupuntura i al doctor, i que per molts anys pugui seguir fent felices altres persones, com a mi m’ha fet.
He passat moltes coses a la vida, però a vostè el tindré sempre al record per la seva «dedicació a les agulles» que tan sàviament sap aplicar.

Era pels volts del 1998 i jo tenia uns vint anys. Anava a l’universitat als matins, treballava a les tardes i estudiava a les nits, a més de cuinar, netejar i tenir cura del pis que compartia.
Tot d’un plegat, una tarda d’hivern, se’m va ensorrar el món; res era estable al meu voltant, respirava amb dificultat i el cor em bategava de pressa. Des d’aquell dia, les crisis d’ansietat s’esdevingueren amb vertiginosa freqüència, diverses vegades al dia, acompanyades sempre d’un impuls irrefrenable de fugir d’allà on fos. Sempre havia gaudit de bona salut i, tot que ara sé que a l’historial de la meva família s’hi recullen molts trastorns ansiosos, aleshores ignorava que una alteració nerviosa pogués manifestar-se tan real, tan palpable. Ben aviat havia de descobrir-ho.
Uns mesos més tard, incapaç de tirar endavant i veient que el metge no em podia aconsellar res més que valiums per anar tirant, vaig deixar-ho estar tot per passar una temporada en una masia apartada. I, si bé aquell canvi d’aires em va ajudar temporalment, no va donar els resultats esperats; tan bon punt posava els peus al poble, per no parlar de la ciutat, el pànic vital reapareixia. Em sentia una persona malalta, cansada, incapacitada, trista, sense forces. Com envejava aleshores la vida més gris i mediocre!
Finalment em vaig resignar a sotmetre’m a tractament. La família em va enviar al seu psicòleg de confiança, però de seguida em vaig adonar que els seus mètodes m’alienaven. Em va receptar ansiolítics per un “si de cas” i, un dia que ja no podia més, em vaig convèncer de que negar-me a prendre fàrmacs no em conduïa enlloc: ho havia de provar. Un cop a la farmàcia, però, em vaig quedar una bona estona vacil·lant davant la caixeta de cartró que, a un preu exorbitant, prometia aturar aquell perseguidor intangible. Sabia, però, que la salvació també em perdia: si bé potser m’allunyaria del mal, també m’incapacitaria per descobrir, per experimentar, per explorar el que, al cap i a la fi, era jo mateixa. Aquell camí em deixaria encara més invàlida. Vaig tornar la caixeta i vaig girar cua.
Perduda del tot, em van recomanar l’acupuntura. Com que no tenia cap referència, vaig triar un nom a l’atzar de les pàgines grogues: una xinesa segur que no podia fallar. Embarbussant-se amb un espanyol rudimentari, em va explicar en què consistia el tractament i em va ensenyar, amb un somriure sardònic, unes agulles de pam.
Però abans de caure a les seves mans, una tieta que havia provat de tot per remeiar unes fortes migranyes em va recomanar amb vehemència un acupuntor que, tot i ser d’aquí (sic), practicava amb perícia l’art de les agulles d’una mida més tolerable pels aprensius ulls occidentals. Em vaig relaxar a la camilla amb les agulles clavades, volta i volta: no vaig sentir gran cosa. No obstant, en arribar a casa i intentar explicar com havia anat, vaig esclafir a riure. Feia mesos que no reia. Em sentia contenta, feliç, com si hagués pres una droga d’efectes hilarants. Vaig veure la llum.
L’ansietat va retornar poc després, però aquella rialla havia desencadenat un renaixement. Era la primera passa cap a una nova concepció del cos, de la malaltia, de la ment i del món. Aquell remei no m’alienava, sinó que em permetia una pausa, una distància. Em treia del fangar i, encara que m’hi enfonsés de nou, sabia del cert que la vida continuava essent bella.
Vaig tardar una bona temporada en recuperar-me del tot. No obstant, un cop retrobat l’equilibri vaig entendre la riquesa d’aquella experiència: havia aconseguit donar sentit a la malaltia i descobrir nous camins cap a una vida molt més plena que la que havia viscut fins aleshores.

Jo tenia uns trenta anys (ara en tinc setanta) i el meu problema era el dolor. Era un dolor que, quan m’agafava a una articulació, se’m quedava clavada. No era a un punt fixe, sinó que corria d’una articulació a una altra, i no passaven dos o tres mesos que no tingues un atac o altre. El diagnòstic ningú no el sabia; deien que si era àcid úric, que si això, que si allò… fins que vaig anar a l’Hospital General de Catalunya. Aleshores tenia el problema que se m’inflaven els genolls. Se m’hi feia aigua, i el reumatòleg, en el moment de treure-la, va veure que el líquid era una psoriasis que se’m posava a les articulacions, me les descarnava i me les feia malbé.
Aleshores em varen posar una medicació que es diu, vulgarment, sals d’or, i en vaig començar a prendre en injeccions a punta pala, que si fos veritat això de l’or, brillaria per tot arreu. Tampoc em va donar resultat, i aleshores ja em va començar a agafar a cada articulació, i quan se m’hi posava el dolor, me la feia malbé. O sigui que, en tres o quatre mesos, entre una radiografia i l’altra, ja es veia que s’havia desfet.
Llavors van començar a fixar-me articulacions: primer el canell de la banda esquerra, després els dits de la banda dreta, després l’espatlla, de manera que, cada mig any, com aquell que diu, entrava a quiròfan. El procés sempre era el mateix; el dolor es posava a una articulació, s’hi feia líquid sinovial, s’anava inflant, encara entrava més líquid, i al final em feia malbé els ossos. Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, fins a vuit articulacions fixades, i els genolls perquè vam ser-hi a temps, perquè si no també els tindria malament.
Aquestes articulacions les tinc fixades, no les puc moure. Els canells me’ls van posar a 15º per poder conduir, i porto unes varilles als dits. De mica en mica, m’anaven fixant, i alhora em donaven Metroxat, un medicament molt fort que me’l prenia cada cap de setmana i m’havia d’estar el dissabte i el diumenge al llit, perquè no m’aguantava dret. Però tot i amb això, cada mig any màxim, tirant llarg, m’anava agafant; em va agafar a les cervicals, em van agafar dues hernies discals que també em venien d’això, em van posar una pròtesi al maluc… O sigui, que quan m’agafava a un punt, ja estava llest, i acabava destrossant l’articulació que, a més a més, es veia comparant la radiografia de com estava, i al cap de tres mesos. El cas és que el dolor m’impossibilitava cada vegada més; no podia ni conduir. El dolor a la cama m’impedia de prémer l’embrague, i el del braç, posar la marxa. M’havien de portar a tot arreu. No podia treballar, a la feina només podia vigilar el taller i prou. Aixecar-me a les set del matí cada dia era un veritable esforç.
Anaven fent anàlisis per veure com estava el fetge, però amb tanta medicació va arribar un moment que el fetge va dir prou, que ja no tolerava més medicació, que ja el tenia desfet. Aleshores vaig pensar: i ara què? Si prenent pastilles no m’ha passat, si les deixo… Em varen dir que cada vegada que tingués una crisi, m’haurien d’ingressar a l’hospital de la clínica del dolor, i que allí mirarien d’anar fent coses pal·liatives, perquè el fetge ja no podia més. Era cap al mes d’abril, i la doctora de l’hospital em va donar hora pel mes de juliol, amb el benentès que si abans m’agafava una crisi, havia d’anar pitant a urgències, perquè havia arribat un punt en el què, quan se’m posava el canell d’aquella manera, havia d’obrir el congelador i posar tot el braç a dins, per poder aguantar el dolor. I tot i així, cada dos per tres havia d’anar a l’hospital, perquè era inaguantable.
Va ser aquell dia, en sortir, freds, gelats, de l’hospital, que al posar la radio del cotxe, vaig sentir un metge alternatiu a qui sempre escoltava; no recordo de què parlava, però amb la meva dona varem dir: “Aquesta persona potser em podrà ajudar”. Jo, sincerament, tot el què és acupuntura, no és que hi cregués o no hi cregués, però veia més aviat que era per persones psicològiques, per dir-ho d’alguna manera, així que no creia realment que pogués servir pel meu cas. A més, quinze anys abans, m’havien portat a Perpinyà, perquè jo no podia ni conduir, a un metge que m’havien dit que treballava amb miralls, i va ser una estafada molt forta. Va ser l’única experiència amb una “teràpia” alternativa, i va resultar molt decebedora. Però, per sort, mai he perdut l’humor ni les ganes de tirar endavant, i m’ho agafava tot amb la moral que podia portar. Perquè, esclar, tens uns treballadors, i una gent que depèn de tu, i has de lluitar contínuament contra el desconeixement, quan veus que ni els medicaments ni la cirurgia hi podien fer res.
En fi, que vaig trucar, i jo recordo sempre que, a la primer visita, el metge em va dir: “Home, podem provar-ho”. Ni sí ni no, em va dir que podíem provar-ho.
En aquell temps, el genoll el tenia ja clavat i ple de líquid, i cada sis mesos havia d’anar a que me’l treguéssin. El metge em va clavar unes agulles d’acupuntura i em va dir que anés a buscar ortigues i me les posés, que així se’m passaria. Jo vaig pensar: “ortigues?” Però sí, sí, m’hi vaig posar ortigues fresques i em van començar a sortir bombolles i em van treure tot el líquid, i mai més m’ha donat cap atac al genoll. Inclús vaig plantar ortigues en una jardinera, per si de cas em feien falta.
A la pell mai no hi havia tingut res, sempre va ser intern. Suposo que hauria sigut millor si hagués sortit a fora. El que sí recordo és que en les primeres sessions d’acupuntura, que al començament eren setmanals, em van sortir, de mig cos en amunt, excepte al cap, uns medallons brutals de porqueria que anava traient, eren unes taques que anaven supurant. Sort que començava a fer calor perquè, quan m’havia de dutxar, m’havia de posar unes gases. Això va durar de quinze dies a un mes, i després va anar baixant, i mai més he tingut cap dolor d’artritis ni cap taca a la pell.
Quan va arribar el juliol, que tenia visita amb la doctora, em trobava tan bé que, en comptes d’anar a l’hospital, vam llogar una autocaravana i, amb tots els nanos i les seves promeses, ens en vam anar a Holanda de vacances, de càmping, amb les bicicletes, cosa que fins aleshores per mi havia estat impensable. En tornar, vaig pensar d’anar a l’hospital per dir-los com estava la situació. Com sempre, abans de la visita m’havia de fer una analítica; després de molt esperar, va venir la doctora i em va dir que s’havien de repetir les anàlisis perquè s’havien equivocat. I jo vaig preguntar: “què vol dir que s’han equivocat?”. I em va dir: “Deuen ser d’un altre pacient, perquè no són els teus”. “Què vol dir que no són els meus”, “Què estàs prenent, ara?”, “Res no estic prenent”, “Com que no prens res?”.
Aquella dona es va posar histèrica. Em va dir que l’opció que jo podia fer amb el meu cos era meva, però que pensés que ella era la doctora, i que si prenia una determinació d’aquestes, com a mínim havia d’informar-la, perquè en deixar el Metroxat em podia haver agafat un col·lapse. Jo li vaig explicar que estava fent acupuntura, i em va dir que no servia per res, que no hi creia, vaja. I jo li vaig dir: “Miri, he marxat, he anat de vacances, estic la mar de bé, i no he pres res”.
Jo segueixo fent, cada mig any, les visites periòdiques al reumatòleg, que em diu que no em faci il·lusions, que la malaltia la tinc, que l’artritis psoriàsica no marxa, que és de per vida i que l’he d’assumir. I jo dic que bueno, que vale.
Comparant les analítiques d’ara amb les anteriors, ara surten perfectes. Vaja, que qualsevol persona diria que està curat. Però els metges et diuen: “el dia menys pensat…”. Sembla que encara et vulguin amenaçar, volent dir que tornarà, i això que ja han passat vint anys. Al Clínic, em fa el seguiment un equip que està investigant l’artropatia psoriàsica, i que em sembla que em fan servir de conillet d’indies, i no s’acaben de creure que no prengui res, i que només faci acupuntura. El cap de servei em va preguntar a veure què feia, i en explicar-li tal com havia anat, em va respondre: “Mira, a mi no em diguis res. Has anat a Lourdes”. Però així mateix ho va dir, i ho va escriure a l’historial mèdic: “Ha anat a Lourdes”.
El cas és que no s’ha tornat a repetir cap símptoma de la malaltia. Alguna vegada he notat alguna articulació, i he pensat “Ai, mare de Déu”. Però no.
M’he trobat millor dels cinquanta en amunt, des que vaig començar el tractament d’acupuntura, que quan era més jove. Ho vaig passar molt malament, i quan me’n recordo, encara se’m posa la pell de gallina.

Cap als trenta anys vaig tenir un primer atac de dolor molt fort; les mans em feien molt mal, pel que vaig anar a un metge de l’avinguda diagonal de Barcelona, que em va diagnosticar que tenia dolor. Bé, ja es veia.
Em va tractar amb injeccions de sals d’or; me’n posava dues a la setmana, i poc a poc em vaig anar recuperant, encara que m’ho vaig passar molt malament. Després d’un temps, em va tornar a venir, i el metge em va tornar a donar aquestes injeccions de sals d’or, bastant tems, i després va haver un moment en que el dolor va parar. Estava perfecte, tenia força i semblava que s’hagués acabat tot per sempre.
Quan vaig complir seixanta anys donava gràcies a Déu per estar tan bé; al marge de l’edat, estava perfecta. Però un mes després, estava dormint i, de sobte, em vaig quedar clavada pel dolor, que si hagués hagut de sortir corrents, no hauria pogut ni caminar. Vaig pensar: «Què deu ser això?». Poc a poc, el dolor es va anar apoderant de les mans i de tots els ossos, i a l’hospital, després de les analítiques, em van pronosticar que em quedaria en una cadira de rodes. Exactament em varen dir: «En cadira de rodes o morta». Vaig tenir un atac molt fort; tenia tant dolor, que van haver de donar-me cortisona, però només em va inflar horrorosament, i no em calmava gens. I jo li demanava que em donés una cosa més forta, perquè no ho podia aguantar. Però em va dir que una cosa més forta ja era la morfina, i que no me’n volia donar.
Vaig provar de fer acupuntura amb un metge de la diagonal que tenia fama de ser molt bo; em posava una quantitat d’agulles horrorosa per tota l’esquena, tot el que és l’espina dorsal. Vint o trenta agulles, però mai, en dos mesos que hi vaig anar, hi vaig trobar cap mena d’alleugeriment. Al final em va dir que no anava bé, i que l’acupuntura no em feia efecte. Aleshores va ser quan el meu cunyat, encara que jo ja estava desencantada, em va demanar hora a una altre metge acupuntor, i em va dir que si no hi volia anar, que l’anul·lés. Jo veig pensar: «Vés-hi, no hi perdràs res», però hi vaig anar pensant que no. Però just al sortir de la primera visita, li vaig dir al meu marit: «És tant diferent, que em penso que m’anirà bé». De seguida vaig notar un canvi; ja només sortir, semblava que no tingués tan dolor. Al començament hi anava dues vegades a la setmana, i quan vaig estar molt millor, una vegada a la setmana, fins que em vaig trobar tan bé que vaig deixar d’anar-hi. Des d’aleshores, vaig fer vida normal, jugant cada dia a golf, i fins i tot vaig fer varis safari per l’Àfrica sense cap problema.
Però vet aquí que quinze anys després, em van haver de treure la vesícula i operar-me el pit. Aleshores, va tornar a venir el dolor. Estava en un restaurant el dia de l’aniversari del meu fill, i vaig notar que em costava mastegar; vaig pensar que no fos mal d’orella o mal de queixal i vaig anar al dentista i a l’otorrino, però no em van trobar res. El dolor va anar en augment, fins que em va agafar a les mans, i va ser aleshores quan me’n vaig adonar que el que tenia era el mateix dolor que anys abans, i vaig tornar al metge que me l’havia fet passar. I, en efecte, aquesta vegada amb acupuntura i ozonoteràpia, el dolor ha passat molt ràpid, i em torno a trobar perfectament bé.

Ara fa aproximadament dos anys llargs, i arran d’uns trastorns de mal de panxa que vaig tenir, acompanyats d’una certa incontinència (diarrea) a estones i abundant pèrdua de sang, vaig decidir visitar la meva metgessa de capçalera del Centre de Salut públic del meu districte, que em va adreçar a l’especialista de l’aparell digestiu i, simultàniament, a l’uròleg.
L’uròleg va descartar, en les exploracions que va fer, que tingués cap fissura causant de les pèrdues de sang, i al temps també em va explorar la pròstata.
A continuació em van fer anar al servei de consultes externes a que em visités una especialista en l’aparell digestiu, tal com havia demanat la meva metgessa de capçalera, i aquesta doctora em va adreçar a fer-me vàries proves, radiografies, ecografies i també una colonoscòpia. Arran d’aquestes proves varen determinar que tenia una malaltia que s’anomena colitis ulcerosa, i em van informar de que era crònica i no tenia cura, però que seguint un tractament a base de pastilles matí, migdia i vespre, així com també ènemes diaris de Pentasa, podria portar una vida normal, controlar la malaltia i les seves conseqüències. Havia de ser conscient, però, que sempre tindria episodis o brots d’hemorràgies i pèrdues de sang de manera transitòria, i que per tant en aquests períodes caldria que augmentés la medicació de les pastilles de Claversal i els ènemes de Pentasa.
Em vam proposar entrar en un programa de seguiment d’aquest tipus de malalts, els hi vaig donar el meu consentiment i durant aproximadament un any vaig seguir estrictament les indicacions i les visites de control que em varen demanar, no sense que en aquest trajecte d’un any llarg tingués vàries crisis o brots amb pèrdues de sang. Per aquest motiu varen considerar que calia fer un tractament a base de corticoides, amb un programa d’uns dos mesos llargs de durada (amb una dosificació de més a menys) durant els quals hauria de prendre unes pastilles dosificades de cortisona per via oral, així com també un protector de calci de forma diària. Haig de dir que aquest tractament té una resposta altament efectiva, doncs talla molt ràpidament els brots o episodis d’hemorràgies de sang.
A partir del mes de gener del 2006 vaig consultar altres especialistes, i vaig fer-me visitar a l’Hospital del Mar, al departament de l’aparell digestiu, el personal mèdic del qual, desprès de veure les proves que portava, varen coincidir amb el diagnòstic i amb el tractament que venia fent.
El meu estat anímic començava a trontollar, doncs no veia com sortir-me’n, d’aquella situació. En les mateixes dates em vaig assabentar de forma casual, tot escoltant un programa radiofònic, de que existia un tractament alternatiu i possible per millorar la situació de persones amb un quadre semblant al meu i amb les que s’havien obtingut resultats molt satisfactoris a base d’acupuntura.
Vaig visitar la consulta d’un metge expert en medicina xinesa i, tot seguint les seves indicacions, vaig engegar un programa setmanal de sessions d’acupuntura. En aquesta primera etapa, que jo delimitaria d’uns sis mesos aproximadament, vaig alternar les sessions d’acupuntura amb el tractament de la medicació programada que venia prenent, de Claversal i Pentasa.
A partir del mes de març del 2006 em van aparèixer unes persistents molèsties al genoll i el maluc drets, i vaig anar a visitar un traumatòleg del servei de medicina d’empresa en casos d’accidents; em varen fer unes exploracions i proves: radiografies, una ressonància magnètica i una gammagrafia òssia. Arran de les proves em van diagnosticar una osteonecrosis cap femoral dret, i seguidament el traumatòleg em va deixar unes crosses i em va recomanar molt descans, tot dient que no me les deixés mai per caminar.
Totes aquestes circumstàncies no van fer més que malmetre el meu estat anímic. De tot això vaig anar informant puntualment a l’acupuntor, el qual va manifestar l’opinió de que es tractava d’una situació transitòria, que no tenia perquè ser crònica ni permanent.
La prolongació i la incertesa del meu estat, juntament amb el punt de vista i l’opinió positiva del metge acupuntor envers la meva situació, va fer que, en un moment donat, pels volts del mes de juny del 2006, decidís deixar de prendre la medicació diària i seguir amb les sessions setmanals d’acupuntura. Aquesta determinació va tenir un efecte immediat en el meu estat general, doncs de cop i volta vaig deixar de tenir molèsties a la cama i vaig deixar de coixejar.
Fins al dia d’avui que segueixo anant a les sessions d’acupuntura, ara un cop al mes, i des de fa ja mes d’un any, no he tornat a tenir molèsties a la cama, tampoc tinc malestar ni trastorns d’aquesta malaltia que sembla ser que tinc, la colitis ulcerosa.
Aprofito per esperonar tothom que estigui passant per una situació semblant, que no es desanimi i que sàpiga que existeix la possibilitat de sortir-se’n i tenir una vida normal.
Fins aquí la meva experiència viscuda i explicada tal com crec que l’he sentit.

A finals d’estiu de l’any 1981, feia temps que tenia diagnosticada una sinusitis que de tant en tant em produïa un fort dolor al cap. Una d’aquestes vegades vaig anar a la visita del metge de capçalera i em va receptar Dolotanderil en supositoris. Després de seguir el tractament durant molts dies i com que el dolor no em passava, el metge insistí en que en prengués una altra caixa perquè tenia una sinusitis de cavall; al cap de pocs dies vaig començar a trobar-me fluix i qualsevol cosa em provocava llagrimera. A més vaig notar una pèrdua considerable de pes. Torno a anar al metge i ell, estranyat de veure’m, em va comentar si tenia pèrdues de sang a la femta. Jo no havia notat res a excepció d’una petita coloració negra que atribuïa als supositoris.
De tornada a casa vaig controlar especialment la femta i amb molta sorpresa vaig poder comprovar que feia gran quantitat de sang i de mucositat; em vaig quedar bastant espantat i emprenyat de no haver-ho vist abans. Amb unes mostres torno a la visita del metge i ell m’envia directament a l’hospital; allí entre analítiques i proves varies, i a més en època de Nadal, tot estava ple de suplents i no en treien l’aigua clara. Mentrestant anava perdent pes i, com que cada dia estava més prim, creia fermament que el viatge s’acabava quan els meus fills eren molt petits, especialment en Xavier, que tenia pocs mesos, i això m’amoïnava molt.
Passades les vacances de Nadal els especialistes per fi em diagnosticaren una colitis ulcerosa, una inflamació greu al còlon agreujada, segurament, per la presa dels supositoris. Llavors ingresso a l’hospital i durant un mes, amb dejuni total, recupero i estabilitzo el meu “còlon”. Descobreixo amb molta resignació què és una colonoscòpia. Després de varies entrades i sortides de l’hospital, van trobar un medicament que tolerava bé, però la colitis ulcerosa persistia i, és més, em confirmen que és una malaltia crònica, i que per controlar-la he de prendre un medicament concret, la Salazopirina, unes quatre o sis pastilles diàries, i fer-me dues revisions a l’any. Amb la presa de pastilles vaig controlant les freqüents diarrees, i, així, amb la resignació que et dóna la confirmació de varis especialistes en medicina, tant de la Seguretat Social com de la medicina privada, passo casi vint anys.
Al principi d’un nou brot, i al comprovar que no podia controlar-lo com feia habitualment, faig una trucada per telèfon al meu especialista per explicar-li que amb la presa de sis pastilles diàries no controlava el brot; el diagnostic del metge va ser augmentar la dosi de nou a dotze pastilles al dia fins controlar les diarrees. En aquell moment vaig ser conscient de que havia de provar altres coses.
Al comentar el que em passava a la meva cunyada, que té la carrera de medicina, m’apuntà la possibilitat de recórrer a la medicina alternativa, ja que ella anava a un metge d’acupuntura de Barcelona i li anava molt bé.
Jo no coneixia de l’acupuntura res més que el que hem vist per la televisió o premsa escrita…. i d’entrada no em semblava que pogués ser perjudicial. No sense certs dubtes, em presento a la consulta del metge acupuntor i quan li exposo la meva situació, els anys que fa que em medico i que no trobo una millora a la meva malaltia, em comenta que sí que em pot ajudar. Jo francament, em vaig mostrar bastant reaci en un principi, ja que no va fer analítiques, ni colonoscòpies, aparentment amb res més que una simple auscultació del pols em va començar a col·locar agulles per l’esquena i el pit; després d’aproximadament una hora me les treu i em cita per la setmana següent. Una vegada fora de la consulta li comento a la meva dona que, d’entrada, he notat una relaxació prou important, i prenem la decisió de provar-ho durant sis mesos, i que de moment continuaria prenent el medicament i fent les visites al meu especialista de medicina convencional de la Seguretat Social.
En una visita programada a l’especialista, vaig preguntar-li si coneixia o sabia d’algú que anés a fer-se acupuntura, i em contestà que no em curaria, però com que jo insistí afirmà que tampoc em mataria; bé això ja es un consol.
Al cap de tres o quatre setmanes ja em trobava millor, els dolors eren més espaiats i les diarrees més lleus així que vam decidí espaiar la presa de medicació i passar de sis a quatre pastilles diàries. Al cap de sis mesos, ja estava convençut de que això funcionava; poc a poc havia deixat de prendre la medicació, i des d’aleshores !!NO PRENC CAP PASTILLA!! A les visites de l’especialista de la S.S. em troba molt bé i considera que estic en remissió. D’això ja farà quasi sis anys i, francament, la meva situació ha canviat molt, les diarrees, els mal de ventre, els espasmes i les cares de dolor inevitables han desaparegut, i aquella sensació d’inseguretat que et dóna el no saber on hi ha el proper servei en cas de necessitat, les continues corregudes al servei……. els que es trobin amb una situació similar, m’entendran perfectament.
Actualment faig una visita al mes a Barcelona, m’ho prenc com un dia de festa per mi, !!sols per MI!!; vaig amb tren, llegeixo, xerro amb algú, i si em sobra temps, passejo… i a sopar a casa.
Crec que la colitis és aquí, però que l’acupuntura me la controla i estabilitza. No sé com funciona, però funciona, i jo ja en tinc prou.
No pretenc alliçonar ningú, però també és cert que si pot ajudar a algú la meva experiència, ja em dono per satisfet.

La meva història amb l’ansietat va començar fa tres anys. Després de passar un embaràs dintre de tot bo, vaig tenir el meu bebè. Les angoixes i les pors acumulades durant nou mesos perquè tot sortís bé es van esvair i em decidia a gaudir de la meva maternitat. El que no em pensava és que, justament llavors, començaria un malson que quasi ha durat tres anys.
Poc després del part, em va començar a fer mal la zona lumbar. Al cap d’uns dies ja em feia mal tota l’esquena i vaig anar a veure el primer traumatòleg. Em va fer una visita molt ràpida i em va dir que em fes fer unes radiografies per veure quina podia ser la causa del mal perquè ell no hi veia res d’especial en l’exploració. Abans d’acabar la meva explicació, es va aixecar de la cadira per dirigir-se cap a la porta. No em va semblar correcte el tracte i vaig decidir anar a un segon traumatòleg. Aquest em va fer fer les radiografies, i a la visita posterior, em va dir que la causa del meu mal era muscular. Em va receptar deu sessions de fisioteràpia. Jo vaig començar a anar a les sessions i m’anaven força bé. També anava a la piscina mitja hora diària de dilluns a dissabte per ajudar la meva esquena a recuperar-se. La fisioteràpia em va anar bé fins després de la setena sessió. Aquell dia el dolor a tota l’esquena era tan fort que no vaig poder dormir en tota la nit (vaig tenir problemes per dormir durant els dos següents mesos a causa també d’aquest dolor). Vaig parlar amb el fisioterapeuta i em va dir que ell no havia fet res d’especial i que tornés al traumatòleg per comentar-li-ho.
Vaig tornar al traumatòleg i em va dir, més o menys, que a l’esquena s’hi acumulen moltes tensions i que el fet de criar un nadó, donar-li el pit i aixecar-lo tan sovint fa que es realitzin mals moviments. Vaig pensar que tenia part de raó però aquell mal el trobava exagerat per l’esforç que estava fent. I vaig decidir anar a un tercer traumatòleg. Li vaig explicar tot una altra vegada, em va fer una exploració molt llarga i em va fer fer una analítica molt completa i moltes radiografies. Els laboratoris em van trucar al cap d’un dia o dos perquè anés de seguida a buscar-los: hi havia un problema greu amb les tiroides.
Em vaig espantar molt i vaig anar corrents a buscar-los. L’endemà ja tenia hora amb el primer endocrinòleg que vaig conèixer.
Quan estava a la consulta, va mirar els resultats i em va dir que tenia un hipotiroïdisme “de cavall”, que estava molt malalta i que si no m’havia trobat molt malament durant les darreres setmanes. Jo li vaig dir que havia tingut dificultat per dormir i mal d’esquena. Em va dir que prengués Eutirox de 100 mcg, una pastilla al dia. Jo me’n vaig anar amb el cor encongit, sense saber què en què consistia l’hipotiroïdisme i pensant que tenia una malaltia greu.
L’endemà al matí vaig prendre el medicament i a la tarda, mentre estava estirada al sofà mirant la televisió, el cor em va fer un salt que em pensava que em moriria allà mateix. Em vaig espantar moltíssim i el vaig trucar de seguida. Em va dir que potser era massa dosi per ser el primer dia, i que durant uns dos o tres dies prengués 50 mcg, uns dies més tard 75 mcg per arribar a 100 mcg. L’objectiu, segons ell, era arribar als 100 mcg, era el que jo necessitava. I vaig començar a prendre 50 mcg i, com que em trobava bé, no gosava passar d’aquí per por a tornar problemes al cor. Aquells dies em vaig començar a sentir marejada, tenia palpitacions i em venia un formigueig per tot el cos que no em deixava llevar-me del llit durant tot el matí.
Vaig tornar de visita a aquest endocrinòleg i li vaig comentar això dels marejos i que, com que el prospecte del medicament posava que si es tenien palpitacions s’avisés al metge, per això tornava a veure’l. Em va dir que el que havia de fer amb el prospecte era cremar-lo, que hi havia gent després de llegir-lo, patien els símptomes adversos i que continués amb la medicació perquè jo estava “als sótanos”.
Vaig considerar que aquest senyor no em podia ajudar i vaig decidir no tornar-m’hi a visitar.
Una companya de feina, que també tenia hipotiroïdisme, em va aconsellar el seu metge. I així vaig anar al segon endocrinòleg. Aquest em va dir que no calia córrer amb la medicació, que començaríem per una dosi petita i que, després d’uns deu dies, faríem analítiques per veure si calia augmentar-la o no, i així fins que trobéssim la dosi que el meu cos necessitava.
Tanmateix, tot i que jo feia el que em deia, notava que les palpitacions continuaven, que em despertava cada dia de matinada de cop i que el formigueig pel cos no em deixava moure’m al matí. Al cap d’uns dies, les nits varen començar a ser horribles: no podia dormir, el cor m’anava a cent, el formigueig era molt intens, sentia com si la cara se m’adormís, les mans em suaven molt. Jo em pensava que tot plegat era per culpa de les tiroides fins que les analítiques al cap d’uns dies varen revelar que aquesta no n’era la causa. Per cert, amb 50 mcg d’Eutirox les meves tiroides funcionaven perfectament!!!

Ara se m’obria un altre dubte: si les tiroides estaven bé, què m’estava passant? Em trobava tan malament! També tenia molts problemes de diarrea i, un diumenge, el meu home em va portar a urgències per primer cop. Allà em van dir que hi havia una passa d’estómac molt forta i que prengués sèrum. M’estranyava que només tingués una passa perquè ja n’he tingut d’altres vegades i no tenia res a veure amb el que m’estava passant. Vaig fer el que em varen dir i no m’hi vaig notar massa. Els problemes més greus sempre em venien de nits i el meu home em va haver de portar dos cops més a urgències. En un, varen notar que tenia un cert desànim i em varen receptar un medicament per animar-me, vaig prendre’l una setmana però no hi notava cap millora i el vaig deixar. En l’altre em varen fer una visita més exhaustiva per comprovar que no patís un ictus, però quan els vaig començar a explicar tot el que m’havia passat, ho van descartar de seguida.
Un metge per fi començava a donar-me pistes: “El que tu tens és emocional” em va dir. L’endemà al matí vaig anar al meu metge de capçalera i em va dir que el que tenia era una depressió postpart i que prengués un antidepressiu durant un any. Però jo necessitava explicar tot el que m’havia passat i vaig decidir anar a veure un psiquiatre.
Després d’exposar-li com estava, em va diagnosticar un trastorn d’ansietat. Durant un any i mig vaig ser pacient seva i, encara que al principi el tractament que em va receptar em va anar bé, a la llarga no. Tanmateix, només tinc paraules d’agraïment per ell perquè també m’ha volgut ajudar de veritat.
La medicació en un principi em feia efecte, però cap al final no i requeia una i una altra vegada. Vaig anar fent amb ell fins que em va dir que hauria de prendre medicació durant el dia i pastilles per dormir durant una llarga temporada, això si no era per sempre.
Estava cansada, esgotada i farta de trobar-me malament i no aconseguir un remei eficaç per a la meva malaltia. S’ha de recordar que durant aquest infern, jo m’havia de fer càrrec d’un nadó! Sense la meva família no sé com me n’hauria sortit.
En tot aquest procés, vaig intentar ajudar el meu cos fent meditació i ioga, continuant anant a la piscina, llegint un llibre sobre l’ansietat d’on vaig treure informació molt útil (Burns, David: Adiós, ansiedad. Ed. Paidós).
Per sort, també vaig pensar que a les pauses de la feina podia escoltar el minut de meditació que feia molt temps havia vist a la pàgina web del Doctor Masgrau. Vaig obrir la pàgina i vaig trobar una pestanya que posava “Ansietat”. Vaig llegir tot el que hi havia escrit i em va semblar que era molt raonable.
Vaig trucar a la seva consulta i vaig demanar hora. No m’era algú desconegut del tot, l’havia vist a TV3 i l’he escoltat de vegades a Catalunya Ràdio, a més a més de consultar anys enrere la seva pàgina web.
L’acupuntura m’ha anat molt i molt bé: des de la primera visita he dormit cada dia sense necessitar cap medicament, les palpitacions i el formigueig han anat desapareixent i, després de sis sessions en quatre mesos, he anat deixant a poc a poc la medicació per l’ansietat.
Faig una vida completament normal, en alguna ocasió he sentit una altra vegada algun símptoma, però és molt lleu i desapareix al cap de poc. Per mi ha estat el millor dels tractaments que he provat, sento que torno a ser la persona que era abans.
Ara només espero poder continuar així per sempre i, en cas de recaiguda, tinc clar que tornaré a tractar-me amb acupuntura.
He escrit la meva experiència amb la intenció que pugui ser d’utilitat a d’altres persones que pateixin ansietat.

Era un dia de vacances i amb la família i uns amics fèiem una excursió a la muntanya. Feia un bon dia, amb sol i temps agradable. Ja iniciàvem el retorn quan, sense saber com, em va patinar el peu i, en estar en una pendent, vaig caure rodolant avall fins que una pedra em va aturar. Per sort meva no vaig picar de cap, però ràpidament vaig sentir un fort dolor a la cama i a tot el cos.
Em va rescatar un helicòpter dels bombers i, tot i que m’animaven, jo no ho veia gens clar. Les costelles i la cama em feien molt de mal. Ja a l’hospital, el diagnòstic del metge va ser molt dur per mi, doncs tenia una costella trencada i, el pitjor, una fractura del planell tibial. Es va fer la intervenció quirúrgica amb plaques d’osteosíntesis. En estar en aquesta situació, vaig començar a buscar què podia fer per recuperar-me.
Conec l’acupuntura des de fa temps i sabia que me’n podia beneficiar. Em vaig posar en contacte amb un metge acupuntor i, ja donada d’alta de l’hospital, vaig iniciar el tractament. Des de la primera sessió amb les agulles el meu estat d’ànim va millorar, el dolor del genoll i la cama es va alleugerir i va minvar l’intens malestar que tenia. Evidentment jo no podia caminar, només em movia en cadira de rodes i amb la cama estirada. Fent el tractament setmanal de les agulles, molt aviat vaig notar un canvi: es va reduir la inflamació i el dolor i en poc temps ja em vaig valdre per mi mateixa.
Va arribar un moment que el metge que em va operar em va dir que havia de fer recuperació, i que em venia la part pitjor en quant a dolor; que seria llarg recuperar-me i que calia fer un gran esforç per aconseguir flexionar el genoll. Per l’informació que tinc de determinats centres de recuperació i del protocol que segueixen, vaig preferir seguir amb l’acupuntura, amb la que em recuperava sense passar el dolor que m’havien dit. Vaig començar a flexionar el genoll i a moure la cama. La família i els amics quedaven sorpresos de la rapidesa amb què em recuperava.
Setmana a setmana guanyava mobilitat; a les deu setmanes de la intervenció la millora era espectacular. Poc a poc vaig començar a caminar amb l’ajuda de crosses, sense deixar el tractament amb les agulles, i he anat més ràpid del que correspon en l’habitual procés de recuperació. Ara, a les catorze setmanes del accident, ja em puc valdre per mi mateixa i camino sense crosses.
Amb l’acupuntura el meu estat general ha trobat un benestar físic i moral.

Era la tardor de 1998. Feia quatre mesos que m’havia casat, i tres que tenia infeccions d’orina. Me’n venia una cada setmana o deu dies, i estava ben amoïnada. Prenia antibiòtics. Feia el tractament bé, no els deixava pas a mitges. Semblava que em curés, o potser em curava, perquè els símptomes desapareixien i les tires reactives sortien negatives, però al cap d’uns dies em tornaven a venir les molèsties. La veritat és que quan portava dos mesos prenent-ne cada dos per tres, em sentia molt cansada, aixafada. Crec que em varen debilitar força.
Eren unes molèsties fortes, a vegades notava fins i tot com si la bufeta de l’orina em fes sacsades. Les infeccions em venien de sobte, d’una manera molt brusca.
Recordo que vam anar de vacances i que pel recorregut vaig visitar dos hospitals, un ambulatori i una herbolisteria. Vaig prendre antibiòtics gairebé tot el viatge. També prenia infusions d’herbes que em feia pels parcs de Castella amb una ampolla de càmping gas. Bevia molta aigua i gairebé cada mitja hora havíem d’aturar el cotxe per fer pipí.
Una vegada que vaig anar a un hospital a prop de casa, un cop acabades les vacances, em van donar visita per d’uròleg. Hi vam anar. Aquest em va dir que les infeccions tenien a veure amb les relacions sexuals, i que el què havia de fer era: en acabar de tenir-les, prendre una pastilla d’antibiòtic i anar a rentar-me. Quan vaig sortir de la consulta, recordo que pel passadís li vaig dir al meu home que jo no pensava fer allò. Era bloquejador i no estava disposada.
Vam decidir buscar altres coses, tot i que no sabíem ben bé què buscar.
Una amiga nostra em va passar el telèfon d’un metge acupuntor, que li havia passat el seu sogre, crec. Hi vam anar. Ben bé no sabíem quina classe de medicina feia, però estàvem convençuts de que hi havia d’haver una altra solució.
Quan em va clavar les agulles per primera vegada, em feia una mica de respecte. No vaig notar cap millora al moment ni res miraculós. Hi vaig anar sis vegades. Recordo que les infeccions, d’una manera progressiva, es van anar espaiant, i cada vegada em feien menys mal. Però l’última va ser diferent…
Estava collint olives i de sobte, em va venir. Era de les fortes. Vaig telefonar, vaig agafar el tren i cap a Barcelona. Jo no podia esperar fins la propera visita. Em va posar més agulles que els altres dies i més estona. Al final, me’n va deixar una de doble clavada a l’orella, com una arracada. La vaig portar una setmana fins que em va caure sola. I aquesta va ser l’última que vaig tenir.
Jo havia estudiat la carrera de medicina, però no exerceixo perquè vaig decidir fer una altra cosa: vaig triar anar a viure al camp en una casa de colònies, i perquè m’agrada més ensenyar.
Honradament penso, que independentment dels estudis que es tinguin i de les situacions en què ens trobem, tots tenim l’obligació de preocupar-nos de la salut. Penso que hem de ser crítics, i hem de buscar allò que ens va més bé. Penso que per uns casos pot anar millor uns tipus de medicina, i per altres, un altre. Penso que tots els metges busquen com a finalitat la millora de la salut de les persones, i això és el què els uneix. Espero que algun dia la Sanitat estarà millor, i que totes les alternatives hi tindran cabuda, pel bé de tots.
És només una qüestió de bona voluntat.

L’abril del 2007 vaig estar ingressada una setmana. Vaig acudir a l’hospital per un dolor abdominal fortíssim que m’impedia caminar. Em van fer moltes proves. radiografies amb trànsit, tacs, i colonoscòpia. Vaig sortir d’allà amb el diagnòstic de ileonitis (inflamació de la part final de l’intestí prim), i amb una medicació consistent en corticoides. Vaig seguir trobant-me molt malament. Encara vaig estar uns dies de baixa. Vaig tornar a la feina però estava bastant adolorida i la zona abdominal seguia inflamada. El seguiment amb les anàlisis de sang seguien sortint malament per la inflamació i la forta anèmia. Un mes després de l’ingrés m’arriba el veredicte. Tenia la malaltia de Crohn.
Vaig estar visitant-me i seguint la medicació durant dos anys amb un metge especialista en Malaltia de Crohn i Colitis Ulcerosa. El metge em deia que el que em passava era crònic. Que sempre m’hauria de medicar amb l’Inmurel, i corticoides, i que m’hauria d’anar operant diverses vegades al llarg de la vida, i anar tallant l’intestí. Jo estava molt angoixada perquè el medicament en qüestió és un depressor del sistema immunitari. Allò no em deixava viure tranquil•la. Al mateix temps que em medicava vaig començar una dieta més sana, però seguia molt angoixada i no em trobava bé.
Vaig acudir a l’acupuntura i, seguint els consells d’aquest metge, vaig decidir-me a deixar la medicació. De seguida em vaig trobar millor, i vaig guanyar la tranquil·litat i serenor que havia perdut.
Fins a dia d’avui, em trobo de meravella, i ni me’n recordo de la condemna que em va caure en el seu dia.
És reconfortant estar en mans de la saviesa.

De ben petita que tinc el mal vici de mossegar-me les ungles. Tot i que llavors no em preocupava gens, a mesura que m’he anat fent gran m’ha anat pertorbant en certa manera. Per una banda, veure’m les ungles mossegades em provoca rebuig ja que estèticament no m’agrada. Però hi ha una cosa molt pitjor i és que quan ho faig, la força que aplico a la punta dels dits en contacte amb les dents, em produeix un dolor al braç. Per curiositat m’he anat observant i he comprovat que quan la meva vida quotidiana (controlada) es veu amenaçada per un nou projecte professional, el meu interior es dispara i començo a mossegar-me les ungles de manera compulsiva.
És per aquest motiu que a principis del novembre del 2007 vaig anar a veure un metge acupuntor. L’havia sentit a parlar per la ràdio sobre com afrontar les malalties, els vicis i, per tant les disfuncions internes del ser humà a partir de l’acupuntura, i vaig pensar que potser ell em podria ajudar.
Hi vaig acudir en un d’aquests moments compulsius i amb la primera visita en vaig tenir prou per adonar-me’n que havia encertat en la direcció. De llavors ençà no m’he tornat a mossegar les ungles, tot i que entretant la meva vida quotidiana s’ha vist truncada per un nou projecte professional; però al meu interior ha minvat l’impuls de la bèstia compulsiva i, gràcies a l’acupuntura, jo he sigut capaç de passar per sobre d’ella.
L’efecte que fan les agulles en el meu cos són de tranquil·litat i plaer a partir de la respiració, i m’agrada pensar que he trobat la meva solució.
Continuo anat a visitar-me amb el doctor de manera periòdica perquè crec que les ungles només són una manera més de definir-me, però en queden d’altres, com per exemple prémer amb la mandíbula al crani, tant de dia com de nit. Aquest és el nou repte.
Pel què fa a les ungles, n’havia parlat amb el metge de capçalera i la solució que m’havia donat era pintar-me-les amb un producte que venen a les farmàcies. Aquest té mal gust i quan et poses els dits a la boca et provoca rebuig. El meu mal no era fora, era dins.
I pel que fa a les dents, el dentista em va proposar fer-me una pròtesi dental de silicona per posar-me-la mentre dormia. La solució no és fora, és dins.

Me gustaría dar testimonio de mi experiencia con la acupuntura, que conocí gracias a una amiga allá por los años ochenta.
Primero llevé a mi madre por un dolor fortísimo en la rodilla derecha debido a la artrosis. En la primera sesión, quedé impresionada al verla mover la pierna de arriba abajo. En aquel momento pensé que estaba sugestionada. A la semana siguiente, el Dr. nos dijo que sólo era necesario que fuera una sesión más, ya que mi madre se encontraba casi recuperada de su dolencia.
Años más tarde, mi sobrino también lo probó porque tras muchos años de terapia convencional y de soportar grandes dolores de espalda, no sentía mejoría. A los pocos meses tuve la suerte de oírle decir: «Mercedes la acupuntura me ha hecho olvidar que tengo espalda…» Tampoco él ha vuelto a tener dolores.
Me quedé verdaderamente impresionada del efecto tan positivo que causó este tipo de terapia basado en una cultura tan lejana a la mía y, por eso, la he recomendado a otras personas:
Una compañera sufría anemia y en pocas semanas, la acupuntura consiguió estabilizar sus niveles de hierro. También con acupuntura se trató mi tía de ochenta y ocho años de artrosis en ambas rodillas. Se le realizaron varias sesiones debido a su avanzada edad y se le recomendó hacer sesiones de ozonoterapia, aunque no llegó a experimentarla. También se trató con acupuntura un primo mío que padecía cáncer, y le alivió los intensos dolores que le habían provocado las sesiones de quimioterapia.
Y ahora sí, quiero manifestar mi propia experiencia:
Los tratamientos que me aplicaron (antibióticos, antiinflamatorios, etc.…) tras la rotura de una muela me produjeron desgaste físico y psíquico. Además, por aquel entonces, también sufrí una lumbalgia de cadera que no me dejaba moverme ni siquiera en la cama. Padecí una fuerte depresión.
Después de varios años aconsejando a la gente de lo buena que era la acupuntura, decidí probarla yo. Varias sesiones más tarde el dolor y la depresión habían desaparecido, ¡increíble!
Cuando el Dr. me aconsejó dejar la terapia me dio un poco de miedo, pero os aseguro que, hoy por hoy, y después de un año aproximadamente, me sigo encontrando bien. Me acuerdo que me despedí diciéndole «Si mañana sueño que me constipo, volveré». Con una sonrisa serena y casi en silencio nos despedimos…
Yo por dentro gritaba: Gracias!!!