Durant tots els contactes i viatges al Japó per aprofundir en la seva medicina tradicional, mai no havia sentit a parlar dels ninja, fora del context de l’entreteniment audiovisual. Mai com portadors d’una filosofia, ja que de fet no tenen cap presència a la cultura japonesa. Fins i tot hi ha historiadors que neguen que hagin existit mai (entre ells, Jonathan López-Vera, de la UPF, ha publicat recentment Historia de los Samurais, Ed. Satori, Gijón, 2016), tot i que en ser una societat secreta, també s’entendria que no hi hagués documents escrits que en donessin testimoni.
Els ninja, realitat o mite, eren en tot cas mercenaris entrenats en formes no ortodoxes de fer la guerra, experts en l’art de l’espionatge per obtenir informació, i la seva feina consistia en sabotejar, emmetzinar i desestabilitzar l’enemic. Es movien en la foscor, sigil·losament, camuflats amb vestimentes fosques, empraven armes no convencionals, -les dones ninja, que segons la llegenda també n’hi havia, recorrien a la seducció- i tenien com a funció infiltrar-se en territori enemic, especialment als castells, que eren inexpugnables abans de l’arribada dels canons, a manera de quinta columna, o terroristes si convenia. Eren assassins professionals, si bé potser varen fer més feina en tant que llegendaris que la que van fer en realitat: se’ls atribuïen capacitats físiques extraordinàries, i també mentals, com la de poder llegir la ment de l’enemic a fi de treure avantatge dels seus punts febles; tenien un prestigi que els dotava de poder sobrenaturals, una mena de mags que es podien fer invisibles i transformar-se en animals per escapolir-se; es deia que volaven i caminaven sobre les aigües gràcies a tècniques secretes d’arts marcials molt sofisticades. En tot cas, el que està clar és que feien el que ningú no gosava fer, ni encara avui, que era saltar-se les rígides convencions del protocol japonès, que codificava fins i tot la guerra.
És a dir, feien la feina bruta que els samurais, cavallers lligats per l’honor, no podien ni tant sols plantejar-se. Venien a ser els que feinejaven per les clavegueres dels senyors feudals. En un país modelat pel sintoisme, el confucianisme, el taoisme i el budisme zen, no podien de cap manera ser un model.
La seva disciplina de guerra, anomenada ninjutsu, literalment l’art d’escapolir-se, va caure en desús al poc d’arribar els portuguesos i espanyols al Japó, que amb les seves armes de foc varen aconseguir un resultat totalment insospitat: acabar amb les seculars guerres intestines, i unificar el Japó sota un sol comandament. Per això, van haver d’expulsar tots els estrangers, prohibir els viatges a l’exterior, fins i tot cremant les barques que podien anar més enllà del cabotatge, quedant així totalment aïllats durant 250 anys, temps en el que es va configurar el caràcter japonès, amable, delicat i d’un gran refinament estètic i moral.
Durant aquesta època el Japó va viure un període de pau i harmonia social (llegiu en aquest sentit el text de Lefcadio Hearn). Els samurais, classe militar, es varen dedicar a les lletres, les arts i a tasques administratives; s’exigia una obediència total als usos i costums, aquesta era una virtut i la desobediència una transgressió, i qualsevol infracció, la més petita ruptura amb la tradició, el qual vol dir actuar d’una manera inesperada, era i és considerada una descortesia i una ofensa a la comunitat. La violència estava totalment eradicada, i qualsevol alteració de l’ordre comportava l’exclusió social fins el desterrament. En aquest context, les males arts dels ninja no tenien raó de ser.
El cas és que cap a 1960, els ninja van començar a aparèixer en el món audiovisual japonès, però va ser James Bond, que el 1964 els va fer populars a tot el món des de Hollywood. Des de llavors, hi ha hagut un reguitzell de pel·lícules, còmics, series, tortugues… que els han fet renéixer, o potser néixer, amb uns valors molt diferents als del Japó tradicional, tergiversant-ne els seus valors. El que es coneix com filosofia ninja a Occident és l’utilització dels conceptes de les arts marcials, plens de continguts i de filosofia de l’existència, amb una finalitat essencialment occidental.
En tot cas, són un conjunt de tècniques meditatives i marcials que sempre van bé per conservar la calma, la claredat mental i l’ànim en plena batalla, i conservar-les en condicions de pressió extrema, que poden ser d’utilitat per la supervivència en un medi del tot hostil.
