La filosofia ninja

Radio

Durant tots els contactes i viatges al Japó per aprofundir en la seva medicina tradicional, mai no havia sentit a parlar dels ninja, fora del context de l’entreteniment audiovisual. Mai com portadors d’una filosofia, ja que de fet no tenen cap presència a la cultura japonesa. Fins i tot hi ha historiadors que neguen que hagin existit mai (entre ells, Jonathan López-Vera, de la UPF, ha publicat recentment Historia de los Samurais, Ed. Satori, Gijón, 2016), tot i que en ser una societat secreta, també s’entendria que no hi hagués documents escrits que en donessin testimoni.

Segles enrere, quan el Japó era un camp de batalla gairebé permanent entre senyors feudals, sí varen existir sota diferents denominacions, grups armats mercenaris, que avui en diríem paramilitars, que utilitzaven estratègies no convencionals.

Els ninja, realitat o mite, eren en tot cas mercenaris entrenats en formes no ortodoxes de fer la guerra, experts en l’art de l’espionatge per obtenir informació, i la seva feina consistia en sabotejar, emmetzinar i desestabilitzar l’enemic. Es movien en la foscor, sigil·losament, camuflats amb vestimentes fosques, empraven armes no convencionals, -les dones ninja, que segons la llegenda també n’hi havia, recorrien a la seducció- i tenien com a funció infiltrar-se en territori enemic, especialment als castells, que eren inexpugnables abans de l’arribada dels canons, a manera de quinta columna, o terroristes si convenia. Eren assassins professionals, si bé potser varen fer més feina en tant que llegendaris que la que van fer en realitat: se’ls atribuïen capacitats físiques extraordinàries, i també mentals, com la de poder llegir la ment de l’enemic a fi de treure avantatge dels seus punts febles; tenien un prestigi que els dotava de poder sobrenaturals, una mena de mags que es podien fer invisibles i transformar-se en animals per escapolir-se; es deia que volaven i caminaven sobre les aigües gràcies a tècniques secretes d’arts marcials molt sofisticades. En tot cas, el que està clar és que feien el que ningú no gosava fer, ni encara avui, que era saltar-se les rígides convencions del protocol japonès, que codificava fins i tot la guerra.

És a dir, feien la feina bruta que els samurais, cavallers lligats per l’honor, no podien ni tant sols plantejar-se. Venien a ser els que feinejaven per les clavegueres dels senyors feudals. En un país modelat pel sintoisme, el confucianisme, el taoisme i el budisme zen, no podien de cap manera ser un model.

La seva disciplina de guerra, anomenada ninjutsu, literalment l’art d’escapolir-se, va caure en desús al poc d’arribar els portuguesos i espanyols al Japó, que amb les seves armes de foc varen aconseguir un resultat totalment insospitat: acabar amb les seculars guerres intestines, i unificar el Japó sota un sol comandament. Per això, van haver d’expulsar tots els estrangers, prohibir els viatges a l’exterior, fins i tot cremant les barques que podien anar més enllà del cabotatge, quedant així totalment aïllats durant 250 anys, temps en el que es va configurar el caràcter japonès, amable, delicat i d’un gran refinament estètic i moral.

Durant aquesta època el Japó va viure un període de pau i harmonia social (llegiu en aquest sentit el text de Lefcadio Hearn). Els samurais, classe militar, es varen dedicar a les lletres, les arts i a tasques administratives; s’exigia una obediència total als usos i costums, aquesta era una virtut i la desobediència una transgressió, i qualsevol infracció, la més petita ruptura amb la tradició, el qual vol dir actuar d’una manera inesperada, era i és considerada una descortesia i una ofensa a la comunitat. La violència estava totalment eradicada, i qualsevol alteració de l’ordre comportava l’exclusió social fins el desterrament. En aquest context, les males arts dels ninja no tenien raó de ser.

El cas és que cap a 1960, els ninja van començar a aparèixer en el món audiovisual japonès, però va ser James Bond, que el 1964 els va fer populars a tot el món des de Hollywood. Des de llavors, hi ha hagut un reguitzell de pel·lícules, còmics, series, tortugues… que els han fet renéixer, o potser néixer, amb uns valors molt diferents als del Japó tradicional, tergiversant-ne els seus valors. El que es coneix com filosofia ninja a Occident és l’utilització dels conceptes de les arts marcials, plens de continguts i de filosofia de l’existència, amb una finalitat essencialment occidental.

En tot cas, són un conjunt de tècniques meditatives i marcials que sempre van bé per conservar la calma, la claredat mental i l’ànim en plena batalla, i conservar-les en condicions de pressió extrema, que poden ser d’utilitat per la supervivència en un medi del tot hostil.

Contenidos relacionados

Menú