Ara que tot va de metges i malalties, i aprofitant l’avinentesa que estem tots confinats, he pensat explicar, en un context que recorda el del Decameró, algunes anècdotes, vivències, lectures i reflexions.
No estem a la Florència del segle XIV, però tampoc el que ens manté reclosos no és la pesta bubònica. De fet, és ben especial la pandèmia que ens té tancats a casa. Perquè fins ara, les grans epidèmies que han devastat l’humanitat han deixat víctimes ben a prop, sovint unes quantes a cada família. Aquella pesta, per exemple, la pesta negra, matà un de cada tres europeus, i de quina manera: la forma menys greu, la bubònica, en cinc dies, la greu, la que afectava directament els pulmons, en dos o tres. En la darrera gran pandèmia de grip, ara fa un segle, contaven per milions el degoteig de morts que ara contem per milers. Desprès n’hi ha hagut unes altres, de grips, i totes segueixen el mateix patró: apareixen de cop i en dos o tres setmanes emmalalteix molta gent, per anar cedint a poc a poc fins desaparèixer en dos o tres mesos. Les més virulentes tenen, com els terratrèmols, rèpliques en els següents canvis d’estació. Serà diferent aquesta? Si l’origen d’aquest virus és natural, aquesta hauria de ser l’evolució. O si no, d’on ve? Què és el que la fa especialment temuda?
I és que mai ha estat fàcil trobar l’origen de les pestilències. N’és una bona mostra el cas llegendari de Max Augustin, un bohemi que es guanyava la vida cantant pels cafès de Viena. Corria el 1679, la pesta bubònica tornava a fer estralls, i la gent fugia de la ciutat per por d’encomanar-se. Augustin, sense recursos per marxar, s’emborratxava a les tabernes buides, fins que una nit va caure al mig del carrer, ben trompa. El carro de recollida de cadàvers se’l va endur i el va llençar a una fosa comú, als afores de la ciutat, on els apilaven per cremar-los. Quan es va despertar, veient-se perdut, va posar-se a tocar la seva gaita. Algú el va sentir, i el va ajudar a sortir de la fosa.
El curiós del cas és que, contra tot pronòstic, no va contraure la malaltia, i va sobreviure encara 25 anys a una epidèmia devastadora. Un autèntic prodigi que posà en qüestió la creença sobre la transmissió de la pesta: no eren els mariners provinents de ports contaminats els que la introduïen en desembarcar, escampant-se desprès sense aturador, sinó que la transmetien les puces de les rates, en saltar i picar els homes. Però com que els abandonaven quan ja eren freds, no van picar Max Augustin. Tanmateix, això no es va saber fins ben bé sis-cents anys més tard, encara que els aficionats a la beguda van voler creure que era l’alcohol, que el va protegir.
Esperem que s’equivoquin els que veuen negres presagis en l’actual pandèmia. També hi ha destacats homes de ciència que no la veuen tan temible. Sí que serà difícil, però, com ho va ser després de la pesta bubònica de temps de Boccaccio, refer el teixit social i els valors i la confiança en els humans, malmesos per la mala maror desfermada per la por a l’altre.
