Anecdotari mèdic X. El mal menor

Anecdotari mèdicMedicina occidental

Un dels primers deures dels metges és educar a les masses a no prendre medicines.

— Sir William Osler

Sir William Osler fou un prestigiós metge canadenc que es troba sovint en els textos de patologia: signe d’Osler, nòduls d’Osler, síndrome d’Osler… a més de malalties que duen associat el seu nom. Va ser nominat sir el 1911 per les grans aportacions a la medicina. Amb aquesta sentència que encapçala el text constatava el fet, generalment admès, que a començaments del segle XX la medicina podia fer ben poc per curar les malalties. Això va canviar a partir dels anys 30 amb la descoberta de les sulfamides, la penicil·lina i la insulina, i sobretot desprès de la Segona Guerra Mundial, quan la industria química va invertir en el mercat de la salut, introduint cada any centenars de nous fàrmacs. Molts d’ells eren poc efectius o, com a màxim, procuraven només millores transitòries, però també n’hi hagué d’altres que varen fer possible el tractament de malalties fins aleshores fora de l’abast de la medicina.

L’exemple més espectacular és el de la cortisona, una de les hormones que alliberen les suprarenals per afrontar l’estrès i que, sintetitzada, suprimeix el sistema immunitari, eliminant així moltes de les manifestacions de la malaltia: desapareix el dolor i la inflamació. Els efectes són impressionants, ratllant un prodigi que en moments puntuals pot salvar vides, però que, sobretot si s’allarga, acaba passant una onerosa factura: osteoporosi, diabetis, hipertensió, retenció de líquids, nerviosisme, insomni. De la mateixa manera que alleugereix trastorns en diferents òrgans i teixits, la seva toxicitat es manifesta també arreu. Un gran avenç amb un gran preu.

Quan començava a fer de metge, ja hi havia una autèntica disbauxa de molècules farmacològicament actives: s’abusava dels antibiòtics de tal manera que els bacteris s’estaven fent resistents; vitamines, vacunes, hormones… cada mal ja trobava a la farmàcia el seu anti: antitèrmic, antidepressiu, antihipertensiu, antiinflamatori…

Els laboratoris omplien el despatx dels metges de publicitat i mostres, i obsequiaven amb tota mena de detalls a fi de que ens fixéssim en els seus productes. Fins i tot abans d’acabar la carrera, només havies de trucar a un laboratori i et duien a casa el que demanaves, i així ens anàvem familiaritzant amb el que aviat seria la nostra feina: distribuir fàrmacs. També eren molt generosos amb les drogues psicoactives, molt restringides en d’altres països, aquí en podies tenir tantes com volguessis: barbitúrics, opiacis, amfetamines… Sembla mentida: tan estricta que era la dictadura amb els porros i les drogues il·legals i tan lliberal amb les legals.  Els estudiants de medicina poc aplicats ens dopàvem amb amfetamina per fer els esprints finals dels exàmens més difícils: clar que desprès se seguien receptant alegrement el que a com a estudiants havia anat tan bé per empollar: per la congestió nassal, per aprimar, contra la depressió… o sempre que s’exigís un gran rendiment.

És sabut que la pràctica de la medicina comporta uns riscos que tots estem disposats a córrer sempre que el benefici sigui major que el al dany. Hauria de ser un mal menor. La penicil·lina, per exemple, haurà fet centenars de morts entre les persones que en tenen al·lèrgia, però no es pot dubtar de que, en general, el benefici ha estat superior al dany. Tots els fàrmacs tenen efectes col·laterals tòxics, de manera que el que decideix el valor d’un fàrmac és la relació benefici /risc.

Però amb la invasió farmacèutica hi hagué un allau d’efectes secundaris que varen suposar el principal problema de salut pública, si bé no tothom era conscient de la seva magnitud. Enlluernats per la cara bona del progrés, molts malalts i de vegades també els seus metges atribuïen els afectes adversos a l’evolució de la malaltia. La iatrogènia era ja un greu problema. L’aleshores director general de la OMS, Halfdan Theodor Mahler, va reconèixer que la medicina (la de 1974) era més una amenaça que una contribució a la salut. (la cita l’afegiré quan el confinament ho permeti).

En conseqüència es varen extremar les mesures de farmaco-vigilància, i es varen anar retirant medicaments per la seva toxicitat, alguns d’ells tan coneguts que encara deuen ressonar en moltes memòries: Butazolidina, Tanderil, Piramidon, l’Optalidon… que els retiraven quan se n’havien venut milions de capses. Fàrmacs que es receptaven normalment: algun d’ells jo mateix els receptava de forma habitual. Acostumaven a ser fàrmacs que no curaven res: alleugerien els símptomes, el dolor, els nervis, i ajudaven a anar tirant. Altres es prenien per malalties autolimitades, com refredats o grips, que es curen soles; medicaments que es venien sense recepta podien provocar susceptibilitat a les infeccions de per vida, i de vegades fins i tot risc vital. També va dir Sir William Osler que l’home té una ànsia de medicines, l’abús de les quals ha creat en els seus teixits una set de drogues, que exposen la salut a uns riscos del tot innecessaris.

Però no cal alarmar-se; sempre hi ha alternatives a la recambra. Immediatament se’n recomanen uns altres amb millors promeses, que amb el temps també cauran en desús, sigui perquè els beneficis eren molt menys dels anunciats, o quan els perjudicis siguin pitjors als esperats.

Ara bé, cal sempre recomanar un mal, encara que sigui menor? Aquesta és la pregunta que em vaig fer aleshores, quan sabia que tenia molts anys de professió per davant. Com pots recomanar a algú el que no et mereix plena confiança? Com es pot aconsellar a algú un fàrmac que, en les mateixes circumstàncies, tu no prendries?

És a dir, que a qui confia prou en mi per demanar-me un remei, només li puc recomanar un producte -normalment de síntesi industrial- del que no tinc manera de saber si serà pitjor que la malaltia. És com exposar el malalt a una ruleta russa, amb molt poques bales: però Déu n’hi do com sovintegen les perdigonades. A força d’anar prement el gallet, algú ha d’acabar prenent mal. Com puc recomanar el que no em mereix plena confiança?

Entenc que la medicina és sobretot un servei: el servei és la seva raó de ser, és el que dóna sentit a l’art i la ciència. Evitar els perills dels tractaments innecessaris, remeis ineficaços i del tot prescindibles hauria de ser una nova especialitat. En tot cas, com a començaments del s.XX, el més prudent és no prendre medicines ni fer proves i tractaments que no siguin realment imprescindibles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.
You need to agree with the terms to proceed

Continguts relacionats

Menú