Anecdotari mèdic V. Aprendre dels malalts

Anecdotari mèdicMedicina occidental

Enguany, que fa cinquanta anys que faig de metge, vaig començar a convidar cada setmana a una persona de les que he acompanyat en alguna etapa de la seva vida, sigui en el procés de superació d’alguna dolença o simplement ajudant a l’equilibri psicoemocional. En la medicina holística, en considerar les persones en el seu conjunt i en el seu entorn, s’estableix sempre un vincle que transcendeix la patologia. Els proposo una mena d’intercanvi: per part meva una posta a punt, una harmonització de l’energia, i consell si calgués. Per la seva, que m’expliquin com els ha anat aquests anys, si la malaltia que varem tractar s’havia superat definitivament, si n’havien aparegut d’altres, si havien recorregut a altres teràpies, la seva experiència amb la cirurgia, o la farmacologia, amb medicines alternatives… a més de la seva historia clínica, la seva trajectòria vital, com han gestionat la seva salut… En definitiva, saber d’ells i aprendre d’ells.

A l’haver d’aturar la consulta degut a la pandèmia, i per omplir de sentit aquest temps regalat, vaig pensar en invertir els termes i explicar a qui li pogués interessar la meva història mèdica, és a dir, els fets anecdòtics, casuals molts cops, que m’han fet pensar i han configurat la meva pràctica en aquest mig segle.

El transcurs de l’existència està plena de lliçons: cal tenir els ulls ben espolsats per poder-les llegir. Pels més afortunats, aquestes lliçons poden ser tan explícites que no es poden passar per alt. De vegades es tracta d’oportunitats que són autèntics regals. Com va ser la convocatòria d’oposicions de set places de metges interns a l’hospital amb més solera de la ciutat, que ja venia atenent els barcelonins des el segle XV: l’Hospital de Santa Creu i Sant Pau. Primer ho va fer en un edifici històric al centre de la ciutat, i desprès en un edifici modernista de Domènech i Montaner, una autèntica joia arquitectònica, una de les edificacions més belles del nostre país, com anys desprès ha reconegut la UNESCO, en distingir aquest conjunt modernista com Patrimoni de la Humanitat.

Més que un hospital, semblava una luxosa casa de repòs, o un palau, tal com va dir Alfons XIII en la seva inauguració. “Sou ben paradoxals els barcelonins – va dir – als vostres malalts els hi poseu un palau i al vostre rei, una quadra.”

Construït a principis del s. XX, aquesta arquitectura rica en mosaics, ceràmiques, forges, escultures i vitralls, amb totes les seves sales sota el patrocini d’un sant o d’una verge, no era gens adequada, però, per hostejar un hospital modern. Distribuït en pavellons separats per amplis espais, era un lloc molt adient per la recuperació de malalts crònics –com un sanatori- més que no per atendre eficientment els casos aguts, que era l’objectiu de l’hospital modern. Pocs malalts podien passejar pels espais enjardinats, en canvi la distància dificultava la comunicació entre els serveis. Anar d’un servei a l’altre era un agradable passeig quan no hi havia pressa, però no era escaient per la pràctica de la medicina moderna.

Als anys 20, abans de que hi haguessin els tractaments que avui considerem efectius i la medicina estigués supeditada a la tecnologia, els hospitals ja es varen començar a edificar en vertical; també era vertical, jerarquitzada, la cadena de mando. En el moment en que es varen convocar les oposicions per metges interns, l’hospital estava just iniciant el seu procés d’adequació a la modernitat. S’estava contractant personal d’infermeria i auxiliars clíniques per acabar de substituir les ordres religioses que, des del s. XV, tenien cura dels pobres malalts. Els metges eren, en la seva major part, voluntaris que dedicaven el matí a atendre i comentar amb col·legues els casos clínics més difícils. Adquirien una valuosa experiència per la seva consulta privada de la tarda, experiència de la que deixaven constància inscrivint a la seva placa una prestigiosa llegenda: “metge de l’hospital de Sant Pau”, garantia de professionalitat i competència.

Aquesta etapa de transició tenia l’avantatge, pels set interns, d’oferir molta feina, tot i que de vegades era tanta que no es donava a l’abast: era un hospital perfectament equipat i es treballava amb metges experimentats. Les circumstàncies feien que no hi hagués uns protocols molt clars, i s’havia d’actuar amb iniciativa, sota la pròpia responsabilitat i seguint la pròpia consciència. Ja havia passat uns mesos a la moderna Residencia Sanitària Francisco Franco – avui Vall d’Hebrón – i podia valorar-ne la diferència.

Començar la professió en aquestes circumstàncies va ser una sort que es va posar de manifest des del primer dia, amb el meu primer pacient. Era un senyor andalús, per sobre la seixantena, greument malalt: tenia icterícia i ascitis, la diagnosi era de càncer de fetge amb metàstasi als pulmons; el pronòstic, molt dolent. Per especificar bé la historia clínica, s’havia d’omplir un plec de sis o vuit folis en els que es repassaven tots els símptomes, malfuncionament d’òrgans, aparells i sistemes.

El primer era el respiratori: tos. Des de quan té aquesta tos? “Mira muchacho -em digué-, el que a mi em passa és que la meva filla m’ha donat un disgust i, des d’aquell moment, mai més m’he trobat bé. I aquesta és la meva malaltia”. El vaig deixar esplaiar-se i, en acabar, vaig tornar a la tos, i ell a la filla i el disgust, i així varis cops fins que la pressió d’altres tasques em varen fer abandonar. Va morir al cap de tres dies amb el seu qüestionari en blanc. Era evident que era massa tard per interrogar-lo sobre detalls de la seva patologia, tenia raó ell: no tenia cap sentit omplir aquell formulari quan no hi havia res a fer.

Em va posar al meu lloc amb aquell muchacho; a l’hora de la veritat, poc importen les bates blanques i les convencions. Reflexionant-hi després, vaig entendre que vaig estar ben desafortunat: estava cercant algun fàrmac per alleugerir el seu patiment, quan el que m’estava dient era que el seu patiment no era tant físic com moral. El que havia d’haver fet era intentar localitzar aquesta filla, per procurar mitigar el ressentiment. Aquest era el bàlsam que necessitava, i no morfina.

Però és que, a més, em va alliçonar, des de la primera visita, de quelcom que aleshores era considerat com un esoterisme: l’origen emocional en la gènesi de les malalties. Mai no ho he perdut de vista. Per últim, aquell senyor, aquella primera visita, em va assenyalar rotundament un camí: ells llibres expliquen només una part, l’altra part, la mostra la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.
You need to agree with the terms to proceed

Continguts relacionats