Anecdotari mèdic XIV. Oculis et rationibus

Anecdotari mèdicMedicina occidental

La facultat de medicina, com totes les facultats, patia d’un pecat original. Moltes de les persones respectuoses de l’ordre constitucional, compromeses amb la República, en triomfar la sublevació militar varen abandonar el país. Alguns metges i professors eren prou reconeguts com per ser acollits d’entrada a d’altres països; altres varen preferir igualment les incerteses de l’exili a exposar-se a una repressió que es preveia desmesurada. Entre els qui varen optar per quedar-se amb la consciència ben tranquil·la de qui no ha comés cap delicte, molts varen ser represaliats i apartats de l’hospital i la docència, només perquè eren titllats de desafectes al règim, molts cops maliciosament acusats per col·legues que volien el seu càrrec. Així, cinc lustres desprès de la victòria, part de la docència encara estava a mans d’aquells el principal mèrit dels quals era haver militat al costat dels insurrectes.

El representant més característic d’aquesta quinta era el catedràtic d’anatomia. Fou qui ocupà el deganat els primers  anys després de l’entrada de les tropes nacionals, presidint la purga dels càrrecs clínics i docents. Vestia sempre camisa blava, ulleres fosques i el bigoti fi tan característic d’aquell temps. La seva aula era un fosc i vetust amfiteatre de fusta, que podia perfectament ser del segle XVIII o anterior. A la primera fila, just al costat del passadís central, hi havia un seient que ningú no gosava ocupar: hi havia pintats “el yugo y las flechas”, i hi posava: al estudiante caído. I em sembla que també Arriba España. No recordo si la taula del professor era de fusta, com correspondria a una aula, o bé la pròpia d’un amfiteatre anatòmic, de marbre. Les seves lliçons no eren gaire concorregudes, ja que no deia res que no estigués als seus llibres, que proposava memoritzar amb l’ajut d’ocurrents mnemotècniques.

En certa manera, aquell amfiteatre era entranyable: transportava a temps pretèrits, el de les primeres anatomies. Creava l’atmosfera idònia per reviure la primera gran conquesta de la medicina moderna, el primer pas per intentar desxifrar en la matèria l’enigma de la vida. En un primer temps, fa més de 500 anys, al centre d’un amfiteatre on s’apilava el públic, el cadàver d’un ajusticiat era disseccionat per un barber-cirurgià . El professor assegut en una trona alta, anava llegint en un rotllo de pergamí la descripció dels detalls anatòmics que havia fet Galè, feia més de mil anys, i els anava assenyalant amb un punter.

El que resulta curiós és que l’autor del rotllo de pergamí que va assentar càtedra durant més d’un mil·lenni mai no havia dissecat un cadàver humà; només va estudiar l’anatomia externa en micos i la dels òrgans interns en el porc, i va estendre per analogia les seves observacions als humans. A més, en estar escrits en grec, i no en llatí, els seus textos varen arribar molts segles després a través dels àrabs, en certa manera reescrits pels àrabs, que tampoc havien fet mai cap autòpsia. Tot i així, el que deixà escrit era considerat cert, tan cert com els llibres sagrats. Estava fora de qüestió que Galè es pogués equivocar: les diferències que s’observaven en l’anatomia humana respecte dels seus escrits era atribuït, en tot cas, a que, en els tretze segles transcorreguts, havia canviat l’estructura del cos.

Qui primer va gosar contradir els textos clàssics fou Vesal. Afeccionat des de molt petit a obrir tota mena d’animalets, no va deixar que fos el cirurgià, sinó que ell mateix feia les disseccions: i va descriure dos cents errors i inexactituds dels textos clàssics. Va ser tractat de boig, i pitjor encara, de gosar atacar la obra de Galè.

Com tants metges que tot al llarg de la historia hancorregit errors comunament acceptats, Vesal va despertar una animadversió general. Va ser la riota dels seus col·legues per la seva extravagància, i els religiosos el varen acusar de practicar necròpsies pel seu compte – com hauria pogut corregir els errors, sinó? Es va haver d’exiliar i desaparèixer de la vida pública. La Santa Inquisició el va condemnar a mort, acusat d’haver practicat una vivisecció a una noia quan el cor encara li bategava. Se li va commutar la pena màxima per un pelegrinatge a Terra Santa, que va significar igualment la seva fi, ja que va naufragar a la tornada.

En absència de numerus clausus, la càtedra d’anatomia tenia, a més, la ingrata funció de delmar literalment els aspirants a metge, ja que dels dos mil que es matriculaven al primer curs, només dos-cents passaven al segon. Complia aquesta funció de dos maneres. Per continuar, l’estudiant havia d’empollar fins al detall més insignificant dels set volums del tractat d’anatomia; imprescindible comprar els llibres del catedràtic, tenir bona memòria i estar disposat a omplir-la amb minúcies que mai servirien per res. Molts estudiants havien de desistir després d’haver esgotat totes les convocatòries. La segona barrera era ser capaç de suportar l’olor de formol i manipular restes humanes, i les bromes que els companys més agosarats, o descarats, feien amb els cadàvers i les seves parts i extremitats, escampades per aquí i allà a la sala de tècnica anatòmica.

La càtedra va acabar malament. En plena revolta del moviment estudiantil, uns companys varen assaltar el departament d’anatomia, i amb el húmers i fèmurs que hi van trobar, varen fer destrosses, deixant ben palesa la seva disconformitat amb aquests mètodes.

Més tard es va calar foc a l’amfiteatre. No sé si fou provocat, ja que amb el tou de papers i brutícia que hi havia sota l’entarimat de fustes resseques, qualsevol guspira, o una burilla, podia acabar amb aquesta peça de museu. En tot cas, va ser una bona metàfora del temps que ens va tocar viure a la universitat, un pas més de l’Edat Mitjana a la modernitat.

Hem d’aprendre de la història, i potser el més important d’aquesta que he explicat és que no ens hem de deixar encegar pel dogmatisme, les pròpies creences i la pressió de l’opinió general. Vesal va obrir la ment al que estava a la vista; el seu lema “Oculis et rationibus” jutja pels teus ulls i per la raó, segueix ben vigent avui.

1 comentari. Leave new

  • Ben aclaridora la vostra visió. Realment era un lloc ben funest i trist. Em sembla que el local és el mateix i fa molta gràcia pensar que allà al mig hi feien tot el que expliqueu. Es un lloc ben curiós per visitar.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.
You need to agree with the terms to proceed

Continguts relacionats

Menú