Breu història de la medicina d’herbes

Medicina popularLa salut és cosa teva

Fins fa ben poc, en totes les cultures l’home coneixia les plantes, vivia entre elles, s’alimentava d’elles i es curava amb elles. Les coneixia pel seu nom, no parlava d’arbre, mata o herba, sinó de roure o freixe, boix o ginebra, dent de lleó o camamilla. Eren apreciades, eren útils, algunes verinoses però la majoria bones, i es deia que tenien virtut. Però en poc temps el regne vegetal ha esdevingut un món desconegut i, paradoxalment, a mesura que la botànica anava descrivint i classificant les plantes, l’home, cada dia més urbà, ha deixat de reconèixer-les, tancant així un període que s’havia iniciat en els orígens de la humanitat, en el que qui més qui menys estava familiaritzat amb les propietats de les plantes i, en cas de malaltia, les emprava per guarir-se. Per a les afeccions més comuns es recorria als remeis populars i, en casos greus, intervenia una persona amb més coneixements, que prescrivia les herbes adients.

L’herbalisme és la més tradicional de les medicines, que s’ha practicat des de sempre, abans de que l’home fos sapiens, ja que els animals també recorren a les plantes de manera intuïtiva per guarir els seus mals. L’home es va fer sapiens a costa de perdre bona part del seu instint, que va suplir amb l’enginy, i que li va permetre ampliar enormement les possibilitats d’ús dels recursos de l’entorn. I es refiava de la tradició, és a dir, de la memòria, per conèixer les propietats medicinals de les plantes.

En la nostra tradició cristiana es considerava que si Déu havia disposat que l’home emmalaltís, també havia fet créixer en el seu entorn remeis per a cadascun dels seus mals. Les plantes han estat la base de gairebé la totalitat dels remeis durant mil·lennis, i eren d’eficàcia provada per a les malalties més comunes. Remeis naturals per a malalties naturals. I així va ser fins a l’arribada de mals forans, com la pesta vinguda d’Orient al s.XIV, la gran epidèmia de sífilis pocs mesos després de la tornada del primer viatge de Colom, o fins i tot les ferides de pólvora, que provocaven lesions noves que queien fora de l’abast dels remeis herbalístics tradicionals. A aquests nous mals la medicina docta els va voler combatre amb remeis minerals molt més potents, remeis que avui posen la pell de gallina: les intoxicacions de mercuri o l’antimoni, capdavanters en l’ús medicinal d’autèntics verins, moltes vegades acabaven amb el mal matant el malalt. Mort el gos, morta la ràbia. I quan els llicenciats en medicina utilitzaven les herbes no ho feien com els remeiers, sinó d’una manera complicadíssima, normalment en combinació amb l’astrologia i amb el que s’anomenava polifarmàcia: combinar dotzenes de substàncies del regne vegetal amb altres del regne animal o mineral. Els vegetals, per anar bé, havien de ser “remeis pelegrins”, que vinguessin de molt lluny, el que augmentava el seu preu i el valor terapèutic per l’efecte placebo. El metge més famós de l’època tenia una recepta per al mal de cap amb 72 components. Per a preparar les complicades fórmules dels metges va aparèixer una nova professió, l’apotecari, que moltes vegades les administrava ell mateix en forma de lavatives.

Si bé el comerç va portar malalties fins aleshores desconegudes, el que realment era nou eren les condicions de vida, sobretot l’aglomeració urbana, que va portar habitacles insalubres, alimentació deficitària, tot plegat agreujat per les pèssimes condicions de treball de la industrialització. Varen aparèixer les grans epidèmies del s.XIX, com la tuberculosi, el còlera, el tifus… que gairebé han desaparegut gràcies a la millora de les condicions higièniques (i no pas a les vacunes o fàrmacs per matar els microbis, tal com s’acostuma a creure). Davant la magnitud d’aquests problemes, les plantes medicinals, incapaces de fer-hi front, van anar perdent prestigi. A grans mals, grans remeis.Els grans remeis varen cercar-se també dins les mateixes plantes. Al s.XIX la indústria química va fer possible extreure’n el seu principi actiu, separar la substància pura de les impureses, per tal d’augmentar-ne la potència. Així, es va aïllar primer la morfina i l’heroïna, molt més potents que el làudan (tintura d’opi amb alcohol que receptaven els herbolaris), i aquest va ser el primer pas de tot un reguitzell de substàncies químiques amb una intensa acció sobre l’organisme. La ciència es va posar a interrogar la natura, sometent les plantes a un tercer grau a fi d’extreure-li els seus secrets.

Des del punt de vista de la indústria farmacèutica, les plantes sense processar no constitueixen un material prou estable, ja que la seva efectivitat (quantitat i qualitat de principis immediats) varien d’una planta a l’altra, d’una regió a l’altra, del clima on creix, del moment de recol·lecció… pel que són molt difícils d’estandarditzar, el que suposa un greu inconvenient per a la producció industrial i, el que és pitjor, no es poden patentar. Per altra banda, aquestes mancances són, des del punt de vista de la medicina d’herbes, la seva principal qualitat, perquè es tracta de medicaments orgànics en comptes de substàncies inorgàniques, d’éssers vius en comptes de productes desvitalitzats. De fet, no hi ha cap línia que divideixi netament l’ús culinari del medicinal, no hi ha frontera entre el bon aliment i el bon remei.

Però avui, la indústria farmacèutica té el monopoli del medicament, fins al punt que en el moment en que s’atribueix una virtut medicinal a una herba passa a ser exclusivament de la seva competència, i ha de superar tots els controls dels fàrmacs, en un procés llarg i costós que inclou l’experimentació amb animals, i demostrar la seva efectivitat sobre paràmetres quantificables. En el seu terreny, en la supressió dels símptomes i en l’acció sobre funcions concretes, la farmàcia és molt difícil de superar i, per això, la medicina herbalística ha perdut prestigi quan s’ha sistematitzat de la mateixa manera, com un recurs per a alleugerir símptomes. Això no vol dir que no hi hagi herbes que vagin bé per a calmar la tos, per ajudar a dormir o pel mal de panxa, i que aquests remeis siguin molt més aconsellables que no pas els de farmàcia, és més, hi ha tota una medicina casolana a base de productes de l’entorn, sobretot d’origen vegetal, que provenen les jardí, de l’hort o de la muntanya, però també de la cuina i el rebost, que són molt eficaços per les afeccions més comuns (llegiu Remeis d’eficàcia provada). Però en la lluita contra els símptomes es perd la principal qualitat de les herbes medicinals, que és treballar a favor de la salut en el marc d’un estil de vida més natural, ajudar el cos a sanar-se a ell mateix, estimulant el procés de curació. No llueix en la cursa per veure qui elimina millor els símptomes, si no en qui cura millor: les plantes no solen fer mal, ni tenir efectes secundaris, i enforteixen el cos, pel que una vegada superat els trastorn hi ha més salut i, per tant, menys recaigudes. I també s’evita el principal inconvenient de la farmacologia, que és el de confiar la pròpia salut a productes industrials, delegant a interessos comercials la responsabilitat sobre el més valuós dels nostres béns.

A part del cost monetari, que també té la seva importància (penseu en les xifres astronòmiques que es podrien derivar cap a les pensions, per exemple), és més rellevant encara el cost en salut, ja que poc o molt les substàncies farmacològiques actives alteren l’organisme, i que la lluita contra les malalties amb productes químics aliens comporta sempre, com a les guerres, efectes col·laterals en forma de símptomes, que solen ser tractats amb més química, amb els nous efectes secundaris del propi producte més els que poden derivar-se de la interacció de les dues substàncies en cada cas concret. Això fa que, sobretot en persones grans, el principal procediment per a recuperar la salut sigui anar traient poc a poc els fàrmacs prescindibles, a fi de restablir les funcions naturals i que el cos funcioni per ell mateix. Així doncs, a les plantes no se les ha de considerar “anti” res, ni en funció de les malalties –bona pel càncer, per la migranya… – sinó en els seus aspectes positius, com a tonificants o estimulants, tranquil·litzants i, sobre tot, desintoxicants i purificants: diürètiques, diaforètiques, purgants…

Les grans malalties del s.XXI, cardiopaties, càncer, malalties autoimmunitàries, diabetis, depressió… són pròpies dels països rics i augmenten al tercer món a mesura que aquest avança per les vies del desenvolupament. Aquestes noves “epidèmies” deriven en certa manera de la desconnexió de l’organisme amb la naturalesa, i les condicions per a recuperar la salut són una alimentació natural, un estil de vida natural i uns remeis naturals, entre els quals evidentment hi ha els que ens subministra el regne vegetal.

Tot un món

No se sap com funcionen les plantes, però aquesta qüestió no es pot fer servir per bandejar la fonamental: si són efectives o no. En el ben entès de que les plantes solen tenir un ampli marge de seguretat i que, quan són eficaces i innòcues, han de ser preferibles als productes refinats i sintètics. Tractar amb la planta sencera acostuma a ser més efectiu i menys tòxic que emprar el principi immeditat. És com si les plantes tinguessin un equilibri intern, fossin un tot en elles mateixes, i a part dels principis immediats contenen altres substàncies que neutralitzen o potencien la seva acció.

Endinsar-se en les propietats terapèutiques del regne vegetal introdueix en un món apart, que és el món real, el del nostre entorn natural. De les 750.000 especies vegetals se’n coneixen les virtuts de ben poques, i la seva acció depèn del lloc on es fan: en general, a la vessant nord de les muntanyes, és a dir, en les condicions més adverses, són més fortes, i tonifiquen i reforcen l’organisme. A les valls i les vores dels rius s’hi troben bons diürètics, mentre que les plantes de desert transformen l’humitat i assequen. Les que creixen en terrenys molt fèrtils i nitrogenats solen ser bones per la digestió. Les de climes freds tonifiquen i escalfen el cos, mentre que les de climes càlids refresquen i ajuden a eliminar, de la mateixa manera que a l’estiu abunden –i vénen de gust- els vegetals que refresquen, i a l’hivern els que tonifiquen i escalfen. L’energia de les plantes també varia segons l’època de l’any: a la primavera es concentra més en els brots, a l’estiu en els fruits, i a l’hivern a les arrels. És a dir, és un món inabastable l’aprenentatge del qual només es pot fer d’espècimen en espècimen, començant per les més properes.

La medicina ha esdevingut una tècnica, però la bona medicina sempre havia estat considerada un art, l’art de restablir l’harmonia amb la natura. Pel que es requerien uns coneixements de la influència de l’entorn físic i emocional sobre la salut, i sensibilitat per discernir què convé en cas.

Continguts relacionats

Menú