El cos diu el que la boca calla?

Medicina

A Occident, la paraula ha tingut sempre una gran importància per a resoldre conflictes psíquics, doncs es considera que verbalitzar allibera emocions reprimides, pel que ha estat el principal mitjà terapèutic per alleugerir els mals de l’esperit. Es dóna per fet que en compartir-lo, el dolor s’alleugereix, així com en compartir la felicitat, es dobla. Està clar que expressar-se i manifestar les emocions de manera tranquil·la i serena amb persones de confiança ajuda a que no quedin enquistades, i que tancar-se en un mateix fa que la vida psíquica s’enrareixi. El problema és que es fa un ús immoderat de la paraula: es parla massa de banalitats i sovint es calla el que s’hauria de dir: quan la paraula és el suport del pensament, dialogar, contrastar i reflexionar, és a dir, enraonar –mot tan característic nostre- enriqueix i és terapèutica per ella mateixa. En canvi, com deia Cervantes, _hablar sin pensar es tirar sin apuntar_. Encara que això, pel fet de fer aflorar emocions i sentiments ocults mitjançant l’associació d’idees pot ser un recurs d’introspecció, i una bona teràpia.

La paraula pot tenir la força d’una fletxa, i penetrar fins al fons de l’esperit de qui l’escolta.

— Èsquil (s.V a.C.)

En el desenvolupament de la persona, les emocions contrariades, les frustracions, el dolor, les ferides… deixen cicatrius tant en el cos com en el caràcter. La salut és la lliure circulació de l’energia, i la malaltia, un estancament. Aquestes tensions acumulades, ja siguin físiques o psíquiques, són, per tant, un impediment per a la salut.

Per evitar el dolor que provoca, per exemple, una hèrnia discal, la musculatura de la zona es contrau per immobilitzar la columna, el que comporta una disminució del rec sanguini, que vol dir menys oxigen, menys respiració i nutrició cel·lular, acidesa per acumulació de residus metabòlics… de manera que si aquest estat es perllonga acaba provocant la cronificació del problema i la lesió en forma d’artrosi, discopatia… I el mateix passa a nivell psíquic amb les emocions estancades mantingudes en el temps –la por, la ira, la tristesa i les preocupacions, l’estrès… -, que provoquen bloquejos en la circulació d’energia, una mena de durícies psíquiques per evitar el dolor, que acaben condicionant el comportament d’una manera inconscient. Tant el dolor físic, com l’emocional i el moral, propicien la immobilitat a fi d’anestesiar els sentits, desconnectant una esfera de l’ésser. Aquests bloquejos, als que s’ha anomenat també _cuirasses_, són, de fet, mecanismes de defensa per evitar el dolor i el patiment. Aquestes cuirasses es poden detectar a nivell físic en trastorns de tot tipus; a nivell psíquic en forma de creences limitants i prejudicis; i a nivell emocional com a reaccions extemporànies. I, de fet, tot sovint es manifesten tant en cos, com en el comportament i en el caràcter. Aquestes cuirasses són un obstacle per la fluida circulació del qi, per la lliure expressió de pensaments i sentiments; depenent de la intensitat, en condicions òptimes, quan tot va bé, interfereixen mínimament en la vida, però en condicions adverses, o quan s’aguditzen, poden arribar a generar malaltia.

La perspectiva holística permet veure la totalitat en cadascuna de les parts d’un tot, pel que s’entén que en el cos es manifesten les rigideses psíquiques, i la psique reflecteix les tensions físiques. El fisioterapeuta quan toca l’esquena, el reflexoleg quan fa massatge als peus fàcilment troba correlacions entre bloquejos físics i emocionals, i s’han establert paral·lelismes més o menys afortunats entre els trastorns orgànics i les diferents actituds davant la vida. Un oient va deixar escrit en el facebook de L’Ofici de Viure que “en el refredat, el nas raja quan el cos no plora; i el mal de coll apareix quan no és possible comunicar les afliccions; i l’estómac crema quan la ràbia no aconsegueix sortir, etcètera”. La Louise Hay ha fet una descripció molt exhaustiva i força ocurrent d’aquestes correlacions, i afirma, per exemple, que el mal de genoll indica que no es trepitja ferm a la vida… connexions tan vagues i subjectives que hom les pot assumir fàcilment, doncs poc o molt la por, la inseguretat, la necessitat de caminar amb més fermesa per la vida estan al fons de cada persona.

El cos diu el que hi ha, de la boca no te’n pots fiar

El rostre és el mapa que millor revela les vicissituds de la vida d’una persona, i és per això que els tractaments d’estètica amb acupuntura tenen un efecte visible en les arrugues de la pell, però també en les cicatrius de l’anima, millorant l’estat d’ànim i desvetllant una actitud més optimista.

De fet, segons la medicina tradicional xinesa el llenguatge del cos és una eina de diagnòstic de primer ordre, i per això els metges tradicionals observen detingudament els moviments, la mirada, els gestos… el que els revela el fons a partir de la forma: _llegeixen _el que transcorre a l’interior mitjançant l’observació de la superfície. El diagnòstic es fa de fora a dins. Es diu que alguns metges xinesos es col·locaven allunyats de la porta d’entrada del seu consultori, de tal manera que quan el pacient s’asseia davant seu tenien ja una gran quantitat d’informació sobre la naturalesa de la disharmonia.

De sempre, la nostra cultura ha entès el cos humà com un compost de cos i ànima. Al final de l’Edat Mitjana, el saber sobre l’ésser humà es va distribuir entre la religió, que s’ocupava de l’esperit, i la ciència, que tenia cura del cos. La medicina occidental ha fet grans avenços en el domini dels trastorns orgànics però, amb aquesta herència, la seva desconsideració envers les influències de la psique i la ment ha suposat, i encara suposa, un seriós inconvenient a l’hora d’oferir una terapèutica plenament eficaç.

En els últims anys, com per contrarestar aquesta tendència, han sorgit multitud de teràpies que consideren els aspectes psicològics dels trastorns orgànics, fins i tot s’ha desenvolupat una especialitat de la medicina oficial, potser la denominació més llarga del vocabulari mèdic: psiconeuroimmunoendocrinologia, que posa en connexió els diferents aspectes de la naturalesa humana. El cas és que ha plogut molt des de Freud, i avui dia són ben pocs els que dubten que la ment influeixi en el funcionament del cos. Es té menys en compte, però, el camí invers: La influència del cos sobre la ment, fet totalment lògic des del punt de vista holístic, ja que no és que tot símptoma físic repercuteixi en la ment, ni que tot trastorn mental ho faci en el cos, sinó que són diferents aspectes del mateix procés. Però la nostra ment és massa limitada per poder copsar aquesta totalitat –doncs també en forma part- i, per tant, s’ha de conformar a percebre’n les parts separadament, esquarterant la realitat en petits bocins, els únics que poden constituir l’objecte de la ciència. Però en la vida els fenòmens no passen aïllats, sinó que són interdepenents. És cert que hi ha fenòmens que es manifesten més a nivell físic, d’altres químic, psíquic o energètic, però això no vol dir que només es produeixin en aquell àmbit, sinó en tot el conjunt. Quan apareix un trastorn, pot ser que sigui més fàcil influir-hi des d’un d’aquests nivells, però això no vol dir que es pugui abastar a través d’aquesta visió parcial, perquè no hi ha res que sigui purament físic, químic, psicològic o energètic, ja que no hi ha solució de continuïtat entre aquests nivells.

En un símil, és comparable amb les diferents visions que es poden tenir d’una muntanya, la forma de la qual varia segons si és mira des d’un o altre angle, o des dels mil paisatges que ofereix a qui s’hi passeja: ningú no pot pretendre que la seva descripció de la muntanya resumeix la totalitat, de la mateix manera que cap visió parcial sobre l’ésser humà és l’única correcta.

Com alliberar aquestes cuirasses?

Ni el bany ni el discurs no són útils quan no purifiquen.

— Aristòtil

Com a eina terapèutica, la paraula pot fer molt bé, però també pot fer molt de mal i, si bé pot ser un mitjà per canalitzar les emocions i funcionar com a vehicle de la consciència, també pot ser un mitjà de dispersió, de logorrea o, fins i tot contraproduent quan s’expressa en forma de queixa o condueixen a laberints mentals inextricables.

Oblideu els mots i la vostra energia no es dispersarà.

— Chang San Feng (Mestre de Tai qi, S.XV)

Quan s’obre la boca, l’energia es dispersa.

— Liu I Ming (S.XVIII)

En tot cas, la paraula no és l’única eina terapèutica per desfer aquestes cuirasses. De la mateixa manera que un trastorn orgànic pot requerir cirurgia, fàrmacs o teràpies alternatives, hi ha conflictes interns que requeriran tractament farmacològic, d’altres la possibilitat d’expressar-los amb paraules, i uns altres una relaxació i harmonització del cos. El que a la pràctica no està tan clar és l’ordre d’intervenció: deixant de banda casos molt concrets, especialment pel que fa algunes psicosis, es convenient procurar sempre la relaxació i harmonització del cos en primer terme, ja que facilita en gran mesura les altres terapèutiques.

Aquests nusos o cuirasses estan instal·lats al fons de la ment, les aigües de la qual no són pures i cristallines i el fons acostuma a ser un fangar, de manera que, en voler copsar-los, és fàcil agitar-lo i enterbolir l’aigua i que el llot faci que el problema s’escapoleixi. Treballar la ment amb la paraula, que és la ment mateixa, i voler dur aquests problemes de fons a la consciència és temptador, però en general força dificultós. Per això, aquesta teràpia per la paraula es facilita molt quan es combina amb procediments que harmonitzen el cos i la ment (ioga, tai qi, acupuntura, meditació…).

Una altra manera d’arribar a detectar i desfer aquestes cuirasses és a través de la seva repercussió en el cos. S’han proposat tècniques de tot tipus: algunes de senzilles, com són la respiració profunda (vegeu La importància de respirar bé) o els moviments oculars, i d’altres més expansius, com pegar, cridar, mossegar, tirar coses a terra, és a dir, esbravar-se. Ja sigui amb la teràpia bioenergètica, el massatge terapèutic, l’antigimnàstica, el Rolfing, el katsugen… i tants altres procediments l’objectiu dels quals és restablir l’harmonia de tot l’organisme mitjançant la seva actuació en el cos físic.
En aquesta línia, els xinesos van idear una medicina que, tot i centrar-se també en el pla físic, no es basa tant en òrgans i músculs com en la circulació de l’energia del cos, i els aspectes psíquics dels trastorns no es tracten directament sinó mitjançant el restabliment de l’equilibri energètic. Per això, en la seva medicina la paraula no té tanta rellevància. La manera de caminar, de vestir, de seure, de moure’s, l’estat d’ànim… el que es diu és tant important com el que no es diu, i també el com es diu. Fins i tot paraules tant plenes de significat en el nostre entorn, com parkinson, diabetis o hèrnia discal no tenen gaire sentit, perquè en definitiva el que s’ha de tractar és la persona, i no el mal. Està clar que el diàleg ajuda, però la medicina xinesa és perfectament practicable sense paraules, és a dir, que no són imprescindibles per arribar a un diagnòstic i establir un tractament. I és que l’estil del metge de la Xina clàssica és tenir la ment en blanc en el moment de diagnosticar; com un paper en el que el pacient va dibuixant el que li passa. El metge no jutja, no etiqueta, no classifica, no posa paraules a la malaltia, i no poques vegades la conversa deriva cap a temes formals o circumstancials que no tenen res a veure amb el problema a tractar, perquè no es pretén tant combatre el mal, sinó entendre la persona i posar-la en les millors condicions per a que ella mateixa es recuperi, el que implica que les cuirasses es vagin dissolent en el camí cap a la salut.

Més enllà de les cuirasses

En la nostra cultura, ens agraden les coses clares i explícites, de manera que el que no es pot expressar amb paraules és com si no existís. Donem per fet que l’única manera de canalitzar les emocions i fer-les circular és a través de l’expressió verbal. O s’expressen o es reprimeixen; no hi ha més opcions. Però en realitat, aquesta és una opció cultural nostra; altres cultures eviten verbalitzar les emocions, especialment les negatives, i fins i tot el desacord. El “no” rotund, per exemple, és una característica del nostre món occidental. En d’altres, sol ser “sí, però…”. Els orientals són veritables mestres de la diplomàcia “parlamentària”; en el tracte social és de bona educació evitar idees, sentiments i paraules que puguin molestar. En una situació de disgust, no s’expressa el rebuig o el desacord, simplement se n’aparta, s’ignora, de manera que mai s’entra en l’espiral de la discussió, agressió i defensa… El rebuig es manifesta en forma de buit, i l’emoció –“e motio”, _moviment cap a fora_- no porta a l’expressió verbal perquè culturalment l’enfrontament no té el poder d’atracció que té aquí. En les relacions conjugals també predomina la comunicació no verbal, ja que es creu que no són les paraules sinó el silenci el suport de la comunicació més satisfactòria. En el fons de tot hi trobem sistemes de valors diferents: per a les cultures no monoteistes, el valor suprem no és la veritat ni la raó, sinó l’harmonia, i per això cal evitar les idees, pensaments i paraules que puguin molestar. És la diferència que hi ha entre una societat individualista i l’altra, en la que prima el sentit col·lectiu. Aquesta diferència no és menor: qui expressa la ira crea una disharmonia i encomana el seu malestar, mentre que la societat que no canalitza la ira envers els altres és una societat molt més harmònica. I això és important perquè és una opció personal decantar-se entre la defensa de la pròpia raó o cercar l’harmonia en les relacions.

Podríem sospitar que els conflictes personals es posen tan a primer pla amb el fi d’encobrir-ne d’altres mes importants, greus i dolorosos, entre les conviccions, la integritat, l’autenticitat i l’interès egoista…. Aquests, són, però, els realment essencials en la vida de cadascú.

— Eric Fromm: Del tener al ser.

Pot semblar que inhibir l’espontaneïtat de l’expressió emocional impliqui reprimir-les i que facin mala sang. Pot semblar també que aquesta és una manera de fer molt conservadora, quan de fet és tot el contrari, doncs no podem oblidar que l’ésser humà no és només una totalitat en ell mateix, no és el centre del món, sinó que és part d’un conjunt que el transcendeix. La negativitat que es transmet a l’entorn és un perjudici també per a un mateix: som un tot no només dins la pell sinó també en el nostre entorn, tant físic com social. En aquest sentit, l’eix de la salut està en la possibilitat de comunicació afectiva, amb paraules o sense, i en la capacitat d’anar més enllà de la nostra individualitat. Per transcendir els conflictes interns emocionals i psíquics no hi ha res millor que l’amor a la vida i la creativitat. Avui la societat individualista tendeix cap a la interiorització dels conflictes personals, desviant l’atenció de la manca d’harmonia social, propiciant la docilitat, l’acomodació i la culpabilització. En un moment de crisi, que són també moments de canvi en el que es pot influir positivament en el medi, hi ha dues opcions: el sálvese quien pueda, o bé –paral·lelament– prendre partit pel bé comú, que al capdavall és també el bé individual. En una societat més justa i més a mida de l’home els conflictes personals, i especialment els del passat, perden intensitat. És per això que el més saludable és canalitzar aquestes emocions cap a l’exterior d’una manera positiva i creativa envers la societat, a fi de millorar el medi que propicia l’aparició i la perpetuació d’aquests conflictes. L’exida natural de les emocions, els pensaments i els sentiments no és la boca, sinó l’acció.

Deslliurar-se de la ceguesa té un efecte alliberador: allibera l’energia i aclareix la ment. Com a conseqüència, independitza, ajuda a trobar el propi equilibri dins un mateix i vivifica. Potser hom s’adonarà que no pot canviar les coses, però haurà aconseguit viure i morir com un esser humà, no com un borrego.

— Eric Fromm: Del tener al ser.

Continguts relacionats

Menú