Suposem que té la sort de viure durant sis mesos o un any a qualsevol ciutat de l’interior del Japó. Des del començament de la seva estada, no deixarà d’impressionar-lo l’aparent amabilitat i simpatia que l’envolten. En les relacions de les persones, i en les seves pròpies, sempre estaran presents l’afabilitat, la delicadesa i la cordialitat, una manera de relacionar-se que, en el seu país d’origen, només tindria amb el seu cercle d’amics. Tothom se saluda amb expressió de felicitat i paraules amables, sempre somriuen; els incidents més comuns de la vida diària es transfiguren per una cortesia tant falta d’artifici i tant irreprotxable que sembla sorgir, d’una manera innata, directament del cor. L’afabilitat exterior no desapareix sota cap circumstància: no importen els problemes -tempesta o foc, inundació o terratrèmol-, el to d’alegria en la salutació, el somriure lluminós, la delicada inclinació del cap, la resposta amable i el desig de complaure estan allà per fer la vida agradable. La religió no enfosqueix aquesta felicitat: els fidels somriuen mentre resen davant dels budes i déus populars, els nens juguen als jardins dels temples i els recintes dels grans santuaris -que són llocs de festivitat més que no pas de solemnitat-, s’erigeixen plataformes per danses i balls. La convivència familiar sempre està caracteritzada per la tendresa: no hi ha indicis de discussió ni crits estridents, ni llàgrimes ni retrets. La crueltat, fins i tot envers els animals, és aparentment desconeguda: els camperols que arriben a les ciutats caminen pacientment darrere els seus cavalls o bous sense emprar fuets o bastons, mentre suporten ells mateixos part de la càrrega. Els homes que arrosseguen els carros s’aparten del seu camí per no atropellar un gos gandul o una gallina despistada. Per descomptat, aquestes condicions que descric estan desapareixent, però encara persisteixen avui en regions remotes. He viscut en zones on no s’ha registrat cap robatori en centenars d’anys, i on les presons acabades de construir a l’època Meji estan buides, on la gent no tanca les portes de casa seva ni de dia ni de nit. […] En no trobar ni rastre d’aspror, deslleialtat o incompliment de les lleis, descobrir que les condicions socials han romàs immutables durant segles, hom té la temptació de creure que ha entrat als dominis d’una humanitat moralment superior. És, doncs, natural interpretat que aquesta urbanitat delicada, aquesta honestedat impecable i aquesta ingènua amabilitat tant d’acte com de paraula provenen d’una perfecta bondat del cor. Se sap que la senzillesa que tant que tant complau no és la simplicitat d’un home rústic. Tothom aquí ha rebut una educació; tothom sap escriure i parlar amb propietat, compondre poesia o comportar-se amb correcció; la neteja i el bon gust imperen arreu; els interiors de les cases són pulcres i purs, i el bany diari amb aigua calenta és un fet universal. Com no sentir-se seduït per una civilització en la que tota relació sembla estar regida per l’altruisme, cada acció dirigida pel deure, i cada objecte modelat per l’art? — Hearn, Lafcadio*: Japón, un intento de interpretación, 1904.
Aquest text il·lustra el tema d’un dels programes de l’Ofici de Viure en el que vam parlar de La felicitat a Orient.
* Lafcadio Hearn, periodista, orientalista i escriptor grecoirlandés, va arribar al Japó el 1890, poc després que el país s’obrís a Occident, i s’hi va instal·lar com a professor de llengua anglesa a la universitat. Mitjançant els seus llibres i articles, va ser pioner en la difusió de la cultura japonesa a Occident.
