El punt de vista de la biologia

Medicina

Formar-se una imatge en positiu del càncer no és enganyar-se un mateix, ni tampoc és només una qüestió d’imaginació o desig, sinó que la mateixa biologia ens ofereix un punt de vista positiu, encara que per conèixer-lo haguem de desenterrar treballs que van ser bandejats fa uns cinquanta anys.

El seu principal artífex fou un científic alemany, Otto Warburg, metge i bioquímic de gran prestigi, una de les poques persones que ha estat distingida dues vegades amb el premi Nobel de medicina. Considerat en el seu temps l’autoritat màxima en la biologia del càncer, Warburg va demostrar experimentalment el 1924 que les cèl·lules canceroses respiren de manera diferent a les sanes, ja que obtenen la seva energia mitjançant un procés de fermentació:

“Més que cap altra malaltia, el càncer té incomptables causes secundàries. Tot i així, té només una causa primària. Resumida en poques paraules, la causa primària del càncer és la substitució de la respiració cel·lular d’oxigen per la fermentació de sucre. Les cèl·lules normals satisfan les seves necessitats energètiques mitjançant la respiració d’oxigen, mentre que les cèl·lules canceroses extreuen gran part de la seva energia de la fermentació. Així doncs, totes les cèl·lules de l’organisme són necessàriament aeròbiques, en tant que les canceroses són parcialment anaeròbiques. Des de la perspectiva de la física i de la química de la vida, aquesta diferència entre les cèl·lules normals i les canceroses és tant gran que amb prou feines es pot imaginar una diferència major. El gas oxigen, proveïdor d’energia en plantes i animals, és destronat en les cèl·lules canceroses i reemplaçat per una reacció de cessió d’energia de les formes de vida més primàries, és a dir, la fermentació de la glucosa.”

L’evolució biològica va anar precedida d’una evolució química. La vida va aparèixer abans de que l’atmosfera de la Terra tingués oxigen. Les cèl·lules fòssils que s’han trobat són cèl·lules indiferenciades que no respiraven, sinó que fermentaven, com no podia ser altrament, ja que no hi havia oxigen a l’atmosfera. Es van sintetitzar els primers aminoàcids i d’ells varen sorgir els primers organismes unicel·lulars i les algues, les quals consumien anhídrid carbònic i deixaven anar oxigen. Només quan apareix l’oxigen a l’atmosfera es desenvolupen les formes de vida més complexes. La nostra vida és un subproducte de la vida vegetal, l’oxigen i la radiació solar són el motor de l’evolució.

Otto Warburg va demostrar experimentalment que quan falta l’oxigen, la cèl·lula es desdiferencia, retrocedeix en el procés evolutiu; la vida es manté gràcies a un esforç constant que requereix la combustió d’oxigen. És com –explicava- mantenir una pilota en un pla inclinat: perquè no baixi es necessita exercir una força en tot moment, i en el cas de la vida qui fa aquesta força és l’oxigen. En el moment en que flaqueja l’energia de l’oxigen, quan hi ha una atmosfera baixa en oxigen, la pilota rodola cap a baix: la cèl·lula es desdiferencia. I el càncer no seria més que la conseqüència d’aquesta desdiferenciació, d’aquesta regressió en el procés evolutiu.

Els bacteris, com els animals, es multipliquen quan disposen d’aliment en abundància. En els organismes pluricel·lulars, en canvi, les cèl·lules semblen haver fet un pacte amb el conjunt per especialitzar-se en una activitat i dividir-se només quan se li requereix, a canvi de que se li satisfacin les necessitats bàsiques. L’organisme és, doncs, una comunitat de milers de milions d’individus que treballen pel bé comú.

Sigui per manca d’oxigen, per un entorn insà degut a l’acidosi o la hiperosmolaritat del medi, el tumor, la cèl·lula cancerosa, no pot respirar bé. El seu aparell respiratori, les mitocondries, estan sanes. A manca de la vitalitat de l’oxigen per seguir essent una cèl·lula viva normal es converteix, no en una assessina, sinó en una cèl·lula vegetal, en una cèl·lula més primitiva, desdiferenciada. És com una regressió.

Vist des de la pròpia cèl•lula, el càncer és una explosió de vitalitat. És un “campi qui pugui” d’unes cèl•lules que s’ofeguen i passen fam, que abandonen les seves tasques i es desentenen del conjunt. Es fan associals.

L’enfocament metabòlic del càncer fa possible opcions de tractament diferents, fins al punt que Warburg escribí, el 1968, que “aviat rebré un tercer Premi Nobel perquè d’ací a dos o tres anys hauré solucionat el problema del càncer”. Malauradament, morí al cap de dos anys i l’any que feia tres, exactament el 23 de desembre de 1971, va tenir lloc un esdeveniment que, sense desmentir-lo, enterraria el seu treball, i supeditaria obertament per primera vegada la recerca científica a l’autoritat política i econòmica.

Aquell dia, i vist l’èxit del tractament de les infeccions, el president Nixon proposà el mateix model i declarà la guerra contra el càncer, entès com unes cèl·lules desbocades i assassines. El president va pronosticar la victòria sobre el càncer en cinc anys.

Des del 1971 s’ha avançat molt en el coneixement del càncer, però molt menys pel que fa al tractament. Es fan servir medicaments menys tòxics, més efectius i la cirurgia és menys mutilant. Les inversions dedicades a la recerca són astronòmiques, són d’aquelles xifres que no cal esmentar perquè no signifiquen res pel comú dels mortals. Cada any es publiquen un milió de treballs, els malalts es concentren en mastodòntics hospitals oncològics i els especialistes s’apleguen per milers en nombrosos congressos. Però, malgrat tot això, el càncer és una plaga que va en augment i segueix matant bona part dels diagnosticats. Sense tractament efectiu, el càncer segueix essent un enigma.

Creix la sospita de que l’objecte està desenfocat: voler trobar la solució examinant tant els gens i cadascuna dels milers de proteïnes que intervenen és com si els responsables de tràfic volguessin solucionar els embussos a base d’estudiar les característiques del motor d’explosió. La recerca s’està perdent en una infinitat de detalls. Per bé que la lluita contra el càncer hagi esdevingut un sector econòmic dels més pròspers, cal reconèixer que està lluny d’haver aportat la solució al problema, així que comença a ser hora de deixar de cercar el secret dins la cèl·lula per fixar-se en les condicions del seu entorn, que sempre són d’hipoxia, acidosi i hiperosmolaritat. El càncer no és una malaltia de la cèl·lula sinó de l’òrgan, per no dir de tot l’organisme.

A banda d’altres opcions de tractament, la concepció metabòlica ofereix una representació mental més positiva de la malaltia. L’actitud que hom té davant del càncer és importantíssima de cara a la supervivència, sigui quin sigui el tipus de tractament que es segueixi. Considerar el tumor com part d’un mateix, no com una entitat estranya, dóna per força una visió diferent. Permet extirpar la idea de que les lesions de la cèl·lula són irreversibles i que, deixat al seu aire, el càncer és mortal de necessitat. Són nombrosos els exemples clínics de que la cèl·lula es pot rediferenciar i tornar a la tasca que tenia encomanada.

La medicina oficial fa tot el que pot per exterminar el càncer: se l’irradia, se l’enverina, se l’extirpa, se li talla el subministre de sang… però tots aquests tractaments tant agressius tenen uns resultats molt millors quan van acompanyats d’una actitud mental positiva.

Cal considerar el càncer com una part del cos que ha quedat desvitalitzada per falta d’oxigen; cal donar-li vida mentalment, per dir-ho d’alguna manera, portar llum i energia als teixits de la zona afectada. Això ajuda a que les cèl·lules malaltes siguin substituïdes per cèl·lules normals, sanes i bones, que és del que es tracta: és la curació.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.
Necesita estar de acuerdo con los términos para continuar

Compartir

Contenidos relacionados

Menú