Article a l’Enciclopèdia Biosfera.
Segons la tradició xinesa, a la Xina hi hagué èpoques en que els pacients honoraven els metges quan estaven bons i deixaven de pagar-los quan queien malalts, i això perquè la medicina xinesa, més que combatre la malaltia, procura la salut.
Diuen els clàssics que no actuar fins que s’està malalt és com esperar l’inici de la batalla per fer-se la llança. En l’univers cultural xinès, tractar malalties és cosa dels mals metges, dels que no saben evitar-les.
Aquesta medicina xinesa disposa d’una farmacopea diversíssima, d’una efectivitat terapèutica verificada al llarg dels segles per un seguit de generacions de metges lletrats i per una població refinada i exigent. Entén que tota substància està sotmesa a les influències del cel i de la terra, i per això mateix pot influir sobre la naturalesa humana i ajudar a eliminar els trastorns que l’afecten. Són remeis no reconeguts a Occident, i sovint ni tant sols coneguts, acadèmicament inassequibles i ocults rere unes prescripcions ideogramàtiques indesxifrables per a la medicina occidental.
En efecte, la farmacopea xinesa recorre a remeis insòlits, que són el resultat d’haver explorat empíricament durant segles l’acció d’incomptables substàncies d’origen vegetal, animal o mineral. En l’extensa matèria mèdica xinesa es descriu minuciosament l’acció de tots aquests elements sobre l’organisme.
Així, sorprèn que entre els remeis de més prestigi per a augmentar la vitalitat es compti amb els dragons de terra, el cavallet de mar, les banyes de cérvol jove o d’antílop, la closca de la tortuga de terra, etc., o que contra la febre siguin especialment apreciades la banya de rinoceront, les pedres de la bufeta de la fel del simi Macaca mulatta o de diferents bòvids.
Igualment xocants són les propietats antireumàtiques de certs ossos, especialment els de tigre i de lleopard, o els efectes sedants de certes restes fòssils, útils per a lluitar contra l’insomni, les palpitacions, l’ansietat i els trasbalsos emocionals.
Entre els centenars de productes vegetals i minerals, una farmàcia xinesa ben proveïda ha de disposar de sangoneres, serps, escorpins, escarabats, conquilles de sípia i d’ostra, perles, òrgans sexuals de foca mascle, placentes humanes, culs d’ase, ovaris de pregadéus, i moltes altres subtils originalitats, com les secrecions seques de la pell d’un determinat gripau o el caríssim mesc amb què el mesquer atreu la parella.
Segons la llegenda, per tal de descobrir nous remeis, el mític emperador Shennong provava cada dia cent plantes i s’intoxicava setanta cops. I és que, més que pel color o la forma, els xinesos deduïen l’acció potencial de les substàncies pel seu gust i el seu olor. Així, tot allò que és àcid, agre o ranci concentra el “qi” -l’energia-matèria que anima tots els éssers i objectes de la natura- del fetge i de la vesícula biliar, mentre que tot el que és salat i nauseabund actua sobre el ronyó i la bufeta de l’orina. L’acció d’una determinada substància sobre l’organisme depèn també de que tingui una naturalesa més o menys “calenta”: substàncies “fredes” (“yin”) són útils en les afeccions de naturalesa calenta, com febres, erupcions o plètores.
A més del gust, l’olor i la naturalesa de les substàncies, cal considerar també si fan ascendir o davallar el “QI”, si el condueixen cap a l’exterior o cap a l’interior. Així, un remei que afavoreixi l’ascensió i l’extraversió (“yang”) pot dispersar el “vent pervers”, afavorir la sudoració i escalfar l’interior de l’organisme. Els remeis qualificats de picants, dolços i calòrics solen canalitzar l’energia en sentit ascendent, mentre que els amargs, salats, agres i freds la solen fer baixar. Els remeis compostos de fulles i flors afavoreixen els moviments d’ascens i exteriorització, mentre que els més densos (granes i arrels) solen tenir l’efecte contrari. La canalització també depèn de la forma de preparació -un mateix remei torrat amb sal farà baixar el “qi”, però desfet en alcohol el farà pujar- i també de l’estat físic o psíquic de la persona.
Aquests conceptes per estranys que puguin semblar, han permès descriure l’acció d’innombrables substàncies sobre l’organisme humà. Constitueix, a través del llenguatge compartit, un nexe d’unió dels metges actuals amb els seus predecessors, i permeten que els pacients d’avui es beneficiïn dels valors terapèutics de remeis ancestrals. Es tracta, certament, de conceptes antics i arrelats en una medicina mil·lenària, però no pas anacrònics, ja que continuen servint eficaçment la raó de ser de la medicina: el foment de la salut. La Xina tradicional no tan sols disposa dels remeis històricament més experimentats sinó també, i sobretot, d’una original i efectiva manera de pensar els remeis, la salut i la malaltia.
Per això, els remeis més apreciats són substàncies innòcues que poden ser utilitzades tant per un malalt com per qui està sa.Es el cas de l’arrel de ginseng (Panax ginseng) de la magnòlia enfiladissa xinesa o “wu wei zi” (Schisandra chinensis), del “gan cao” (Glycyrrhiza uralensis), del “du zhong” (Eucommia ulmoides) -que és l’única espècie coneguda de la família de les eucommiàcies, endèmica de les laurisilves xineses- o del gingebre (Zingiber officinale). A aquests productes els seguirien d’altres de més poderosos a l’hora d’enfrontar-se a determinats trastorns, però també lleugerament tòxics. I ja en una categoria qualitativament molt inferior hi ha substàncies del tipus de molts fàrmacs occidentals, l’acció terapèutica de les quals voreja la toxicitat.
Els productes curatius emprats en la medicina xinesa rarament es prenen sols. Una prescripció en sol contenir de quatre a vuit, seguint una estricta jerarquia “imperial”: cada fórmula té un ingredient principal o “emperador”, que és l’agent terapèutic principal, un ingredient amb funcions de “ministre” que té la funció de reforçar l’acció del primer, un “oficial superior” que redueix els possibles efectes tòxics de l’emperador” i alhora actua beneficiosament sobre els símptomes secundaris i, finalment, un “ambaixador” encarregat de canalitzar i dirigir adequadament els anteriors.
Compondre una prescripció és un procés analític molt complex. Cal examinar la naturalesa de la malaltia, considerar les característiques de cada remei, combinar-los i calcular la quantitat adient de cada ingredient. Per això el punt de partida són els centenars de prescripcions clàssiques que abasten bona part de la patologia usual, si bé cal adequar-les a les particularitats de cada pacient. De cada pacient, no de cada malaltia…
