Harmonitzar els txakres

Medicina orientalRadio

Des de fa poc, a Occident se sent parlar d’harmonitzar els txakres, d’equilibrar l’energia del cos, com una forma posar en sintonia el cos i l’esperit. Tot i ser quelcom recent no és, però, pròpiament una moda, sinó llampades, el centelleig d’una tradició espiritual antiquíssima que està arrelant entre nosaltres.

A manca d’una tradició pròpia adaptada als nostres dies, aquesta concepció de l’ésser s’està estenent per Occident mitjançant el ioga, el tai txi, el qi qong, el budisme, la meditació… visions totes elles molt pràctiques i immediates per asserenar, per sanar el cos i la ment, que tanta falta ens fa en els temps que corren.

Les grans civilitzacions orientals conceben els éssers vius, plantes i animals, des de un punt de vista funcional; com éssers animats. És a dir, no es fixen tant en les estructures, en els teixits, en els òrgans, en els seus constituents, com en l’energia que les anima. No basen, per tant,  el coneixement de l’ésser humà en l’anatomia, sinó en l’observació del seu funcionament; no en conceptes estàtics, sinó dinàmics. Aquesta força vital rep el nom de prana a l’Índia i de qi a la Xina.

A l’Índia el prana, el que nosaltres denominem energia, circula per unes vies, els nadis, que tenen tot al llarg del seu recorregut unes zones on s’acumula el prana. Aquestes àrees, els txakres, són descrits des de l’antiguitat per la tradició espiritual oriental, especialment de l’Índia, i representen els diferents nivells de l’existència de l’ésser.

Així, començant des del més primari, on predomina l’energia de la terra i de les passions, fins al més subtil i espiritual, les dimensions del complex ment-emocions-esperit s’organitzen de baix a dalt per la línia mitja del cos.

Els txakres funcionen com centres energètics que produeixen, transformen i transmeten el prana. Venen a ser una mena d’antenes que capten i emeten una determinada vibració. A cada txacra li correspon, segons el seu nivell de vibració, un conjunt de característiques que el defineixen. Els textos antics en descriuen milers, però n’hi ha set de majors des dels quals es distribueix l’energia i es governa el funcionament de l’organisme. A banda dels txacres principals, n’hi ha de secundaris, els més importants del quals es troben als colzes, canells, turmells i genolls.

D’aquests set principals, els txakres pròpiament dits, n’hi ha cinc al tronc i dos al cap. Els cinc del tronc estan associats als cinc elements constituents de l’univers, i els del cap es relacionen directament amb el prana. Els elements associats segueixen, de dalt a baix, l’ordre de la creació: primer va ser el prana, la energia, desprès l’ èter, el vent, el foc, l’aigua i la terra, amb la creença que l’univers es va generar de l’energia subtil al món físic, a la matèria. Cadascun dels txakres està relacionat amb estats psíquics i de consciència, així com amb determinades emocions. També es relacionen amb òrgans, o millor dit, amb les seves funcions, amb algunes glàndules endocrines i amb plexes nerviosos del sistema vegetatiu.

Ordenats de baix a dalt, del més físic a l’espiritual, el primer txakra, muladhara, és l’arrel, el que ens connecta amb la terra, amb la vida instintiva i la supervivència; el segon: svadhishtana, amb la satisfacció de les necessitats més bàsiques; el tercer, manipura, correspon al plexe solar, i regeix els òrgans abdominals; el quart, anahata, al centre del pit, és el txakra del cor, el pont entre el món físic i l’espiritual, i es vincula a la relació amorosa amb l’entorn; vishuddi, el txakra del coll, correspon a la parla i a la creativitat; el sisè, anja, és el txakra del tercer ull, de la intuïció, del sisè sentit, de la saviesa. Per últim, el darrer txakra, sahasrara, situat a la coroneta, és seu de la vida espiritual i amb ella la ment, les emocions i tot l’organisme.

La flor de lotus

Els txacres se solen representar en forma de flors de lotus: una imatge ben apropiada en el sentit que és una flor que s’obre per sobre de l’aigua, però arrela en un fons fangós. Simbolitza així la condició humana, arrelant en terrenys pantanosos, però amb la llum i l’escalfor del sol, emergeix, convertint-se en una bonica flor. Com el cas del lotus, el txacra pot estar tancat, a punt d’obrir-se o obert del tot. La flor de lotus de cada txacra és caracteritzat per un nombre de pètals, que corresponen al seu nivell de freqüència vibratòria, i l’increment del prana, així com els diferents nivells de consciència, que es van refinant de baix a dalt. Segons l’espiritualitat de l’Índia, la sonoritat del nom de cada txacra té també la seva pròpia freqüència vibracional, de manera que només anomenant-lo s’entra en sintonia amb aquella vibració. A mesura que augmenta el nombre de pètals van agafant els colors de l’arc de Sant Martí, del roig al lila, refinant el nivell vibracional, fins al setè, que és el grau més elevat de consciència, el lotus dels mil pètals, que és el de la il·luminació i la connexió directa amb la divinitat.

Però, què hi ha de cert en tot això?

És un llenguatge poètic, el de la medicina oriental en general, metafòric, que permet apropar-se al coneixement, però mai abastar-lo del tot. I per si fos poc, en el nostre cas no podem perdre de vista que són imatges que ens situen en un context cultural completament diferent, i que per tant hi ha molts aspectes que se’ns escapen, o directament ens resulten incomprensibles.

La relació dels òrgans i les emocions, per exemple, és universal. Nosaltres també relacionem el fetge amb la ira, les preocupacions fan un nus a l’estómac, l’angoixa tanca el coll i la tristesa afecta al pulmó. És universal perquè és el que es conclou quan s’observa el cos, no només des de fora, sinó també mitjançant la introspecció.

Encara que no tenen existència anatòmica i física, els txakres es corresponen a plexes nerviosos i vasculars, i també a glàndules endocrines, així com amb importants punts d’uns dels meridians fonamentals de la medicina xinesa.

De vegades, les correlacions amb el cos anatòmic resulten forçades, així els txakres del cap es relacionen sovint amb una petita glàndula localitzada al mig del cervell, l’epífisi o glàndula pineal, de la que encara avui es coneix poc (com de la secreció de melatonina, un derivat de la serotonina responsable dels ritmes circadians). Tot i trobar-se al mig del cervell, entre els dos hemisferis, aquesta petita glàndula endocrina està, de fet, és exterior al cervell, està fora de la membrana que fa de barrera i filtra la sang del encèfal. És a dir, que està al mig del cervell, però no en forma part. A més, és una peça única: és l’única estructura del cervell que no està composta de dues parts. Descartes (1637) li va adjudicar la seu de l’ànima, el lloc on es formen els pensaments, la seu de la imaginació i de les sensacions, l’òrgan de la memòria. Malgrat no ser més gran que un gra d’arròs, va servir a l’influent pensador per dividir en dos l’esser humà: el cos mecànic i la substància pensant, el cos i la ment, divisió que encara avui segueix impedint a la ciència mèdica la concepció de l’esser humà com una totalitat. Glàndula endocrina o txakra: dues concepcions que posen de manifest enfocaments radicalment diferents sobre el cos i l’esperit.

Tanmateix, també és cert que hi ha molt d’esoterisme i fantasia en la transmissió d’aquests coneixements antics, que s’han arribat a transformar en símbols o amulets, desconnectats del seu context, i per tant, amb un significat molt difús.

Pel camí d’Orient a Occident, la visió oriental ha perdut dimensions, s’ha aprimat, de vegades en conceptes mal entesos, desarrelats, encriptats en mots de llengües remotes, als que se’ls atribueixen significats ben allunyats dels originals. O encara més sovint, escapçada en la seva adaptació als punts de vista predominantment materialistes de la nostra cultura. Ioga, tai qi… han esdevingut exercicis gimnàstics, i les medicines ayurvèdica i xinesa han deixat part de la seva saviesa, i es veuen reduïdes a tècniques que, tot i mantenir l’eficàcia – medicines molt potents i experimentades -, són lluny de poder mostrar tot el seu poder sanador.

No són medicines esotèriques, elitistes, restringides a uns professionals formats expressament, sinó que els seus conceptes arrelen i es desenvolupen en la saviesa popular, els seus mites i la seva cultura. No hi ha una separació entre la medicina casolana, les creences populars i la dels seus metges, els quals simplement refinen la medicina tradicional. És una qüestió de grau. Els Vedas i el I Ching són dels llibres més antics, i encara avui són vigents; – el Nei Jing fa 23 segles que és llibre de referència per la medicina xinesa – o sigui que des la més remota antiguitat, des de els orígens de la historia fins ara, generacions i generacions de metges lletrats han anat desenvolupant i transmetent uns coneixements que la nostra medicina no hauria de menystenir.

Harmonitzar els txakres

En la tradició mèdica i espiritual índia, els tres txakres inferiors són responsables del funcionament del cos físic i les emocions més primàries, mentre que els tres superiors ho són de l’intel·lecte, la intuïció i les facultats mentals superiors. Entremig, el quart txakra, situat al pit, fa de pont entre el món físic i l’espiritual. És el txakra del cor, obert al flux de l’amor. Quan hi ha un excés, una deficiència o un bloqueig d’energia en algun dels txakres, el desequilibri és patent en els àmbits de la seva influència. De manera que segons les manifestacions físiques o psíquiques, es pot deduir quin és el o els txakres més afectat

Quan tot es redueix a vibració, la ment es pot equilibrar mitjançant sons, colors o olors apropiats. La tradició hindú considera molt beneficiós sintonitzar amb el so, que pertany a l’element èter, element primigeni, origen de tots els altres. El color no tan sols pot equilibrar el corresponent txakra, sinó que la seva intensitat, la seva brillantor, augmenta el foc, la vitalitat; d’ací l’acoloriment dels saris.

Hi ha moltes formes d’abordar l’harmonització dels txakres. Des de determinades postures de ioga, que faciliten la circulació del prana en aquell txacra en particular, o també certes pràctiques de qi gong, tècniques de meditació i visualització, etcètera. Quan la disharmonia és més complexa, caldrà recórrer a les medicines ayurvèdica o xinesa, medicines holístiques que tenen mitjans específics per restablir el correcte flux del qi per tot l’organisme.

Un petit exercici per començar

La condició prèvia a restaurar l’harmonia passa per aturar l’activitat mental. Una manera senzilla de començar és concentrar-se en la respiració i en parts del cos allunyades del cap, posar les mans tres dits per sota el melic – el segon txakra, qi hai, el mar de qi dels xinesos, o l’hara dels japonesos – i respirar profundament observant el pas de l’aire per les vies respiratòries i el moviment de la panxa, tot visualitzant l’energia. Aquesta zona és el centre de gravetat de l’organisme: es tracta d’esquivar la dispersió mental i recollir-se en el centre. Aquesta pràctica es pot fer cada dia, 5 o 10 minuts abans de dormir, i repetir-la al despertar serveix per evitar els excessos tant de racionalitat com del seu oposat, l’emotivitat, i recuperar la confiança en un mateix.

Contenidos relacionados

Menú