Acupuntura i depressió

Medicina oriental

No pots evitar que la melancolia et sobrevoli, però has d’evitar que faci el niu al teu cap.

— Poeta xinès del s. XI

A l’hora d’apropar-nos al desànim deixem apart els dos extrems, d’una banda la commoció de qui pateix un intens xoc emocional, i de l’altra la malaltia depressiva. Pel primer, el millor remei és el temps; i el segon requereix un tractament especialitzat. No es pot generalitzar a partir del casos extrems, encara que aquests siguin els més espectaculars, i més tenint en compte que el desànim s’ha estès tant que es pot dir que és el mal del nostre temps. Ja fa anys, la OMS va pronosticar que pels volts del 2020 els trastorns mentals, presidits per la depressió, serien el primer problema de salut, per davant del càncer, les malalties cardiovasculars, etcètera.

Entenem que aquest augment del trastorn depressiu clínic, que afecta ja a totes les capes socials i a gent cada cop més jove, no és més que la punta d’iceberg d’un gran desànim que sostreu vitalitat bona part de la població.

El que no s’ha de fer
  1. No s’ha caure irreflexivament en el recurs més habitual avui dia de prendre drogues, ni il·legals, ni psicofàrmacs.
    • Els antidepressius actuen sobre els neurotransmissors cerebrals i dinamitzen les connexions neuronals. Aquests fàrmacs s’han de reservar per casos extrems, com depressions profundes, i sempre per prescripció facultativa.
    • Els ansiolítics poden ser útils en un moment determinat de crisi, però massa sovint creen dependència i costen de deixar. Només en casos molt excepcionals s’han de prendre de forma continuada.
    • Els hipnòtics, igual que els ansiolítics, no s’haurien de prendre a diari, sinó esporàdicament, a fi que el cos no s’hi habituï. Tot i que són una temptació, en tant que un dels símptomes més comuns del desànim son els trastorns del son, el descans a què indueixen és de mala qualitat.
    • Els estimulants provoquen una excitació que en cap cas pot ser confosa amb un bon ànim.
      Els fàrmacs s’han d’intentar evitar sempre que sigui possible per varies raons:
    • Pels seus efectes secundaris (només cal llegir el prospecte).
    • Perquè, en modificar, i a vegades substituir, la química cerebral, tendeixen a fer-se imprescindibles, degut a que només tapen els símptomes i quan es deixen hom se sol trobar igual o pitjor que quan es començaren a prendre. Així, un suposat remei que es pren en un moment crític esdevé ell mateix un problema.
    • Perquè la seva interferència amb el psiquisme dificulta que es pugui recuperar l’ànim, ja que es perd seguretat en les pròpies percepcions, i sostreuen confiança en un mateix: no sé sap si el què passa és degut al propi estat o induït per les substancies químiques.
  2. No entretenir-se a cercar la causa, la culpa, ni en l’entorn ni a l’interior d’un mateix; ni en el present, ni en el passat. Cadascú crea la seva pròpia realitat i vesteix el seu estat d’ànim amb els elements del seu entorn o de la seva vida que millor s’hi adeqüen; qui està trist, tendirà a tenir present les anècdotes més tristes de la seva vida i a culpar-les dels seu estat actual, de la mateixa manera que qui és irritable, trobarà motius d’irritació arreu. Els pocs afortunats que no tenen motius de queixa ni en el seu passat ni en el seu present, aquesta mateixa falta de motius els desconcerta i enfonsa encara més en el desànim. És a dir, tots tenim raons per justificar els nostres estats d’ànim. Aquesta projecció de l’ànim sobre un esdeveniment o una emoció és tant comú que tots la tenim per natural, però això es veu ben diferent des de la perspectiva de les medicines holístiques.
Acupuntura i depressió

Quan una persona decideix provar de sortir d’un estat depressiu amb l’ajut de la medicina xinesa, es troba que el metge no s’interessa tant pels continguts vivencials, sinó que es fixa amb detalls per nosaltres gens significatius, com pot ser, per exemple si la depressió s’agreuja a la tardor, a l’hivern, o a la primavera. En aquest sentit, recorda molt a un mecànic, al qual l’itinerari del cotxe li és indiferent, i el que li interessa saber és si el motor s’ofega a les pujades, o es para a escoltar un determinat soroll que li donarà la pista sobre el que no funciona.

I és que en la medicina dels antics xinesos, el desànim es veu com un trastorn energètic, de manera que siguin quins siguin els continguts mentals amb què la persona visqui aquella depressió, sigui quina sigui la seva «causa», el metge hi veu un bloqueig o una congestió del qi. Fins aquí, podria semblar un punt de vista exòtic propi d’una cultura antiga i llunyana, si no fos perquè el més freqüent és que, normalment d’una manera immediata, la persona surt de la primera sessió amb una visió ben diferent sobre els motius de la depressió que pateix.

Acupuntura i desànim

Com que ens hem acostumat a viure amb un alt gran de tensió, aquesta acció de l’acupuntura es posa de manifest en la major part dels tractaments, encara que siguin per mals que res tenen a veure amb el psiquisme. El benefici és tan notori que moltes persones acaben apreciant més aquesta recuperació de l’ànim, una oblidada sensació de benestar, que la desaparició de l’al·lèrgia  el mal d’esquena o el que sigui que hagi motivat la consulta. Aquest «efecte secundari» de l’acupuntura és encara més valuós en el cas de malalties greus, ja que no tan sols un bon ànim fa menys penós el camí, sinó que contribueix, a vegades decisivament, a la recuperació de la salut.

Aquest fenomen es dóna, en major o menor mesura, en totes les medicines holístiques, depenen de la tècnica i de l’art del professional. I així mateix, tots els professors de ioga, tai qi o meditació poden donar testimoni de com millora l’ànim de les persones que practiquen aquestes tècniques.

L’enfocament psicològic

El consell més prodigat és que cal agafar-se les coses pel costat bo, «que pel dolent només ho fan els necis», diu la saviesa popular. Això és fàcil de dir, però el què és realment difícil en aquestes circumstàncies és aconseguir-ho.

Hi ha una amplia gama de procediments per tractar el desànim des de la psicologia, i tots ells es basen en la capacitat que tots tenim d’orientar la ment. Les corrents més simplistes d’autoajuda advoquen per substituir un pensament per un altre de més positiu; llibres i articles en revistes subministren al públic acostumat als menjars precuinats aquest tipus de receptes, des de mirar-se al mirall i somriure a repetir-se lloances a un mateix.

«La veritable clau de la vida consisteix a sentir-se bé quan un no s’hi sent.» afirma des de Califòrnia Anthony Robins. L’organisme humà és una unitat i la modificació d’alguna de les seves parts influeix sobre el conjunt. Així, és possible entrenar la ment a no deixar-se dur per pensaments i emocions negatives.

Les diferents escoles de la psicologia més rigorosa aborden l’ajuda als deprimits des de diversos punts de vista: substituint els pensaments i estructures mentals per d’altres més gratificants, alliberant emocions i desigs reprimits, desxifrant els continguts de l’inconscient, millorant l’autoestima o bé situant el conflicte en el seu context.

En conjunt, es tracta de fer conscients emocions estancades que dificulten el normal desenvolupament de la personalitat.

L’enfocament tradicional

En tot temps i en altres cultures, la qüestió es resolia d’una manera ben diferent: en comptes de donar accés a la consciència als pensaments i emocions que, des del seu fons, pertorben la psique, es procurava elevar la consciència per sobre de les contingències de la quotidianitat, aconseguint així que es dissolguessin els nusos de l’inframón emocional.

En comptes d’analitzar l’inconscient, s’elevava l’ànim. Hom s’acceptava un mateix, amb el seu passat, els seus límits i virtuts, i es tractava d’obrir-se al prodigi de l’existència.

L’actual pretensió d’explicar els ressorts de la conducta hagués estat considerada arrogància. Els antics xinesos pressuposaven que la ment humana és massa limitada per copsar les complexitats de l’existència, i que l’únic que pot fer és apropar-s’hi amb l’enteniment.

L’enteniment és la facultat de pensar. Per Plató, era la facultat superior de l’ànima i servia per ordenar l’univers en la nostra ment. Pels antics, la nostra manera fragmentada d’entendre el coneixement estaria al nivell de les opinions, és a dir, seria considerada una suma de conjectures i creences.

Això és així perquè, a partir del segle XIX, la raó es va hipertrofiar i va ocupar el terreny de l’enteniment, deixant-lo reduït a bocins d’imaginació més o menys encadenats per la lògica. En el seu pragmatisme, la societat industrial ha anat substituint la comprensió global per la capacitat de pensar coses concretes i productives. Tot plegat és com anar de nit per la jungla amb una lot i confondre el boci il·luminat amb la totalitat.

Cos i ment

Es tendeix a veure la ment com una funció del cervell de manera que els trastorns mentals tenen, com les altres patologies, una base material. La patologia de la ment és la de les connexions neuronals, de manera que es pot influir sobre la conducta humana mitjançant els transmissors químics. És comprensible l’interès de la industria farmacèutica en aquest enfocament, i li hems d’estar agraïts per haver trobat fàrmacs que han canviat la sort dels malalts mentals. Però, quin interès podem tenir en assumir com a únic un punt de vista que minimitza l’ésser humà, el tracta com un mecanisme i l’enfoca des els seus aspectes menys nobles?

Aquesta tendència de la ciència moderna capgira la manera tradicional de concebre les relacions entre la ment i el cos. Totes les cultures han considerat el contrari, que la ment és l’amo i el cos el servent, i un mer suport d’aquesta.

La ment no és una entitat: és un espai, un recipient transparent que reflecteix les seves pròpies accions, i que es pot fer opac segons el què hi posem a dins; si ets negatiu, s’omple de negativitat, si actues positivament, s’omple de positivitat. Ajudar ajuda, sanar sana i perjudicar perjudica. Ella sempre és pura i cristal·lina. La ment humana, doncs, que en totes les tradicions havia estat la gran transformadora, queda inactivada per aquesta funció quan se la considera un subproducte dels mecanismes cerebrals.

Orient i Occident

Aquests processos reduccionistes han anat en paral·lel amb la pèrdua de l’espiritualitat. En totes les cultures i tots els temps, alçar els ulls vers la divinitat elevava la consciència per sobre de les contingències de la vida quotidiana, i relativitzava problemes i conflictes, retornant-los la seva justa mesura.

Mai la consciència dels homes havia volat tan baix; avui, només ocasionalment, tant el científic com el profà s’extasien davant les meravelles de la Natura, i és probable que aquest desànim cada dia més freqüent en la nostra societat no sigui res més que aquest vol ras.

L’anhel de transcendir la deriva materialista de la societat occidental empeny cada dia més persones a cercar en altres cultures una nova concepció del món. Des de fa mil·lennis  a Orient s’ha desenvolupat una filosofia que, amb l’ajut d’un ventall de tècniques, facilita l’obertura mental i la consegüent elevació de l’ànim.

Des del punt de vista oriental, no té sentit lluitar contra la depressió, sinó que cal procurar la pau d’esperit a través de la relaxació; no s’incita a buscar els consells a fora, sinó que es tracta de desvetllar la nostra pròpia saviesa.

Tampoc cal, doncs, combatre els propis hàbits, idees i pensaments, sinó limitar-se a observar com la confusió és difumina quan li arriba la llum o, en una altra imatge de la cultura oriental, només es pot veure el fons quan es tranquil·litzin les aigües.

Consciència i ànim

Les persones que s’estiren en una camilla d’acupuntura, les que harmonitzen els moviments i la respiració amb la pràctica del tai qi o el ioga o les que practiquen la meditació arriben al mateix punt; aconsegueixen una relaxació que permet que la ment, lliure de pressions, retrobi el seu estat original. No es tracta, doncs, d’un adoctrinament ni de substituir els continguts mentals, sinó d’alliberar-se’n, encara que sigui només per una estona. D’aquesta manera, la consciència s’eleva, surt de les xarxes emocionals i pot contemplar el panorama amb més perspectiva.

Tenint en compte els beneficis que això suposa en tota malaltia, i molt especialment en els problemes psicològics, aquestes tècniques orientals constitueixen, com a mínim, un bon complement per qualsevol teràpia, i com és lògic, faciliten la psicoteràpia.

Contenidos relacionados

Menú