Aliments per a la ment

Alimentación y dietasLa salud en tus manosRadio

Així com hi ha aliments que van bé per determinats òrgans i funcions –pel fetge, per la digestió, la vista…-, té cert sentit demanar-se quin aliments poden anar bé per la ment. Sobretot quan és ben sabut que el què mengem té una influència en com ens sentim, l’estat d’ànim, i fins i tot en la manera de veure les coses.

La ment és molt sensible als estimulants –com el cafè i la xocolata-, l’alcohol i les drogues, així com a certs fàrmacs, i també està clar que pot veure’s perjudicada per productes molt presents a l’alimentació, com ara el sucre o els additius. Però d’aquí a suposar que quelcom tan immaterial com la ment pot beneficiar-se d’una manera significativa de determinats aliments quotidians hi ha un gran pas. Tanmateix, en la mesura en que hi ha una demanda, especialment pel que fa a augmentar el rendiment en èpoques d’estrès, i sobretot per prevenir o retardar l’aparició de les temudes malalties degeneratives del sistema nerviós –la senilitat, l’Alzheimer, el Parkinson…-, hi ha propostes molt variades i no sempre justificades. La més tradicional són les cues de pansa per la memòria, però també són típiques les nous i el bròquil, de ben segur per la seva similitud amb el cervell. Això fa pensar en la doctrina medieval de les signatures, que creia que les plantes, els animals i els minerals porten inscrits sovint els signes que permeten deduir les seves virtuts i utilitats per a l’ésser humà. En la seva visió teològica, el creador benvolent hauria deixat indicacions en l’aparença dels remeis, que els humans només havien de desxifrar. Així, hi ha l’herba fetgera, la pulmonària, la ronyonera… l’analogia de la nou amb el cervell, amb els dos hemisferis i dins la seva closca, és d’una claredat meridiana, i vés a saber si no té la seva part de veritat.

I en tot cas, aquesta doctrina de les signatures potser no és tant diferent de la versió actual, que parteix de l’estructura química dels aliments, segons la qual l’omega 3 del peix blau o dels complements dietètics han de beneficiar el cervell degut a la seva abundància en teixit gras. Així com els aliments rics en minerals -com el magnesi, el silici o el fòsfor-, vitamines, i sobretot aquelles molècules precursores dels neurotransmisors, “similia similibus curantur”, han de ser per força bones pel cervell. Presideixen aquesta llista de més venuts els antioxidants, que com el seu nom indica, previndrien l’oxidació, i per tant l’envelliment de les neurones.

El que és sa pel cos també ho és per la ment

El fet és que no hi ha aliments que destaquin específicament per nodrir el cervell, i molt menys la ment. El que realment alimenta la ment és una dieta basada en aliments frescs, conreats de manera natural, moderada especialment pel que fa en productes d’origen animal, i lliure de productes processats, sense vitalitat, els succedanis, potenciadors, conservants i tants altres additius que, aquests sí, poden tenir efectes perjudicials tant pel cos com per la ment. És a dir, una dieta sana.

Pel que fa la ment, tant important o més que el tipus i la qualitat de l’aliment són les condicions en que es mengen i s’assimilen: els aliments cuinats amb amor i menjats en harmonia i amb agraïment tenen un efecte molt positiu, mentre que el què es menja amb preocupació, temor i entre persones mal avingudes, o mentre es mira la televisió o es llegeix el diari, alimenten la negativitat i el malestar.

Sigui com sigui, els autèntics aliments per la ment no passen per l’estómac, ni tant sols es troben a la venta. És més, la manera més senzilla d’estimular la ment és, paradoxalment, deixar de menjar. Totes les facultats mentals milloren amb el dejuni: la memòria, la capacitat de raonar, l’atenció i la concentració… i totes les activitats intel·lectuals es veuen potenciades. De vegades, els primers dies hi ha un cert cansament físic, especialment en persones que estan malaltes, però ben aviat apareix una claredat d’esperit i un benestar sorprenents i inesperats. Tot i que no hauria de ser tant estrany, doncs tothom sap que el seu contrari, l’excés de menjar, embota les facultats mentals. Amb el dejuni també s’afina la percepció, i augmenta la sensibilitat de tots els sentits: la vista, el tacte, l’oïda, l’olfacte…  I quan s’acaba el dejuni, també el del gust.

Si bé és cert que el dejuni no és pròpiament un aliment, sinó tot el contrari, el que fa és crear les condicions per al bon funcionament de la ment. Per això, és part inherent de moltes pràctiques espirituals, en les que es cerca una elevació de l’esperit i els pensaments, i una ampliació de la consciència.

I en el món profà modern, sense aspiracions espirituals, uns dies de dejuni –encara que sigui una vegada a la vida- són aconsellables a tothom, perquè permet passar de sentir-se en contínua necessitat, amb una por atàvica a la manca de menjar, a poder gaudir del menjar sota una altra perspectiva.

El que sí és un aliment magnífic per la ment, que tampoc passa per l’estómac, és la respiració, que comporta una bona oxigenació dels teixits, i per tant, l’òptim funcionament del cervell, que és l’òrgan que més en consumeix de tot el cos. I a banda d’això, la respiració és l’única funció del sistema nerviós vegetatiu que pot ser totalment controlada per la ment, i per tant té la facultat d’harmonitzar la ment amb la seva base biològica. (Vegeu també La importància de respirar bé)

Entre els remeis proposats, en destaquen les teràpies d’oxigen, especialment l’ozonoteràpia, que té un efecte demostrat en la millora de la circulació de la sang i l’oxigenació dels teixits.

Ment o cervell, qui mana?

Darrerament, s’ha volgut identificar la ment amb el cervell, és a dir, amb les seves bases biològiques. Sigmund Freud, en el seu escrit Projecte per a una psicologia científica, plantejava per primera vegada la possibilitat d’explicar l’activitat de la ment pels mecanismes cerebrals. Cent anys després, diferents branques de la neurologia han fet grans avenços en presentar les localitzacions de les emocions en el cervell, i rastrejar la seva correlació bioquímica, amb la intenció de demostrar  les bases biològiques de l’activitat mental. Així, a partir del s.XX es tendeix a veure la ment només com una funció del cervell, i els trastorns mentals se suposa que, igual que les altres patologies, tenen una base material. La ciència tendeix a reduir les funcions mentals –així com l’ànima i l’esperit, fins fa poc el destil·lat més pur, la part més noble de l’ésser humà i avui proscrits del llenguatge científic- com el resultat d’una determinada activitat bioquímica del cervell. Aquesta aproximació de la ciència moderna capgira la manera tradicional de considerar la ment humana, ja que arreu del món totes les tradicions i mitologies han pensat el contrari: que la ment és l’amo i el cos el servent, és a dir, que el cos és el suport de la ment.

Aquesta no és una consideració banal, ja que posa en qüestió el protagonisme de l’home en la seva vida. Segons la visió tradicional, són els pensaments els que determinen el comportament, i la bioquímica, i no al revés. Però avui s’imposa un cert determinisme, en el qual són els gens i la bioquímica els que determinen el comportament, i els humans seriem així esclaus de canvis químics, hormonals i genètics fora del nostre control. Ignorar el poder de la ment col·loca l’ésser humà en posició d’inferioritat, i aconsella a delegar les responsabilitats de fets essencials, com la salut o l’educació, als especialistes.

El paradigma biomèdic està esdevenint hegemònic; influït per interessos comercials de la indústria farmacèutica, passa per sobre els conflictes psicosocials, i tendeix a transformar el malestar social en trastorn mental, amb la seva corresponent medicalització, que deixa l’ésser humà en una situació de minusvàlua. Quan, de fet, els continguts de la pròpia ment poden fer emmalaltir o curar: els pensaments i emocions insans poden originar malalties, mentre que els saludables aplanen el camí de la sanació.

Què alimenta la ment?

La ment no és un òrgan que s’hagi de péixer per a que es faci gran i maco, sinó que és un espai, un receptacle la naturalesa del qual depèn del que s’hi posa dins. En el seu estat natural, la ment sempre és pura i cristallina, i la seva salut es posa de manifest per la seva amplitud i obertura. La ment sana no és forçosament la que té més coneixements ni més records, ni tant sols la més optimista i positiva, sinó la que no està aferrada al que té ni, encara menys, al que no té. No es complau en el que sap i posseeix, sinó que està atenta al què passa: cerca la comprensió, no l’acumulació. La ment és l’espai on es desenvolupen les capacitats intel·lectuals: el pensament, la memòria, la consciència, la imaginació, l’aprenentatge, la percepció, el raonament… I el que és important és que sigui oberta i flexible, interessada en aprendre i experimentar, ja que tant la rigidesa com la intransigència comporten un deteriorament de les seves facultats. El que realment dóna amplitud a aquest espai, és a dir, el que alimenta i enriqueix la ment són fonamentalment els seus propis continguts, la seva pròpia activitat.

La ment és l’espai on es desenvolupen les capacitats intel·lectuals: el pensament, la memòria, la consciència, la imaginació, l’aprenentatge, la percepció, el raonament… I el que és important és que sigui oberta i flexible, interessada en aprendre i experimentar.

Així com hi ha una gran oferta d’aliments al mercat i els supermercats, i que n’hi ha de més atractius per ben promocionats, precuinats que donen menys feina, o ben envasats, adulterats amb additius, ensucrats, els estímuls mentals a l’abast són avui també productes elaborats amb qualitats molt diverses. De la mateixa manera que s’escullen amb cura els aliments pel cos, cal ser molt selectiu amb els estímuls, doncs són llavors que es planten a la ment. Igual que passa amb el menjar, predominen productes que engreixen, calories buides, aliments insubstancials, que s’accepten per compensar, per omplir buits, per tapar insatisfaccions. Avui s’esperona el gust mòrbid per tragèdies i melodrames, per escàndols, desgràcies i catàstrofes, que creen un gran impacte, i no fan altra cosa que generar temor i crear una inquietud improductiva.

Els bons aliments, en canvi, són els que ajuden a tenir una activitat mental elevada. Són productes frescs i naturals que requereixen elaboració pròpia. Ser selectiu no vol dir tancar-se al què passa al món, sinó no deixar que aquesta visió domini sobre la necessitat de triar pensaments que realment alimenten: la contemplació de la natura, la meditació, la bona conversa, i un que està força oblidat, que és la bona lectura. El llibre ha estat en la nostra cultura un excel·lent aliment, sempre que es disposi d’aquest temps avui tant escàs. Aquestes activitats fomenten una ment activa, capaç de reflexionar, de pensar per ella mateixa, i alliberar-se en la mesura del possible dels condicionants socials i biològics.

Contenidos relacionados

Menú