Anecdotari mèdic IV ¡Quieto todo el mundo!

Anecdotario médicoMedicina oriental

Ara fa uns 40 anys, l’hivern de 1981, viatjava per l’Índia per contactar amb l’arrel indoeuropea de la nostra cultura i la seva medicina mil·lenària. Feia un any que, com a metge rural, havia estat aplicant alguns tractaments d’acupuntura i, sorprès de la seva eficàcia malgrat una magra formació autodidacta, se’m va fer necessari anar a beure a les fonts d’una terapèutica que se m’estava revelant prenyada de possibilitats.

Des del primer moment vaig considerar que no es tractava tant de manllevar una tècnica sinó de capbussar-se a una altra civilització, i em va semblar oportú no saltar directament a la Xina, sinó acostar-m’hi a poc a poc, i fer abans una immersió als orígens més orientals de la nostra cultura. Amb aquesta curiositat recorria aquell hivern la costa occidental de l’Índia per camins i caminets sobre una Royal Enfield 500, de temple en temple, de metge tradicional a sanador, de mercats a peregrinatges, menjant als xiringuitos dels carrers, dormint sota les palmeres per les platges, molt més netes i acollidores que els hotels i pensions. Sembla estrany que fins no fa gaire es pogués voltar pel món desconnectat del tot del que podia passar a casa teva, però això encara era possible fa només 40 anys.

Un dia va em caure a les mans una revista, un Cambio16, que em va donar la primera noticia del 23F: relatava la pel·lícula dels fets tres setmanes després de que haguessin passat: l’entrada dels guàrdies civils al parlament, el “quieto todo el mundo”, la por i la salvadora intervenció del monarca. El país que havia deixat poques setmanes abans era el mateix, només que aleshores -gran canvi!- el poble aplaudia el rei posat pel Generalísimo, un rei que quan vaig partir despertava, en el millors dels casos, només indiferència: un mal menor. Des de lluny, sense haver patit l’ensurt, les coses es veien molt diferents de qui es va sobresaltar amb els tancs al carrer, tal com vaig poder comprovar en tornar. Us deixo un moment amb La Trinca perquè feu memòria.

Em demano què passaria si algun compatriota hagués marxat a un altre planeta fa un parell de mesos i tornés un cop passada la pandèmia, que com totes les passes, passen d’una persona a l’altra, i acaben passant. Si al coet d’anada li haguessin donat un exemplar del El País de fa dos mesos, s’hagués trobat un article explicant el col·lapse de les urgències: “la sala de urgencias del Hospital 12 de Octubre se parecía más a una “escena bélica” que a una sala de espera […]En cuanto llega la gripe el sistema colapsa”. I això passava un mes abans de que el coronavirus fes les primeres víctimes: era la grip. En tornar, hagués vist que, durant la seva absència, aquest caos no només s’havia agreujat per una onada de pneumònies, juntament amb moltes baixes de personal contaminat que no podien treballar per no encomanar, sinó que s’havia confinat la població, mentre es retransmetia en directe l’evolució de la pandèmia que s’ha acarnissat sobretot amb la gent gran, una tercera part de les víctimes del nostre país residents en geriàtrics. I quina mort! Aïllats, ofegant-se, separats dels seus éssers estimats, assistits, en el millor dels casos, per costosos equipaments d’alta tecnologia i amb un breu contacte humà amb un personal que, per més bon cor i dedicació que hi posin, poc poden reconfortar dins un vestit d’astronauta que anticipa més un funest final imminent que una sortida airosa. Així han trencat molts avis els lligams amb la vida, acabant el gaudi de la seva existència d’una manera que no s’haguessin pogut imaginar ni en el seu pitjor malson, com un empestat, i amb una sedació farmacològica com a tot consol. Hi ha la sensació de que moltes d’aquestes morts eren evitables.

Com pot ser que la nostre petita nació acumuli a dia d’avui, dimecres sant 2020, més morts per coronavirus que una vintena de països amb similar població, tots plegats? Més que la suma de les víctimes de Dinamarca, Àustria, Portugal, Grècia, Noruega, Suècia, Irlanda, República Txeca, Romania, Albània, Bulgària, Islàndia, Brasil, Xile, Equador, Mèxic, Perú, i Colòmbia? Està clar que les xifres depenen d’un test i són inflables o desinflables segons convingui als estats. Però com és que una terra que va ser puntera en la industria tèxtil no ha estat capaç de fer arribar mascaretes de bona qualitat a tothom, si és cert que són tan eficaces per combatre els contagis, tal com afirmen els països que han aconseguit controlar la pandèmia? Com pot ser que un país ric com és Catalunya no pugui fabricar o, si cal, comprar, aparells per assistir la respiració a qui ho necessiti mentre es dóna un temps al cos per refer-se? Què hi fem en un país que en una emergència de salut es refia més dels soldats que dels experts? Segur que a posteriori es podrà esclarir el que ara és confós, i salti a la vista què és el que hem fet malament, o potser millor, què és el que no hem fet en el seu moment.

Però molt em temo que el que sorprendrà més al nostra viatger galàctic és que, tots quiets i espantats a casa, ens haurem deixat enredar i haurem acceptat necessàriament que es prenguessin – pel nostre bé – unes mesures i limitacions que mai s’haguessin acceptat en unes altres condicions, i que en el millor dels casos, costarà de recuperar. En Vicent Partal en suggereix algunes en el seu editorial d’ahir. Un control social més estricte, el pas previ al xip – per la nostra seguretat – és clar. Un pas més cap a l’entrega de la nostra salut a mans de la societat que ens tractarà i ens immunitzarà contra els mals que ella mateixa produeix. 

Sense haver compartit el temor, el confinament  i el degoteig de morts, qui s’ho mira de lluny podria veure més clarament tot el què ha passat. Després del 23-F era fàcil entendre el quid prodes. En aquest cas, es farà aparent el què haurem perdut, a més de les vides humanes.

Tot depèn de nosaltres com a col·lectivitat, de la nostra resposta. Si estem disposats a canviar l’estil de vida, abandonar la competició i tornar a actuar amb respecte a la natura. En una societat sana, els virus no fan cap mal.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.
Necesita estar de acuerdo con los términos para continuar

Compartir

Contenidos relacionados

Menú