Anecdotari mèdic VII. Exitus

Anecdotario médico

Els Serveis d’Urgències estan sempre atrafegats. A principis dels setanta, en no haver-hi xarxa d’hospitals comarcals, malalts greus de tot Catalunya convergien als pocs centres hospitalaris de Barcelona. Tot i no estar tan ben organitzat i anar curt de personal, el nostre tenia molt prestigi, el que feia que a les guàrdies no es parés. Moltes vegades no hi havia ni una estona per fer una becaina en tota la nit, i sovint hi havia demanda per sobre de la nostra disponibilitat i s’havia d’escollir dedicar-se a qui semblava tenir més necessitat o possibilitats de sortir-se’n.

Un dia de Sant Miquel vaig portar una ampolla de xampany i unes pastes de full per celebrar el meu sant quan hi hagués un recés. Tot el dia varem estar ocupats, entre d’altres, amb un senyor que va arribar molt greu i que tot al llarg del dia va semblar que millorava. Sempre he trobat molt poc terapèutic separar els familiars en aquests moments tan crítics, en els que tan bé fa la mà d’una persona estimada, però l’espai és el que és, i és impossible compaginar els tractaments amb les visites. No es pot perdre mai de vista, però, que a més del patiment de la persona ingressada, a fora hi ha l’angoixa de familiars i amics, pel que sempre procurava tan sovint com podia sortir a informar i donar ànims quan calia.

També va ser aquest el cas: era una família molt amable, de Vic, amb la què varem establir una molt bona relació, fluida, sobretot quan el malalt s’havia estabilitzat i tot feia pensar que se’n sortiria. Fins que, ja de matinada, va començar a empitjorar, probablement va fer una nova hemorràgia interna, i va morir. Em va tocar comunicar-ho a la família. Ja us podeu imaginar el disgust. Els vaig deixar a recepció, arreglant els papers perquè se’l podessin endur a casa seva –el que en aquell moment encara era possible.

Per fi, quan ja eren les cinc de la matinada, la mitja dotzena de persones que seguíem dempeus ens varem aplegar en el petit despatxet dels metges i, quan estàvem alçant la copa per fer un brindis, la safata de pastes sobre la taula, s’obre la porta i apareixen els fills del difunt per acomiadar-se. Cal reconèixer que no varen mostrar massa sorpresa, segurament estaven tan afligits que no van donar importància a tan inadequada escena. En canvi jo sí que ens vaig veure reflectit als seus ulls. Just acabava d’expirar el seu pare i allà estàvem, metges i infermeres, de celebració. Com es pot estar celebrant res just després del traspàs d’un esser humà? Però també, com poden metges i infermeres viure amb desconsol la mort de cada pacient, en els serveis en que això és habitual?

Malgrat la seva presencia quotidiana als hospitals, la mort –la paraula- no apareix – o no apareixia-  en les histories clíniques. Se seguia emprant el terme llatí antic, exitus, que sobta aplicat a la mort per que té la mateixa arrel, i un significat ben diferent, de l’èxit: bon resultat, reeiximent. Exitus en llatí significa sortida, i així ha quedat en les llengües anglesa i germànica. Antigament, les sortides de l’hospital quedaven registrades com exitus seguit del motiu de l’alta. Ara, en canvi, només ha quedat com a sinònim de sortida per defunció, l’exitus letalis.

Un anacronisme. Es diria que exitus s’hauria d’emprar només per referir-se a la recuperació, i no pas a la defunció. Exit i exitus són massa a la vora per significar conceptes tant oposats. Èxit hagués estat que aquell senyor no s’hagués mort.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.
Necesita estar de acuerdo con los términos para continuar

Compartir

Contenidos relacionados

Menú