Anecdotari mèdic VIII. Metges en vaga

Anecdotario médico

Mai, mai no tinguis por de fer el que és correcte, especialment si està en joc el benestar d’una persona o un animal. Els càstigs de la societat són petits comparats a les ferides que infligim a la nostra ànima quan mirem cap a una altra banda.

— Martin Luther King

Durant l’època que treballava a l’hospital, va haver-hi una vaga de metges a Israel: una vaga amb un gran seguiment, que mereixia cada dia una nota als diaris. No era com les que fèiem aquí: manifestacions en forma de breus aturades amb plantades a la porta de l’hospital, just per fer una foto de bates blanques que sortís l’endemà a la premsa. L’objectiu era millorar les condicions de treball, que també són les de l’assistència, sense desatendre cap servei essencial ni perjudicar els pacients, més enllà de la molèstia d’haver de posposar una visita, una prova o un tractament. A Israel la vaga era general entre els metges: es va estimar que els actes mèdics es varen reduir un 90%, pel que es feia difícil d’imaginar, de l’hospital estant, les repercussions que de bon segur havia de tenir aquella vaga en la salut de la població.

La vaga d’Israel es va allargar més d’un mes i la sorpresa de debò va venir després, quan el diari va informar que durant aquell mes la mortalitat no és que hagués pujat, sinó que havia baixat, i no pas poc: un 50%. És a dir, que quan els metges varen deixar de treballar, van morir la meitat de les persones que solien morir per aquelles dates. Un cop acabada la vaga, la mortalitat va tornar a ser la d’abans. Desconcertant. Això passava l’any 1973. I es va repetir tres anys més tard en dues vagues, una a Colòmbia i una altra a Los Angeles: en ambdues va baixar sensiblement la mortalitat. També hi va haver un important descens de la mortalitat en una vaga de metges que es fer a Barcelona uns anys més tard, i s’ha repetit sempre que hi ha hagut vagues de metges amb prou seguiment. Les xifres són les que són, el fet és inqüestionable.

La resposta dels metges fou que, en alliberar-se dels casos banals i la paperassa, els metges podien concentrar-se en els malalts més greus; és a dir, que la baixa mortalitat seria deguda a que se salven més vides… Entenent, per descomptat, que en cap cas els metges deixen desatesa la població. Les vagues de metges tenen arreu uns serveis mínims generosos, les urgències es cobreixen i potser amb més temps i dedicació que normalment.

 Però tampoc hauria de sorprendre gaire aquest descens de la mortalitat: se sap que la medicina té sempre efectes secundaris, que sempre sol comportar un risc, molts cops establerts estadísticament i que, generalment, cal assumir com un mal menor. La major part de les intervencions quirúrgiques, nous tractaments farmacològics, anestèsies, exploracions diagnòstiques, etc., comporten un baix risc, però com se’n practiquen tantes, la suma d’aquests riscos s’ha de reflectir forçosament en la mortalitat general.

Parlant de mortalitat en abstracte sovint ens oblidem que es tracta de vides ben concretes que s’estronquen. En aquest sentit, és molt gràfic l’anunci del Servei Català de Trànsit de fa uns anys, que potser recordareu:

Un exemple ben desgraciat que aleshores em va impressionar molt fou el d’un nadó, d’uns sis mesos, que varen dur a urgències amb febre alta i vòmits, res alarmant. Es va avisar al resident de pediatria i el vam deixar en observació, fins que tot d’una va començar a respirar amb dificultat, estava pàl·lid i semblava que se’ns n’anava. Teníem l’analítica d’entrada de rutina, en la que tot era normal, i quan va arribar el resultat de la segona analítica, aquesta sí d’urgència, el nen ja havia mort. Au, ves a explicar als pares que el nen, fins ahir ben sa, ha mort. Ens va deixar molt intrigats, aquest final inexplicable, així que l’endemà vaig assistir a l’autòpsia: tenia la panxa plena de sang. Una exploració per extreure líquid gàstric amb una sonda, exploració del tot innecessària, li havia perforat l’estomac. Excés de zel.

La lliçó que se’n pot extreure, de tot plegat, és que tan cert com que si els metges deixessin d’exercir i tanquessin les oficines de farmàcia es produiria una gran mortalitat és que la medicina comporta, en més o menys grau, sempre un risc. Que s’haurien de reduir les intervencions només a aquelles que tenen una clara indicació terapèutica, a aquelles en les que els beneficis són superior als possibles danys. I sobretot, eliminar les que es fan per rutina, sense cap repercussió clara favorable sobre el curs de la malaltia, encara que, com a vegades passa, els malalts ho demanin. Poques proves són totalment innòcues.

Vivim encegats pels grans avenços de la medicina, de vegades ratllant el prodigi, i tenim en poca consideració els perjudicis inevitables que comporta. Totes aquestes experiències negatives em varen anar portant cap a l’estudi de les medicines tradicionals, aleshores molt menystingudes, i prioritzar els tractaments no invasius, en tots aquells casos que podien ser efectius.

Per últim, hi va haver un fet que hauria estat anecdòtic si després no hagués repercutit en la meva orientació professional. Em varen baixar a urgències una malalta per que li extirpés un gangli del coll, per fer una biòpsia, ja que l’havien extraviat. La malalta estava conscient, però molt greu, pràcticament agonitzant –i de fet va morir al cap de tres dies. No tenia cap sentit intervenir, i afegir patiment a les portes de la mort. M’hi vaig negar. Poc després, vaig rebre ordres de més amunt de que aquella intervenció s’havia de fer per classificar exactament el tipus de tumor. M’hi vaig posar fort: no la faria, ni em semblava ètic que ningú la fes. Era un clar exemple d’exploracions cruentes sense que se’n pogués derivar cap benefici ni pel pacient ni per cap altre malalt, era només “un cas” que es volia col·locar a la casella corresponent.

Actuava per principi i segons el sentit comú, encara que sense adornar-me que em trobava en una cruïlla de la que partien dos camins ben diferents, però que es complementen i convergeixen per abordar el mateix objectiu: un és fent costat al malalt, l’altre servint la institució; un es guia per la consciència, l’altre per la ciència; una cerca sobretot remeis a la natura i l’altre en la industria i la tecnologia; la medicina humanística o la tècnica. Quan els meus col·legues emprenien tots el camí de la medicina oficial, era molt necessari avançar alhora cap a una visió holística.  Aquest fet, entre d’altres, em va empènyer cap un corriol menys explorat, ja que en acabar el contracte no se’m va renovar, descavalcant-me així de la carrera de la medicina hospitalària. Es va tancar una porta però se’n va obrir una altra encara més apassionant: l’aventura de la recerca, a casa nostra i arreu del món, de medicines a mida de l’home i no de la malaltia, de medicines sàvies.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.
Necesita estar de acuerdo con los términos para continuar

Compartir

Contenidos relacionados

Menú